La mort, un tema que m'agrada tant. Tots els meus textos ja puguen ser narratius, poètics o d'assaig ronden aquest gran tema. Des de petita sent fascinació i parle d'ella amb normalitat. Crec que vaig començar a interessar-me per aquest tema quan va morir el meu avi davant de mi, encara em recorde d'aquest fatídic dia. Era hivern a Barcelona, estava amb les meues ties i la meua cosina major, el meu avi estava assegut en la butaca menjant patates fregides. Passa una hora i se li acaben les patates així que ens manen a la meua cosina i a mi a comprar més. Quan arribem li vam donar les patates i ens vam posar a jugar.
Fins aquí recorde tot, la cosa que va passar a continuació no el recorde bé, és com una cortina de fum formada pel meu cervell per a llevar-me aquest mal record. Només em recorde d'estar davant del meu avi mort mentre les meues ties telefonaven a l'ambulància i cridaven. Em van agafar i em van tancar a l'habitació, i a la meva cosina també.
Vaig passar anys sense menjar patates fregides pensant que això havia matat al meu avi.
Jo almenys tinc un consol amb això de la mort, tinc l'esperança de veure algun dia a la gent que se m'ha anat (que no són poques). Però i els ateus?, aquestes persones que no creuen en el més enllà, quin consol tenen? Ha de ser molt trist no saber què t'ofereix després de la mort.
Pot ser que per aquest petit trauma vulgua ser inspectora d'homicidis. Saber per què mata la gent i com moren les seves víctimes em sembla un món terriblement fascinant.
