Autoavaluació - Treball col·lectiu

El resultat va ser bo, crec jo. Visualment va ser un bon treball. A mí per exemple no em va agradar massa la forma en què treballàvem. No la idea del mètode de treball, sinò com dur a terme aquest mètode. No ens vam organitzar massa bé. En sé de persones que treballaren molt més que jo i de persones que van fer inclús menys que jo.

No culpe a ningú perquè no és la culpa de ningú, si ho fos seria de tots. Potser siga de tots i no de ningú, perquè vam demostrar molt bé que quasi no havíem aprés, i crec que vam estar dues setmanes treballant en aquest projecte. Hi teníem temps de sobra per haver pogut aprendre alguna cosa més, o per a completar l’esquema amb més informació i de manera més equilibrada, ja que hi havia d’apartats que hi anaven pleníssims de lletra i uns altres que tenien quatre lletres, i la major part de l’espai, buit.

El que sol trencar el bon funcionament d’un treball col·lectiu és la falta de comunicació. A més de que no es contava a tots les dificultats que s’hi trobàvem, tres persones se’n van anar de viatje i la seua part del treball va ser més treball per a les persones que sí hi érem.

O B L I T

L'oblit em caracteritza tant... Aquest text, per exemple, arriba tard. 

Per a saber com escriure açò vaig haver de preguntar en quin sentit es feia referència a la paraula 'oblit', si era tan general com pareix.

Si, en una situació, pot ser amb un poc de ficció, en què acabes de sofrir un trauma, per la raó que siga, et donen l'opció d'oblidar, ho faries?

Donaries un bot en el temps per tal de fer que, qualsevol cosa  que no vullgues, no passe?

Prefereixes perdonar i fer com si oblidares o oblidar de de veres?

Jo, el primer que vaig respondre va ser "oblidar, oblidar, és clar", però no, no ho es. Ara pense que el que sempre faig és perdonar, dir "no té importància, no passa res" i fer com si el que acabe de dir fos el que realment pense. Encara que, que això siga el que faja sempre no significa que siga l'opció que més m'agrada, sols l'única possible, si no vull estar mal amb l'altra persona, però això ja és un altre tema.

Si pogués oblidar (de manera voluntària) realment, potser sí ho hauria fet moltes vegades, però sempre he hagut de perdonar encara que pensés que l'altra persona no merixia perdó. Sé que tots cometem errors i per això m'obligava jo mateixa a "oblidar".

Teoria King Kong, un assaig feminista de Virginie Despentes 

 Virginie Despentes és una escriptora francesa que es dedica a la novel·la. Entre les obres més conegudes d’aquesta autora es troba Baise-moi, que és una pel·lícula francesa de thriller del 2000, guionada i dirigida per Virginie i Coralie Trinh Thi, i basada en la novel·la homònima de la primera.  Teoria King Kong, es podria presentar com una lectura personal de la prostitució, la violació, la repressió del desig, la maternitat i la pornografia. Al llibre l’autora comparteix la seua pròpia experiència per tal de parlar-nos sense pèls a la llengua sobre tots els perills que s’imposen a la vida de qualsevol persona “dèbil”. En aquesta paraula es refereix (òbviament de manera irònica i crudel i fent referència a la societat en què vivim) a la distinció de gèneres, de sexe, de races, de sexualitat, etc. 

 Cite ací la seua manera de dir-ho: 

  “Escribo desde la fealdad, y para las feas, las viejas, las camioneras, las frígidas, las mal folladas, las infollables, todas las excluidas del gran mercado de la buena chica, pero también para los hombres que no tienen ganas de proteger, para los que querrían hacerlo pero no saben cómo, los que no son ambiciosos, ni competitivos, ni la tienen grande. Porque el ideal de la mujer blanca, seductora, que nos ponen delante de los ojos es posible incluso que no exista”

Cultura

Cultura és un terme al què se li han atribuït molts significats al llarg de la història.

Alfred Kroeber i Clyde Kluckhohn compilaren una llista de 164 definicions de cultura a "Cultura: una reseña crítica de conceptos y definiciones" i han classificat més de 250.



Una de les definicions podria ser:



La cultura és la creació i realització de valors, normes i béns materials per l'ésser humà.

Depén de cada societat, del temps i de l'espai, o àmbit geogràfic, determinats d'un grup humà.

Inclou sempre una ideologia, i per tant, una sèrie de valor i interessos, sent l'art i la tecnologia les seues expressions en forma d'aplicació pràctica i directa.



Les diferents definicions de la cultura reflecteixen diferents fonaments teòrics de pensament.

Segons el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts
 la cultura ha de ser considerada com un bé públic i com un bé preferent.

La cultura es pot classificar segons diversos criteris:

• Segons la seva definició, la cultura pot ser, per a certs autors:
  • Cultura tòpica: consisteix en una llista de tòpics o categories, tals com l'organització social, religió o economia.
  • Cultura històrica: la cultura s'entén com una herència social (tradició), sistema dels éssers humans per a adaptar-se a l'ambient o a la vida en comú.
  • Cultura mental: la cultura és un complex d'idees, o els hàbits apresos, que inhibeixen impulsos i distingeixen la gent dels altres.
  • Cultura estructural: consisteix en idees, símbols, o comportaments estructurats, modelats o pautats i interrelacionats.
  • Cultura simbòlica: es basa en els significats simbòlics que són compartits per una societat (simbolisme).

• Segons la seva extensió, la cultura pot ser:
  • Cultura universal: quan és presa des del punt de vista d'una abstracció a partir dels trets que són comuns en totes les societats del món. Un exemple en seria la salutació (universal cultural).
  • Cultura total: s'entén com la suma de tots els trets particulars d'una mateixa societat.
  • Cultura particular: s'entén com un conjunt de pautes compartides per un grup que s'integra en la cultura general i que, al seu torn, se'n diferencia.

• Alguns autors han estimat necessari classificar la cultura segons el que consideren que pot ser el seu grau de "desenvolupament":
  • Cultura primitiva: inclou l'art primitiu.
  • Civilitzada: cultura que s'actualitza produint nous elements que li permeten el desenvolupament de la societat.
  • Analfabeta o prealfabeta: usa el llenguatge oral i no l'escriptura. Així, pot incloure la tradició oral, alguns mètodes de savoir faire, els llenguatges diferents a l'escriptura (com la partitura musical, el llenguatge lògic, el matemàtic, els de programació, els gràfics i les il·lustracions) i totes les obres d'arts escèniques que no usen un text escrit o que ha estat memoritzats per transmissió oral, a més de molts llenguatges artístics i tecnològics en general.
  • Alfabeta: cultura que ja hi ha incorporat el llenguatge tant escrit com oral.

• Segons el seu caràcter dominant:
  • Sensitiva: cultura que es manifesta exclusivament pels sentits i és coneguda a partir d'aquests.
  • Racional: cultura en què impera la raó i és coneguda pels seus productes tangibles.
  • Ideal: cultura construïda per la combinació de la sensitiva i la racional.

• Segons la seva direcció:
  • Prefigurativa: aquella cultura innovadora que es projecta amb pautes i comportaments nous i que són vàlids per a una nova generació, que no prenen el model dels pares com a guia, però sí com a referent.
  • Configurativa: cultura en què el model de comportament el marca la conducta actual, no del passat. Els individus imiten maneres de comportament dels seus éssers propers i en recreen els propis.
  • Postfigurativa: aquella cultura que mira al passat per repetir-lo en el present. Cultura presa dels avantpassats sense variacions.

• Segons l'estratificació social:
• Alta cultura: recull el coneixement de l'elit.
• Baixa cultura o cultura popular: coneixement d'esferes considerades menys prestigioses o més comercials.

Sovint, el món es divideix en regions segons les diferents grans zones d'influència de les diferents cultures, atenent a la geografia, els costums, la religió o la política, entre d'altres. En aquestes zones, hi ha un grau determinant dels mateixos trets culturals que la fan distingible de les zones veïnes.^[10] Una divisió tradicional només considerava dos blocs: Occident i Orient (la resta), però aquestes àrees es poden matisar molt més:

• Una primera regió seria la formada per Amèrica del Nord i Europa occidental,otot i que alguns proposen separar els dos continents. Aquestes zones es caracteritzen per un alt índex d'industrialització i el predomini del cristianisme i la democràcia. Es parlen les llengües indoeuropees majoritàries, sobretot l'anglès. La literatura canònica i els mitjans de comunicació de masses han exportat aquesta cultura a altres regions mitjançant l'imperialisme.

• Sud-amèrica forma una segona regió, fortament influenciada per la primera, però amb més presència de tradicions indígenes -que s'aprecien en rituals i en l'organització social- i amb més contacte amb la natura. Domina el castellà com a llengua vehicular. Mostra elements de cultura africana deguts a la primera immigració per l'esclavatge.

• L'anomenada Àfrica negra és una de les zones més variades culturalment. Les llengües colonials com l'anglès i el francès conviuen amb les autòctones. L'animisme i l'islam són les religions predominants. Sobreviuen tradicions tribals i una economia d'intercanvi en algunes zones. Els clans i els consells organitzen políticament la vida als pobles, mentre que el govern oficial sol manar a les ciutats, més industrialitzades.

• El Magrib és la part del nord d'Àfrica dominada per l'islam. Està a cavall entre la cultura d'Orient Mitjà i la de la resta del continent (sobretot, per la influència berber). Les llengües més esteses són l'àrab i el francès. Molts països es debaten entre una democràcia parcial i una teocràcia.

• L'Orient Mitjà comprèn els països àrabs de l'oest d'Àsia i Israel-Palestina. És una zona amb grans desigualtats i inestabilitat, amb domini de l'islam i una vida fortament rural.

• L'Europa de l'Est i l'antiga àrea d'influència soviètica formen una altra zona cultural, marcada pel passat eslau i per una forta influència de la cultura europea occidental. Predomina el cristianisme amb diferents variants i estan governats majoritàriament per democràcies joves, hereves de la tradició comunista de l'URSS.

• L'Extrem Orient comprèn les cultures de la Xina i el Japó, que han assimilat en gran mesura els països de l'àrea. Hi predomina el budisme i la vida rural (excepte al Japó, altament tecnificat). El xinès és la llengua més parlada del món.

• El sud-est asiàtic és una denominació per a referir-se a països que estan a cavall entre l'òrbita xinesa i el domini de l'Índia, el subcontinent dominant. Es parlen gran varietat de llengües i es barregen l'islam, el budisme, l'hinduisme i una sèrie de cultes híbrids. Tenen gran importància les castes o grups socials, que dicten els costums del que és correcte o no, encara que formalment el poder està en mans de governs democràtics.

• Oceania té una forta presència de les cultures aborígens, que conviuen amb l'occidentalització d'Austràlia i Nova Zelanda. Es parla sobretot anglès com a llengua franca i la religió és cristiana o politeista. La natura hi té un fort paper, ja que hi ha comunitats aïllades per l'escassa densitat demogràfica que continuen mantenint un estil de vida tribal.

Els estudis culturals poden analitzar els trets típics de cada regió o subregió, o estudiar com entren en contacte entre si.

La mort

Quin fet és més desconegut que ella? O el que passa després d'ella?

Tristessa. Plors. Trages negres. Flors. Silenci. Plors. Silenci. Plors.

Silenci.

Silenci.

...

Sabem, òbviament, el que vivim, veiem o ens conten; però, què ens van a contar sobre el que no veiem, el que no veu ningú? El que passa quan morim. El que passa a ser, qui mor.

Fa temps, vaig decidir no pensar-hi més, sabent que és inútil preguntar-me tot aixó perquè són qüestions que no podré resoldre mai. Són qüestions que no tenen més funció que avançar el procediment per arribar a la pròpia resposta.

Però, què es sent a l'estar mort? Res? Com es pot no sentir res? Com es sent el no ser res?

Ser.

Res.

Ser?

Res?

Dodola - Deesa de la pluja

Em dic Dodola. Dodola és la deessa de la pluja del llunyà Nord-oest. Sóc filla del germà menut del rei del poble en què vivim.

Un dia qualsevol, arribà mon pare a casa, més alterat que mai, i ens anuncià  les paraules del seu germà. Deia que el poble hi havia sequera des de feia massa mesos i que si no feia res, ens tirarien del poble, juntament amb uns quants veïns més, ja que per la mancança de pluja escassejaven pràcticament tots els recursos propis del poble.

Ens donaren tres dies. Com que eren tots molt religiosos i creien en Dodola, deessa de la pluja, els meus pares em despullaren i em cobriren amb plantes i flors i després em conduïren per tot el poble en una desfilada. Girava i girava amb els braços ben estesos, com les aspes d’un molí, metre les dones m’arruixaven amb aigua salada, esperant que els déus dels cels s’obriren i ens donaren pluja, però no va passar.

Al tercer dia, mentre dessallotjàvem, em vaig girar a mirar el cel, ja que, malgrat ser de dia, escassejava també la llum. Vaig veure tot el cel cobert per núvols negres i em vaig adonar que, setmanes enrere, havia llegit en un dels llibres de l’oncle sobre Dodola, que sempre que els membres del poble li demanaven pluja, ella invocava els núvols més obscurs.

Vaig eixir corrent de casa i cridant al poble que aquell dia sí plouria i que la desfilada no havia estat inútil. Però tots estaven enfadats amb mi i deien que la desfilada sols ens havia servit per a embrutar el cel i que ara no tinguèssim ni tan sols llum. La major part del poble era analfabeta i no en tenia ni idea d’aquest llibre.

Jo vaig aprendre a llegir quan em van voler portar al palau del sultà per a fer-lo servir com una una més de le les seues centenars de dones. Ma mare em tragué del palau dos anys després, quan van aconseguir convèncer l’oncle per a prestar-nos diners.

Quan ja estàvem buscant algun lloc on passar la nit, vam escoltar els passos dels nostres veïns, inclós l’oncle. Aquest últim s’apropà als meus pares i els diguè que ja podien tornar, que ja havia plogut, i es girà a mirar-me.

M’acussaren de bruixa.

Bruixa, “per saber coses que ningú sabia”. Quan vaig voler justificar-me dient la raó d’aquesta informació (que havia llegit amagada al bosc una nit, ja que le les dones ho tenim prohibit) va ser aquesta la raó per la qual ni tan sols hi haurà judici.

Hui em penjaran a la plaça, o pot ser em llançaran al foc. Mai he temut a la mort, no m’importa morir: deteste el meu poble, el meu oncle i els meus pares. Els meus pares sempre ofrenen el meu cos com a moneda de canvi. Sols espere que, amb la meua mort, amb la pèrdua de la seua moneda de canvi, s’adonen del que està passant i que comence amb ells una revolució per la lluita contra les injustícies i les morts de tantes dones innocents. No m’importa morir perquè aquest revolució la podria haver començat jo, encara sent totalment conscient de com hauria acavat, sols per a poder sentir-me en pau amb mi mateixa, contenta per abandonar aquest món tan…, i desfeta a la vegada, per no poder seguir lluitant.

DODOLA

PLORAR ÉS DE NENES!

Quima és una nena de set anys. Una nena amb pennis. Estava més que farta que tothom, inclosos els seus pares, li obligaren a dur roba i sabates que no l'agradaven i l'anomenaren Quim, quan ella sabia que no era aquest el seu nom.

-Quim, posa't la roba d'una vegada! -li cridava un dels pares.
-No sóc Quim, sóc Quima! I no m'agrada aquesta roba!
-Deixa't ja de bogeries i fes cas al pare. Si seguixes així mai li agradaràs a la Maria -li recordava l'altre pare.
-Però a mí no m'agrada la Maria!
-Calla, Quim!

El pare Pere va començar a vestir-la i el pare Joan no deixava de renegar. A Quima li guanyà la ràbia i va estallar en plor.
-I ara plores? Però què et passa? -es desesperava Joan.
-Quim, no plores, vinga. Explica'm què et passa. Què no saps que plorar és de nenes?
-Sóc Quima i sóc una nena, i si l'única manera de fer que em coneixeu és plorant, no deixaré de plorar!

La insitència de Quima va ser tan gran que a Joan li guanyà la desesperança i també va estallar en plor.
"Un nen també pot plorar!"
Joan recorda les paraules de Quima i va ser aleshores quan les va creure.
El pare Joan i el pare Pere -els dos, perquè tan gran era l'amor del Pere al Joan que mai podria negar-se a acceptar les seues idees-, van acceptar per fi a Quima i van aprendre a escoltar - de veres- la seua filla, adonant-se que no eren els únics que podien ensenyar ni els únics capacitats per tindre la raó.
Gràcies a la força extra que li donaren dues persones tan importants com eren els seus pares, Quima aconsseguí ser ella mateixa, sense l'impediment -ni l'acceptació- de ningú.

CRÍTICA DE L'OBRA TEATRAL DEL JARDÍ DELS CIRERERS

Txékhov (1860-1904), una de les figures literàries més importants de la història russa i universal, autor de multitud de contes i de sis obres de teatre. Va escriure El jardí dels cirerers, un estudi de la decadència històrica i moral de l’aristocràcia que recorda al cinema de Visconti (o a l’inrevés, millor dit), el mateix any de la seua mort. En aquest any de 1904 (uns mesos abans del primer intent revolucionari a Rússia) el dramaturg rus Konstantín Stanislavski va portar aquesta obra al teatre.

En relació a la posada en escena, hem de dir que tal com avança l’obra, es pot veure que en cap moment sembla que hi haja un personatge principal. Quan parla algun personatge dóna un pas endavant, o simplement, es deixa veure. Hi ha una molt bona projecció de veu gràcies a la posició de cada personatge al moment de parlar. Hi ha sis portes per a entrar i eixir d’escena que fan l’obra més realista i versemblant. La distribució de personatges en l’espai és simbòlica, en el primer acte hi ha un moment en el qual cinc d’ells es fiquen en semicercle, i en el tercer acte, el personatge de la Mare camina d’un lloc a un altre de l’escenari insistentment, la qual cosa podria simbolitzar que aquest personatge (i aquesta classe social) no van enlloc. Està tot ben organitzat i amagat durant l’obra, per tal que no apareguen a escena objectes o persones irrellevants. Es distingeix cada acte gràcies al fet que acaba cada un amb una cançó acompanyada d’un ball i interpretada sempre pels mateixos personatges.

S’ha de destacar la utilització de la llum, ja que el valor d’aquesta normalment no s’aprecia, en ser un element quotidià, però en teatre és una de les ferramentes imprescindibles per a donar color, forma i sentit a la representació. Un exemple clar és la manera en què en aquesta obra es representa el pas del temps amb la llum, ens porta a la matinada, migdia, vesprada i nit. Tot això fent servir els colors característics de cada part del dia. A més a més per si no queda clar en què moment del dia estem, els personatges diuen frases que ens situen directament com: “Mira quina lluna més gran.”

Respecte a la música, cal dir que hi ha dues cançons: la primera la canten tots i l’acompanya Trofimov amb la guitarra. És una cançó folklòrica molt senzilla, molt ben seleccionada, perquè la seua funció és principalment la de contextualitzar a l’espectador en un ambient alegre i distraure’l del canvi de decorat mentre “arriben al riu”. L’altra música és un vals de Shostakovitx, tocat pels músics de l’extra escena en la festa d’acomiadament de la casa, i també està ben escollit, ja que és un bon representant de la música de les festes d’etiqueta de l’època: del començament del segle XX.

Els efectes de so estan ben temporitzats, ja que sols sonen al començament de l’escena per a ubicar a l’espectador, però es tallen al cap d’un temps, així que no es fa pesat i deixa escoltar bé les veus dels actors i actrius (els grills quan es fa de nit o els pardals que sonen quan tot el comboi arriba a la casa; ambdós sons es tallen al cap d’una estona). Cal mencionar eixe so impactant que sona quan es trenca la corda de la guitarra al riu, que trenca amb l’hedonisme del moment; però també sona al final de l’obra, per a donar a entendre el final d’aquesta i de la vida de Fiers. Podem concloure que pel que fa al so, està tot perfecte, no tenim cap objecció.

L’adaptació de Manel Molins és encertada i accesible al gran públic, així doncs tenim la sensació en eixir de la sala d’haver contemplat una interessantísima i treballada obra de teatre.

Margarita Castelo, Jennifer Johnson, Jaime Mínguez i Guzmán Muñoz.

RESPOSTA A LIA

Estimada Lia, és clar que hi aniré. No cal que dubtes més de si t'estime, t'ho demostraré aquesta nit. No deixaré que la por envaeixi el meu cos, buit per l'ausència de la meua ànima que anà a buscar-te, ja que el meu cos no es veia capaç de fer-ho, per molt que volgués.
Seré a la port petita del jardí, sota la mata de llentiscle, a la mitjanit.

VAGA DEL 14-11-18

He de dir que, com tot ignorant, jo també he tingut dies en els que arribava algú a classe cridant: "La setmana que ve es frà vaga!" i jo, com tots els meus companys, ho celebrava. Celebrava que no hi haguera classe qualsevol dia sense saber la caus d'aquest fet, i de manifestacions me n'assabentava si m'ho contaven, perquè mai acudia a cap per voluntat pròpia.
Això vaig estar fent fins fa dos anys. Jo ja he canviat, però encara hi ha moltíssima gent de la meua edat que acudeix a classe anunciant que hi haurà vaga proximament i que no diexen de celebrar-ho fins que passa el diadeterminat.
Jo vaig canviar quan vaig ser conscient què això ens podria afectar de forma negativa porteriorment. Aquesta és una de lesraons per les que em considerava tan ignorant.

EDIP REI- El destí

Està escrit el destí? Crec en el destú? Doncs no. Jo pense que cada pas que donem, cada paraula que diem, mcada moviment que fem... és per el·lecció pròpia i que res està escrit al nostre futur perquè segons el pas que donem, segons la paraula que diem i segons el moviment que fem, ens passarà una cosa o una altra. Irealment espere que res no hi esté escrit, perquè sino, n'hi ha d'escrits molt injusts.

L'INFLUÈNCIA

Es diu que la manera de ser i de pensar de cada persona es justifica amb el comportament i els hàbits de la seua família. Doncs, pot ser, la meua manera de ser sí s'assemble a la d'algún membre de la meua família, però he de dir que la meua forma de pensar no s'assembla massa a la majoria d'ells.

En la meua familia hi ha massa membres amb comportaments (encara que parega extrany) racistes, xenòfobs, homòfobs, maxistes, sexistes… De tot. Hi ha de tot.

Comentaris com: “A treballar com un negre!”, “Quina vergonya! Anem vestits com gitanos”, “Parla molt, però de seguida estarà plorant com una nena”. Mai he arribat a saber quan he començat a tindre la mentalitat que tinc, la meua manera de pensar actual, perquè no sempre ha sigut aíxí.

Recorde perfectament utilitzar la paraula “mariquita” com a insult, quan un xic no demostrava tindre força o ser valent. També feia burla dels accents d'alguns extrangers de l'altra classe.

Realment no sé com he arribat a la conclusió de que tot això està mal, si la meua família, sense anar més lluny, fa ús d'aquest tipus de comentaris.

Ma mare em va ensenyar a no dir paraulotes encara que ella les utilitzaba (i les utilitza) ben sovint al parlar. Però ara que he creixcut he començat a dir-ne, encara que mai amb intenció d'ofendre a ningú. Pot ser el que ha fet que passe relativament del que em va ensenyar ma mare (que és no dir paraulotes) ha sigut el meu entorn social. No el familiar sinò la gent que m'envolta a l'eixir de casa, quan estic sola i em sent més lliure. I pot ser també, igual que ma mare em va ensenyar a no dir paraulotes fent ús d'elles, haurà sigut capaç d'ensenyar-me també que, els comentaris com “Yo no le pongo de rosa a mi hijo, que parecerá maricón”, son comentaris que poden fer mal a la gent.

No soc mala persona, i per tant, no faig ús d'aquests comentaris. No soc tant manipulable, i per tant, decideixc fer cas a ma mare en el què em pareix correcte. No em pareix correcta aquesta de forma de pensar i de ser, i per tant, he canviat.

https://youtu.be/9s9kLthUVsM

Aquest vídeo no és molt formal, i pot ser no t'agrade com parla i es comporta aquest xic, però crec que aporta bona informació sobre ell en el seu paper d'influencer.

L`'EFECTE 2000

Al meu futur jo

[31-12-1999]

M’estic estressant massa. Saps que jo mai he cregut en aquestes coses: mai he cregut en déu i mai he cregut en la catàstrofe de la fi del món, però ja no trobe cap racó en què no es parle d’aquest tema, i com que no puc evitar-lo, parlaré jo també d’aquest tema.

Són les tres de la vesprada i ni tan sols he menjat, i no és per falta de fam. Els nostres tres germans no deixen de plorar i cridar, dient bogeries com: “Pot ser si desconectem tot de la corrent elèctrica no ens passe res” o “No té res a veure amb l’el·lectricitat. La Terra es calfarà tant de cop que acabarà amb qualsevol rastre de vida o inclús desapareixerà ella també”. Parlen tan constantment de l’esperadíssima, encara que, per suposat, no benvinguda, catàstrofe, que pot ser, en algún moment, he arribat a creure’m-lo. Però de temps per a pensar n’he tingut de sobra, ja que estem tancats a casa, encara que no li trobe el sentit a això (ma mare diu que és per a acabar junts, “com ha de ser!”), i he pogut recapacitar i netejar la meua ment.

Sé que ens trobarem, que l’any 2000 no és el final d’aquesta història i que en un futur, que sé que existeix, aconseguiré convertir-me en tú.

Sé que escriuré demà. Ho sé.

LES CROADES

LES CROADES

Expedició de cristians contra musulmans per reconquerir Terra Santa.

El fenòmen de les croades ha d’ésser relacionat amb l’augment demogràfic de l’Occident europeu a partir del s. XI i amb la renovació espiritual que s’esdevingué a partir d’aquella mateixa centúria. L’augment dels pelegrinatges a Terra Santa féu sentir la necessitat d’alliberar el Sepulcre de Crist.

L’esperit de Cluny infongué a Urbà II la idea de croada, i les predicacions populars, com les de Pere l’Ermità, anarencreant un ambient favorable. També les assemblees de pau i trava canalitzaren vers la croada l’esperit bel·licós de la petita noblesa de l’Occident. En un primer moment, l’imperi Bizantí considerà els croats com una protecció contra els turcs, però més tard hagué d’enfrontar-se als intents de reduir Bizanci a l’obediència romana i a les temptatives d’hegemonia dels normands de Sicília sobre l’Orientgrec. D’altra banda, el món musulmà, dividit a la darreria del s. XI, facilità la penetració llatina. Les ciutats mediterrànies d’Itàlia (sobretot Gènova i Venècia) volien eliminar l’intermediaribizantí en el comerç amb l’Orient, i per això no dubtaren a col·laborar activament en les croades.

La primera croada fou l’única que comportà una autèntica i espontània mobilització de la cristiandat; fou predicada per Urbà II en el concili de Clarmont (1095). Pere l’Ermità aconseguí d’aplegar molts camperols d’Orleans, la Xampanya i Lorena, els quals, a la primavera del 1096, iniciaren la marxa cap a Constantinoble. Després de devastar les regions del Danubi, arribaren a Anatòlia, on foren anhilats pels turcs a Civitot; d’aquesta manera acabà l’anomenada croada popular. A l’oficial, hi prengueren part, entre d’altres, el comte Hug de Vermandois, Roman de Tolosa, Jofre de Bouillon i Bohemond de Tàrent, tots eels queals es reuniren a Constantinoble (1096). Superades les diferències entre llatins i grecs, els croats travessaren el Bòsfor, prengueren Nicea i derrotaren els tircs a Dorilea. Mentre Balduí, germà de Jofre de Bouillon, establia el comtat d’Edessa, la resta de l’exèrcit assetjava Antioquia, que es reté al juny del 1098. Finalment, el 15 de juliol de 1099, Jerusalem fou ocupada pel llatins. Jofre de Bouillon fou nomnat Defensor del Snat Sepulcre, i el territori ocupat fou organitzat com un regne. Aquestestat restà definitivament configurat amb l’ocupació de la franja costanera i la constitució del comtat de Trípoli.

El 1144 l’atabeg de Mossul, Zengī, reconquerí Edessa i, en època de Nūr al-Dīn, tot el comtat passà una altra vegada a les mans dels musulmans. Aquesta notícia provocà la segona croada, predicadaper Bernat de Claravall (Vézelay, 1146) i organitzada per l’emperador Conrad III i pel rei de França Lluís VII. El primer fou vençut a Dorilea, i, bé que ambdós assetjaren Damasc, la croada fracassà a causa de les dimensions internes. La feblesa de la colonització llatina al regne de Jerusalem i l’enfortiment dels musulmans en temps de Saladí provocà la desfeta de Hittin (juliol del 1187) i la caiguda de Jerusalem tres mesos més tard.

La resposta de l’Occident fou la tercera croada, predicada per Gregori VIII (octubre del 1187) i dirigida per Frederic Barba-roja, Felip August de França i Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra. Els reis d’Anglaterra ide França ocuparen Sant Joan d’Acre, però Ricard Cor de Lleó pactà amb Saladi una treva de tres anys que confirmava el domini musulmà sobre Jerusalem i hi permitia l’accés de pelegrins cristians.

La discutida quarta croada fou predicada per Innocenci III i organizada el 1201. Aviat, però, les exigències comercials de Venècia desviaren l’expedició cap a Constantinoble, que fou ocupada; hom convertí l’Orient i la Grècia bizantina en un seguit de principats feudals.

Honori III predicàuna nova croada, la cinquena croada, que fou dirigida per Joan de Brienne, Andreu d’Hongria i Leopold VI d’Àustria; només aconseguí un domini efímer dobre Damiata.

La sisena croada dirigida per Frederic II, aleshores excomunitat, ocupà Jerusalem gràcies a l’aliança amb Malik al-Kāmil (1229), però aquesta ciutat fou recuperada una altra vegada pels turcs de Coràsmia (1244). El motor de les dues darrerescroades fou Lluís IX deFrança, que fou empresonat (1250) després d’haver assolit l’ocupació de Damiata, i que morí en el setge de Tunis empresonat (1270). La pugna entre Gènova i Venècia, entre els templers i els hospitalers i entra els diferents senyors feudals arruïnà les darreres possessions del’Orient llatí. L’ocupació de Sant Joan d’Acre, Tir i Beirut per part de Qalāwūn (1291) segellà el fracàs de els roades.

La participació dels Països Catalans en les croades

Els Països Catalans no participaren, de fet, en les croades, bé que en cal considerar com un precedent la presa de Barbastre (1604); les iniciatives de Jaume I i d’Alfons IV de Catalunya-Aragó no arribaren a cristal·litzar. El 1269, Jaume I de Catalunya-Aragó partí de Barcelona amb una expedició marítimaa que hauria estat la setena croada, peró una tempesta l’obligà a desdir-se’n i només onze naus arribaren a Sant Joan D’acre sota el comandament de Ferran Sanxís de Castre i de Pere Ferrandis, fills naturals del rei català, el qual, el1274, assistí al concili de Lió, on el seu oferiment de contribuir a una nova croada no tingué acollida. El 1455, n bona part gràcies a Alfons IV de Catalunya-Argó, hom féu una lliga de tots els estats i prínceps italians 一llevat de Gènova一 per atl de fer una croada contra els turcs i alliberar Constantinoble, amb la col·laboració dels papes Nicolau V i Calixt III, la qual, però no no fou duta a terme.