Renée Vivien

Renée Vivien

Renée Vivien, nascuda amb el nom de Pauline Mary Tarn (Londres, Anglaterra, 11 de juny de 1877-París, 18 de novembre de 1909), fou una poeta britànica que va escriure les seves obres en francès.

Vivien va néixer al si d'una família rica, de pare britànic i mare nord-americana, a la localitat de Jackson (Michigan). Va créixer a París i Londres, i després d'heretar la fortuna del seu pare als 21 anys, va emigrar per instal·lar-se definitivament a França.

A París, la manera com Vivien es vestia (a vegades, amb robes d'home) i vivia era tan notòria dins el moviment bohemi com ho eren els seus versos. Va viure com a lesbiana sortida de l'armari i va mantenir una relació important amb l'escriptora i hereva nord-americana Natalie Clifford Barney. També va desenvolupar una obsessió que perduraria durant la resta de la seva vida per la seva amiga d'infància i veïna, Violet Shillito, una relació que mai es va consumar. L'any 1900, Vivien va abandonar aquest amor cast quan va conèixer Natalie Barney. L'any següent, Shillito va morir de febre tifoide, una tragèdia que Vivien, corroïda per la culpa, mai va superar.

A finals de 1901, la tempestuosa i, a vegades, gelosa relació amb Natalie Barney, ja havia acabat. Vivien va considerar les infidelitats de Barney massa estressants. Després de trencar amb ella, va ser Natalie Barney qui mai es va resignar a la separació. Va fer tot tipus d'esforços per recobrar Vivien fins a la seva mort. Això va incloure enviar amics comuns a visitar-la (per parlar bé d'ella) per dur-li flors i cartes demanant a Vivien que reconsiderés la seva decisió.

Vivien era una dona de món i molt culta, especialment per ser una dona a finals de les èpoques victoriana i eduardiana. Va passar hiverns a Egipte, va visitar la Xina i explorar l'Orient, com també Europa i els Estats Units. Els seus contemporanis la van considerar bella i elegant, de cabells rossos, ulls marrons amb centelleigs de color daurat en els iris, de parlar suau i presència andrògina.

La causa de la seva mort va ser reportada en el seu moment com a "congestió pulmonar", però el més probable és que es degués a una pneumònia complicada per l'alcoholisme, l'abús de drogues i l'anorèxia nerviosa. Va ser enterrada al cementiri de Passy, ​​en la mateixa zona residencial on va viure.

Durant la seva curta vida, Vivien va ser una prolífica poeta que va ser coneguda com la "musa de les violes", títol provinent del seu amor per aquest tipus de flors. La seva obsessió per les violes (com també ho va ser pel color violeta) era un record de la seva amiga d'infància, Violet Shillito.

Pequeño poema erótico 

Y echo de menos a Safo y la busco. 

… Y echo de menos y busco tu dulce beso. 

¿Qué mujer sabría complacerme y apaciguarme? 

¿La que trajera las voluptuosidades antiguas 

Sobre los labios sin maquillaje e iguales a los tuyos? 

Lo sé, mentías, tu risa sonaba hueca, 

Pero tu beso fue lento, estrecho y sabroso, 

Se demoraba, y ese beso alcanzaba el alma, 

Pues fuiste a la vez la serpiente y la mujer. 

Pero acuérdate de la forma que te amé… 

Yo, ¿ya no soy nada en tu carne? 

Si jamás Lloraste mi nombre en el instante sin defensa, 

Acuérdate de ese grito seguido de un gran silencio. 

Ya no sé amar los bellos cantos ni los lirios 

Y mi casa se parece a las grandes necrópolis. 

Yo que querría cantar, permanezco muda. 

Yo deseo y busco y sobre todo echo de menos…

Marina Tsvetàieva

Marina Ivànovna Tsvetàieva (9 d'octubre de 1892 - 31 d'agost de 1941) fou una poeta russa, considerada entre les més originals del segle XX a Rússia.
Filla d'un professor especialitzat en Belles Arts, va estudiar a Moscou i en la Sorbona i va viure molts anys en l'estranger. És considerada com una de les figures més rellevants de la literatura russa del segle XX. Va ser una dona de passions categòriques, voluntariosa i resolta. Tota la vida va sentir per Pasternak afecte, a pesar de ser casada amb un oficial de l'exèrcit tsarista. La seva obra no va ser ben vista per Stalin i el règim bolxevic. 
La seva rehabilitació literària va iniciar-se en la dècada de 1960. La poesia de Tsvetàieva brolla a partir d'una complicada personalitat de dona excèntrica i d'un disciplinat ús de l'idioma. Entre els temes de l'obra, destaquen la sexualitat femenina i la tensió de les emocions privades de la dona. Va emigrar a l'estranger en 1920 i va tornar a Rússia en vespres de la guerra contra el feixisme hitlerià, a què hi havia maleït en els seus versos quan es trobava encara en l'emigració. El maig de 1922, Tsvetàieva i Alya van deixar la Unió Soviètica i es van reunir amb Efron a Berlín. En aquesta ciutat, va publicar els reculls Separació, Poemes a Blok i el poema La donzella del The Tsar. L'agost d'aquell mateix any, la família es va traslladar a Praga. El 31 d'agost de 1941, Tsvetàieva es va penjar. La van enterrar al cementiri de la ciutat dos dies després, però no se sap exactament on es troba la tomba. S'ha rumorejat sovint que no es va suïcidar (sembla que agents de l'NKVD van entrar a la casa i la van forçar a suïcidar-se). No s'ha pogut corroborar aquesta versió.


“EL TEU NOM, UN OCELL A LA MÀ...”

El teu nom, un ocell a la mà,
el teu nom, tros de gel a la llengua.
Un sol, únic moviment dels llavis.

 (Yuri Annenkov, Desnudo recostado)

El teu nom, amb les seves cinc lletres.
Piloteta atrapada a ple vol,
picarol platejat a la boca.

Quan es llança al llac silent la pedra,
fa un sanglot com qui diu el teu nom.
En el lleu ressonar de peülles,
en la nit, el teu alt nom retruny.
I ens el diu igualment a les temples
el cruixit del gallet que espetega.

El teu nom –però, oh, impossible!-,
el teu nom és com un bes als ulls,
en el fred dolç d’immòbils parpelles,
el teu nom és un bes a la neu.
Glop gelat i celest de la font.
És profund, amb el teu nom, el son.

          (Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)