Monòleg interior Quim/Quima

Jo  què he de  fer per a què aquest home  em deixe en pau jo sols

vull ser lliure i no tinc a ningú que  m'estime de veritat aquest sols ha vist

el meu cos d'una manera poc especial i jo sols vull pegar-li una óstia i que

es tornarà boig per a què mai més es fixara en mí,  però què li puc fer si

déu m´ha donat este cos, a vegades pensava que ser una dona era una condemna

ara puc afirmar-ho.

I em mira com si jo estiguera contenta o feliç al seu costat si li diguera que aquesta cita és tot una farsa i no vull estar amb ell però ho sabrà  aixi que fa igual

és un vell bavós que no me donará res excepte diners per a vivír mes esclavitzada.

Monòleg interior de Xima

He de trobar aquesta vesprada al vescomte de Rocabruna, un home poderós que m’ha cortejat en
repetides ocasions, que no pretén casar-se amb mi sinó només penetrar-me unes quantes vegades,
un cavaller ibèric en tota regla.

Jo, Xima, dona, que tindré que coquetejar per poder menjar, que probablement no em quedarà altra que
prostituir-me per poder sobreviure, i més ara que la meua pàtria ha sigut invadida i saquejada, dominada
ara pels senyors de la guerra i la injustícia.

Elegiré un vestit colorit i un agradable perfum, potser un barret carregat i unes sandàlies de taló, a més
per suposat d’un corsé ben apretat, que apreta l’ànima, que apreta la vida.

COM ÉS L'HOME?

Per una banda crec que aquest home és un bon home, sense ser egoista ni maliciós, però per altra crec que sols vol aprofitar-se de mi i el meu cos.

Sols n'hi ha dues parts, una vertadera i altra falsa, una mala i altra bona.

Pot ser que me haja equivocat o que tinga tota la raó del món. 

És una persona desconeguda, i no hauria de fiar-me molt, ja que si ell mateix té un pla roí, podria eixir malferida.

A on voldria anar a dinar? On em portaria? Quin tipus de menjar li agradaria? Per què vol parlar amb mi? Què em diria?

No crec que siga una cosa tan preocupant, no? Sols he de  fixar-me en les seues postures, les seues accions, les seues mirades... i al final ja tindria la solució de què és el que vol exactament.

El seu físic no pinta mal, té bona cara, una roba ben feta i neta. Pel que m'han dit d'ell, té bon caràcter i tots els seus comentaris de vegades els diu sense pensar-los dues voltes. 

Llavors, tinc por pel que podria passar-li pel  cap i el que podria fer al final.

Però el que sé, és que no tinc que veure a la gent sempre de mala manera. Abans de tindre opinió de qualsevol persona, hem de conèixer-la, tant físicament com psicològicament per a tindre una idea.

Monòleg interior de Xima

I ara què faig amb aquesta tristesa que tinc? 
A més, ara que la Reial Audiència ha apujat moltíssim el preu de la sal i mai més podré menjar un plat com toca, ben amanit, per a què seguisc en aquest món? 

No sé si seré capaç d’aguantar tot això, perquè  ja estic acostumada a menjar els aliments amb sal, bo... jo i tot el món. La gent es  tornarà boja i qui tinga sal es convertirà en poderosa...

Aquesta vesprada sembla que de cap manera pot millorar, però he rebut una invitació a dinar del jutge de l’Audiència. Per què a mi? Em pareix prou estrany, potser vol aprofitar-se de mi. 
Jo sempre tan desconfiada..., com sempre..., crec que no deuria d’anar però no crec que hi haja cap cosa pitjor que menjar sense sabor, és a dir, sense sal. Doncs hi aniré.

Aquesta terra és nostra. Monòleg Xima

Els últims dies a penes dorm i estic farta de fugir, ja no puc més. Des que em vaig casar amb Felip de Rocabruna tot ha anat a pitjor. Ara, ell està mort. Però la pesta, els turcs, les males collites i el setge de la ciutat també em fan la vida molt difícil. He heretat totes les seues pertinences però si haguera sabut abans que per quedar-me amb els seus béns, els seus cosins de Madrid m’insultarien i em menysprearien com fan, haguera renunciat als capítols matrimonials.

No em puc creure que ahir, Barcelona fóra assetjada. Tinc al cap la imatge dels soldats del duc de Berwick entrant amb les seues banderes i envaint la ciutat. Ho cremen tot: vivendes, palaus, llibres i fins i tot estan fonent la nostra campana. No vull ni pensar que faran amb nosaltres.

Ara tinc por d’eixir al carrer. No puc vore amb claredat, no deixe de plorar. Em sent vençuda. Tot el que he aconseguit en la vida s’acabara d’esfumar. S’apoderen de nosaltres i no trobe el camí per eixir d’ací. No puc continuar així, acabaré malalta.

Els bessons Nin i Non són els únics pilars on em puc recolzar per a seguir endavant. Des del primer dia m’han demostrat que són de fiar i molt responsables amb el seu treball.  

Desconec com acabarà tot açò però tinc clar que he de viure. Només tinc una vida i no vull que acabe ara. No permetré que ens humilien més i se n’isquen amb la seua. M’amagaré on faça falta i trobaré la manera de recuperar el que ens estan furtant: la nostra estimada terra.  

València, 25 de gener del 2019

Mar Miralles Lozano

La pèrdua (Monòleg interior, Quim/Quima)

Supose que una mai s’acostuma a perdre. Això de deixar anar l’orgull i la dignitat i donar allò que tant t’ha costat obtindre, no és fàcil. Però gens fàcil. Sentir com les llàgrimes cauen mentre altres celebren que han guanyat em porta a pensar en les persones que organitzen aquestes creuades. Amb la incertesa de si guanyaràs o perdràs, per què arriscar-se? Per què posar al límit els recursos dels quals disposa el poble i les vides que estan en joc per a que tu, home que viu protegit les 24 hores del dia, que no li manca res del que necessita o desitja, que atén als ciutadans i ciutadanes des d’una alta cadira i baix d’una immensa corona, puga controlar a més persones i disposar de més terres que explotar? Més és més? De veres?

Setge de Barcelona

No m’agrada sentir-me així, desprotegida, inanimada, morta. Perquè la terra que han decidit apropiar-se, d’alguna forma també és meua i és part del meu ser. Jo sóc la terra en la qual habite i si la destrossen, em destrossen a mi també. Som una. No permetré que decidisquen quin és el preu de tot del que pot oferir la meua companya ni que es vesse més sang de cavallers que volien defendre el seu lloc ni de gent del carrer que ha sigut obligada a lluitar. Em negue a canviar sense la nostra voluntat.

Pensar-ho queda bé, però sent qui sóc, més ben dit, sent el que sóc, dona, no arribaré enlloc. Ni amb paraules ni amb fets. Si per intentar impedir que les noves banderes onegen als carrers he hagut de disfressar-me d’home, trobar qui recolze les meues idees serà gairebé impossible. No sóc ningú, i la gent ho sap. Està assumit. Rectifique, sí que sóc alguna cosa; sóc l’ésser que els barons busquen per casar-se o la diana a la qual llancen les seues ximpleries. Podria resumir-me en això, un objecte que de vegades parla, on els homes poden provar a dir els nous adjectius que han inventat i veure la meua reacció. És cansat, ho he d’admetre. Ara he d’aguantar que a cada lloc on vaig, algú té alguna cosa a dir sobre mi. Un somni que tinc és que açò no continue, vull dir, quina necessitat hi ha d’estar en tensió tanta estona? I en tensió dic pel somriure que he de fingir, hem de fingir, per no paréixer filles del diable. Odiós.

Berta López Camins, 1r Batxillerat A

HOMES PENSANT, COSA MAI VISTA

Xima, la bella. Xima: encisadora, atraient, cautivadora… Totes eixes i més eren paraules que s’utilitzaven sovint per descriure-la. I ella les abraçava com si foren un amic de tota la vida. Perquè eren totes veritat.

Per aquesta raó, no li va sorprendre que un home com el jutge de l’Audiència invitara a la dona de les llegendes a dinar. Al cap i a la fi, tenint la reputació de calçasses que tenia… Era normal que eixe home volguera reparar-la amb una dona pròpia de les històries. Amb Xima.

Perquè així són els homes: o tot o res. O la millor dona de totes per solucionar aquesta ofensa o cap. Pensen que poden, pensen que tenen el dret a intentar-ho. Però, sovint, ni poden ni el tenen.

També pensen que la seua vàlua puja segons la dona amb la que estiguen. Perquè tal vegada siga així en aquest moment, però canviarà. Xima ho sabia molt bé. Sabia amb certesa que continuaria vivint i veuria com moltes coses prendrien molt més valor i honor segons passarien els segles. Qui sapiguera quines coses serien… Que se les diguera.

Inusualment, també pensaven que, al contrari que ells, una dona baixava en l’escala de la decència segons amb qui o amb quants estava. Que “si una clau obre moltes portes és una clau màgica; si una porta s’obre amb moltes claus està defectuosa”. Què curiós. Obliden que són ells qui, en la majoria de les ocasions, forcen a les dones amb la seua pressió a estar amb elles.

Però què sabria Xima. Ella encara estava al segle XVIII.