La pèrdua (Monòleg interior, Quim/Quima)

Supose que una mai s’acostuma a perdre. Això de deixar anar l’orgull i la dignitat i donar allò que tant t’ha costat obtindre, no és fàcil. Però gens fàcil. Sentir com les llàgrimes cauen mentre altres celebren que han guanyat em porta a pensar en les persones que organitzen aquestes creuades. Amb la incertesa de si guanyaràs o perdràs, per què arriscar-se? Per què posar al límit els recursos dels quals disposa el poble i les vides que estan en joc per a que tu, home que viu protegit les 24 hores del dia, que no li manca res del que necessita o desitja, que atén als ciutadans i ciutadanes des d’una alta cadira i baix d’una immensa corona, puga controlar a més persones i disposar de més terres que explotar? Més és més? De veres?

Setge de Barcelona

No m’agrada sentir-me així, desprotegida, inanimada, morta. Perquè la terra que han decidit apropiar-se, d’alguna forma també és meua i és part del meu ser. Jo sóc la terra en la qual habite i si la destrossen, em destrossen a mi també. Som una. No permetré que decidisquen quin és el preu de tot del que pot oferir la meua companya ni que es vesse més sang de cavallers que volien defendre el seu lloc ni de gent del carrer que ha sigut obligada a lluitar. Em negue a canviar sense la nostra voluntat.

Pensar-ho queda bé, però sent qui sóc, més ben dit, sent el que sóc, dona, no arribaré enlloc. Ni amb paraules ni amb fets. Si per intentar impedir que les noves banderes onegen als carrers he hagut de disfressar-me d’home, trobar qui recolze les meues idees serà gairebé impossible. No sóc ningú, i la gent ho sap. Està assumit. Rectifique, sí que sóc alguna cosa; sóc l’ésser que els barons busquen per casar-se o la diana a la qual llancen les seues ximpleries. Podria resumir-me en això, un objecte que de vegades parla, on els homes poden provar a dir els nous adjectius que han inventat i veure la meua reacció. És cansat, ho he d’admetre. Ara he d’aguantar que a cada lloc on vaig, algú té alguna cosa a dir sobre mi. Un somni que tinc és que açò no continue, vull dir, quina necessitat hi ha d’estar en tensió tanta estona? I en tensió dic pel somriure que he de fingir, hem de fingir, per no paréixer filles del diable. Odiós.

Berta López Camins, 1r Batxillerat A

La regla des del mascle

No tinc molta idea sobre aquest tema, la veritat; no vaig a mentir. Mai ningú m’ha explicat com funciona, quins són els “símptomes”, quan ocorre… res. Encara que he de confesar que jo tampoc m’he pres la molèstia de buscar informació. Vaig preguntar a ma mare una vegada, quan era xicotet, després d’haver vist un anunci de tampons, però la seua resposta va ser “Coses de xiques”. Vaig intentar aconseguir més dades, però no es va allargar molt més a “passa una vegada al mes [...] tindre fills [...] sang”. Això és el que sé. Sang que ve una vegada al mes i que serveix per a tindre fills.

Les companyes de la meua classe ho intenten amagar, agafen les compreses de la motxilla ràpidament i les guarden a la butxaca o davant, entre la samarreta i el pantaló, i la tapen amb el jersei. Supose que s’avergonyeixen, és a dir, no volen fer visible que estan en aquest moment del mes. Torne a repetir que no estic molt informat, però sang que ix d’allà baix, no és per estar molt orgullós, no sé, fa fàstic. Trobe normal que es tapen si han tacat el pantaló, no és molt higiènic anar amb un cercle roig al cul. Un breu incís, perquè de veres que em crea confusió: com s’embruten el cul si la regla ix per davant? O també ix de darrere?

Jo que sé. Es queixen sempre que la tenen i s’enfaden de seguida i quan preguntem si tenen la regla perquè estan cabrejades, s’enfaden més i ho neguen. Dones, que vos passa?

Diuen que fa molt de mal, com si esquinçaren per dins amb un ganivet; inclús es prenen pastilles! Es queixen molt, però no saben el que és un colp als testicles. Això sí que és dolorós. És com si tinguera un blau gegant i algú l’estigués tocant permanentment. Com si clavessin deu milions d’agulles grosses. Com si pessigaren i retorçaren la pell molt fort. Ho pense i immediatament ho sent. És horrible. Sé que no arribaré a sentir el mal que senten elles, però estic segur que això és molt pitjor.

L’altre dia, la meua novia, estava amb la regla i volia que tinguérem relacions sexuals. Vaig pensar que estava boja, en què pensava? Si sempre que està amb el període es queixa del mal, el fàstic que li provoca i la mala olor que fa, per què s’excita ara? De veres que no entenc a les dones; són super incomprensibles i incoherents. A més, que no em provoca gens de morbo plenar-me el meu membre de sang i crec que a cap home. Que sí, que pot ser un excel·lent lubricant, però...puah.

PERQUÈ, TOTAL, PER A QUÈ SERVEIX LA REGLA?

Tot va començar quan, per a variar, arribava tard. No vaig ni escoltar les alarmes. Em vaig alçar i el vaig descobrir en mirar quina hora era al meu telèfon mòbil. Perfecte. Altre dia més.

Però això no va ser l'única cosa que vaig descobrir.

En apagar la pantalla i veure el meu reflex a la pantalla oscura (el que anomenen black mirror, “espill negre”), vaig notar una estranyesa. Les meues faccions… com dir-ho… em resultaven alienes. És a dir, eren les meues, però al mateix temps no ho eren. És difícil de posar en paraules.

Més difícil és expressar el dolor que vaig sentir al mig de les cames al tancar-les i trobar que tenia una protuberància a eixe lloc.

Això solament volia dir una cosa: m’havia transformat en un xic! Com era això possible? I per què jo? Els havia passat el mateix a les meues companyes?

Però no podia estar agobiant-me amb preguntes tota l’estona. Vaig trobar de pensar en els assumptes positius de tot açò. El primer que em va vindre al cap: la regla. Ja no la tindria! Adéu al dolor d’ovari, úter, cap, panxa, part baixa de l’esquena, muscles, ossos… Adéu! Ja no sofriria més!

Perquè, total, per a què serveix la regla?

Que la regla és inútil, solament els serveix a les dones per posar excuses per no follar.

Pero què estic pensant? Això es totalment masclista! Una dona no et deu sexe. Si no vol, no vol, no fa falta ni que pose excuses.

Que sí, que són unes feminazis totes. Que no volen ni deixar-nos follar-les ni anar a buscar prostitutes per fer-lo.

La prostitució és una barbaritat! Dir que una dona té el dret a prostituir-se és ocultar que els homes tenen dret a comprar-les… Un moment. Per què em passava això? Per què de sobte em venien aquestes idees tan contràries a mi al cap?

I, de sobte, ho vaig comprendre: ara era un xic. Per tant, havia rebut una educació que em posava per damunt de les dones. I, a menys que treballara per canviar-ho, pensaria igual també.

CARTA A LA CAPMANY

Hola, Maria Aurèlia.

Hem començat a llegir una de les teues obres, una de les més importants, una que vas escriure ja fa quasi 50 anys, una còpia -segons tu mateixa- de l'Orlando de Virginia Woolf.

Aquesta obra, Quim/Quima, és un llibre que, si bé per a nosaltres està resultant complicat, resulta també interessant, i necessari, perquè allò que realment estem fent ara es recordar-te, reivindicar-te, recordar i reivindicar a les dones que no callen, dones que parlen, dones que escriuen.

Tú vas ser una de les figures clau de la literatura en català de la segona meitat del segle XX, i paradoxalment no estàs als llibres de text, sinó a l'oblit intencionat, no et coneixiem, i de fet fa poc que tampoc la profe ho feia.

I és per això que anem a dedicar-te unes quantes sessions, i de segur uns quants escrits, perquè quan parlem de literatura universal, no parlem només en un sentit geogràfic, sinó també en un sentit de gènere.

Salutacions, i gràcies,

Guzmán Muñoz Gadea.