HISTORIA DE LO TRANS, UN LIBRO NECESARIO

Estamos en una época en la que la realidad se está redescubriendo. Y uso esta palabra con pleno conocimiento de ella, ya que las personas LGBT, en especial las personas trans, no son nada nuevo; no son una moda millenial ni algo que haya surgido hace dos días. Más bien ya existían, pero esto se ha ocultado.

Libros como este ayudan a arrojar algo de luz sobre un tema escondido por les de arriba desde hace siglos. Y ayudan, de paso, a destapar algunos movimientos.

En uno de los primeros pasajes del libro Historia de lo trans, de Susan Stryker, se puede leer algo esclarecedor: que en la segunda ola del feminismo, aunque este se radicalizaba, seguía sin amparar a las personas, en concreto a las mujeres, trans. Y fue porque esto aún se está dando en el año 2019 que se me puso la piel de gallina. Porque aún feministas "radicales", de las que se supone que van a la raíz del problema (es decir, el sistema de clases y el cisheteropatriarcal), siguen sin ver que las personas trans también son oprimidas y subyugadas por el cisheteropatriarcado, del que sutilmente faltan subrayar la sílaba "cis." (Me gustaría aclarar que, al contrario que las personas trans son personas a las que se les asignó el género incorrecto al nacer, las personas cis son personas a las que se les asignó el género correcto al nacer) El caso es: hay un sector grande del feminismo que es TERF (Trans-Exclusionary Radical Feminist, feministas radicales transexclusionarias) y no se avergüenzan, lo cual es vomitivo. La mujeres trans en concreto, por las que debe luchar el feminismo, son uno de los colectivos más precariezados de esta sociedad. Y las TERF están contribuyendo, además, a que en un movimiento que debería ser legítimamente suyo, se las eche. Perdonad si esto me escandaliza.

Este libro nos ha dado información sobre este colectivo de una forma didáctica y, en algunos casos, autobiográfica. Y es nuestra responsabilidad como aliadas construir un feminismo para todas las mujeres.

La mini empresària amb trets feministes

Hi havia una vegada una xiqueta nascuda en una família normal que vivia en un poble xicotet d’Albacete i estava formada per la mare, el pare, la germana major Isabel i el germà major Marcelino. Els temps en què vivien no eren els millors, ja que el país havia passat una guerra i estava dirigit per un militar que es va proclamar “president”. Quan va complir els tres anys, es mudaren a un lloc on anaven els immigrants a Barcelona perquè al poble els anomenaven “rojos”, ja que el pare havia lluitat al bàndol republicà i l’havien empresonat a un camp de concentració a Zaragoza.

Església gòtica de San Martín, La Gineta

Mancava la llibertat i es violaven els drets humans. La diferència de gènere era bastant evident: les dones a casa i els homes a treballar. Però la nostra xiqueta, a la que anomenaven Maruja i que més tard s’assabentà del seu vertader nom, Ángeles, no entenia la raó per la qual ella havia d’encarregar-se de la llar amb sa mare i sa germana, mentre el seu germà i el seu pare s’asseien al sofà. Sempre ho preguntava i, de resposta, rebia colps. Només tenia huit anys quan abandonà l’escola i començà a preparar-se per ser una dona de casa. Als nou anys cuidava de la seua nova germaneta i preparava el dinar, mentre la seua mare cosia i el pare, el germà i la germana treballaven fora.

Quan tenia setze anys, es mudaren a un altre poble on es quedaren per sempre. Allà començà a treballar en una fàbrica de sabates, però de seguida la canviaren a administració.

No li agradava la idea de ser submisa i, sempre que tenia l’oportunitat, reivindicava el seu dret a ser lliure. Li encantava anar a ballar i un dia el pare no li deixà anar perquè plovia i contestà: “Doncs si demà plou, tampoc aniré a treballar.” PUM! Ja imaginareu quina va ser la resposta.

Ball de San Cugat

Malgrat el curt temps d’escolarització que va tindre Ángeles, res li va impedir per obrir la seua pròpia guarderia. Va estudiar un FP del que aleshores s’anomenava puericultura (educació infantil), però per portar-la necessitava a algú amb carrera universitària i es va juntar amb una dona que sí en tenia títol. Nens i nenes es va fer popular al lloc on vivia amb la seua nova família composta pel seu marit, la seua filla gran i el seu fill menut. Va traspassar-la perquè el seu marit li demanà treballar amb ell al negoci familiar, ja que confiava en el seu treball.

Quan ja era major, als 41 anys, va tindre el seu tercer fill i montà un bar anomenat Don Batido. El local mancava de cuina, així que Ángeles feia el menjar a casa i el portava al bar. Ací l’ajudaven la seua filla i el seu fill, tot un negoci familiar. Va haver de tancar el bar per la feinada que portava, ja que al mateix temps, portàven una botiga tipus basar i perquè la seua filla havia marxat a estudiar a la universitat i amb el seu fill no tenien prou. Com a cul inquiet, no podia resistir-se a tindre un altre negoci: va obrir una parada al mercat. Però una cosina li va aconseguir un lloc a l’aeroport, on treballava de nit netejant les cuines i els bars.

Va haver de retirar-se perquè patia una malaltia als ossos i als tendons de les mans. Li varen donar la baixa definitiva, però aconseguí un treball on no havia de treballar amb les mans; era supervisora de dones de la neteja en diferents empreses.

Deixà de treballar, però mai va deixar de cuidar la seua família i reivindicar els seus drets com a dona. Ángeles és lliure.

Berta López Camins, 1r Batxillerat A

La regla des del mascle

No tinc molta idea sobre aquest tema, la veritat; no vaig a mentir. Mai ningú m’ha explicat com funciona, quins són els “símptomes”, quan ocorre… res. Encara que he de confesar que jo tampoc m’he pres la molèstia de buscar informació. Vaig preguntar a ma mare una vegada, quan era xicotet, després d’haver vist un anunci de tampons, però la seua resposta va ser “Coses de xiques”. Vaig intentar aconseguir més dades, però no es va allargar molt més a “passa una vegada al mes [...] tindre fills [...] sang”. Això és el que sé. Sang que ve una vegada al mes i que serveix per a tindre fills.

Les companyes de la meua classe ho intenten amagar, agafen les compreses de la motxilla ràpidament i les guarden a la butxaca o davant, entre la samarreta i el pantaló, i la tapen amb el jersei. Supose que s’avergonyeixen, és a dir, no volen fer visible que estan en aquest moment del mes. Torne a repetir que no estic molt informat, però sang que ix d’allà baix, no és per estar molt orgullós, no sé, fa fàstic. Trobe normal que es tapen si han tacat el pantaló, no és molt higiènic anar amb un cercle roig al cul. Un breu incís, perquè de veres que em crea confusió: com s’embruten el cul si la regla ix per davant? O també ix de darrere?

Jo que sé. Es queixen sempre que la tenen i s’enfaden de seguida i quan preguntem si tenen la regla perquè estan cabrejades, s’enfaden més i ho neguen. Dones, que vos passa?

Diuen que fa molt de mal, com si esquinçaren per dins amb un ganivet; inclús es prenen pastilles! Es queixen molt, però no saben el que és un colp als testicles. Això sí que és dolorós. És com si tinguera un blau gegant i algú l’estigués tocant permanentment. Com si clavessin deu milions d’agulles grosses. Com si pessigaren i retorçaren la pell molt fort. Ho pense i immediatament ho sent. És horrible. Sé que no arribaré a sentir el mal que senten elles, però estic segur que això és molt pitjor.

L’altre dia, la meua novia, estava amb la regla i volia que tinguérem relacions sexuals. Vaig pensar que estava boja, en què pensava? Si sempre que està amb el període es queixa del mal, el fàstic que li provoca i la mala olor que fa, per què s’excita ara? De veres que no entenc a les dones; són super incomprensibles i incoherents. A més, que no em provoca gens de morbo plenar-me el meu membre de sang i crec que a cap home. Que sí, que pot ser un excel·lent lubricant, però...puah.

La dona forta

Maria Beneyto

València, 14 de maig del 1925-València, 15 de març de 2011

Va passar la seua infància a Madrid, patint molt, perquè el seu pare havia abandonat un 
treball i una posició estable a València per obrir-se camí a la capital de l'Estat com a autor
teatral, però  no aconseguí d'estrenar-hi cap obra.

En començar la guerra civil se'n tornaren a València, al cap d'uns anys una herència vingué
 a alleujar la situació familiar, i aquest canvi va permetre a Maria Beneyto dedicar-se 
plenament a l'escriptura, com sempre havia desitjat.

Cap als anys 50 va fer amistat amb un grup de poetes entre els quals hi havia Ricardo
Orozco el qual era director  d'una curiosa publicació, que va acollir alguna col·laboració 
poètica de l'escriptora.

Xavier Casp va animar-li a escriure en català, i li va publicar en la col·lecció "L'Espiga", de
 l'editorial Torre, el seu primer recull poètic en aquesta llengua:

Altra veu(1952).

En la mateixa col·lecció apareix, el 1956, Ratlles a l'aire, i el mateix llibre rep el premi 
"Ciutat de Barcelona" d'aquest any i és editat també en aquesta ciutat. Mentrestant, havia 
continuat escrivint i publicant poesia en castellà, amb un èxit notable.

A partir del 1958, la seua activitat literària es decanta majoritàriament per la prosa 
narrativa. A part de la seua no interrompuda producció castellana, en català també publica.
 
Deixe el link d'un dels seus poemes:
Sirena, Maria Beneyto

Context històric

1967

La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models 
exteriors, féu que la producció narrativa valenciana es mantinguera fidel als gèneres més 
tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes.

Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les (una 
d’elles aquesta), totes realistes que presentaven un estil de novel·la melodramàtica, o 
sentimental.

Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà la represa 
cultural salvant una quantitat enorme d’obstacles.

El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una 
lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.

El llibre

Va guanyar el Premi Senent de novel·la

Denuncia a la condició social i històrica de la dona i les limitacions del patriarcat.

És una espècie de manifest feminista. Amb una sèrie d’històries que giren al voltant d’un 
club  feminista dels membres del qual són només dones.

És en un lloc, amb unes normes ben estrictes, on dones, separades o sense cap relació 
estable amb un home, organitzen conferències i cursos.

Té tres parts diferenciades:

En la primera bàsicament presenta als personatges, i la segona i tercera part son el 
desenvolvupament de les histories de cadascuna.

Cada capítol se centra en la actuació d’un personatge d’aquests amb l’actuació 
de les altres dones que he dit.

Algunes membres amb forta personalitat dominen i ’altres segueixen a aquestes.

Hi està  Isabel ajudant xiquets orfes, sense mitjans per fer-ho, 
es casa amb un home ric que no estima perquè hi pose els diners; hi ha la model enamorada 
d’un home que vol a una altra, a la qual l’enveja la portarà a tirar per terra la seua carrera 
i la seua dignitat; la xicota que només vol cosir, escriure i servir el seu home i que no entén
 les idees del club; la xica amb tendències lèsbiques; la mare exigent que no sap comunicar-se
 amb el seu fill, i que veurà com aquest se li’n va de les mans, la dona escapada de casa, que 
abandona fills i marit, i que finalment se’n penedeix…

Opinió

Vaig triar el llibre perquè pensava que era un manifest feminista però és cert que a mesura que lliges, a vegades pareix un poc masclista.

Per exemple quan un dels personatges ix del club per estar amb un home que no li mereix.

Pense que el que volia fer l’autora és ensenyar-nos els problemes amb què una dona 
espanyola en el franquisme es podia trobar, tant a nivell professional com familiar. Si hi ha 
alguna tesi, potser és que home i dona han de viure en situació d’igualtat.

Pot ser volia dir l'autora és que la lluita pels drets no ha de convertir-se en lluita de sexes,
 no ha de passar per l’odi al sexe contrari.

Vaig triar-lo perquè em va parèixer valent per la seua part escriure una novel·la feminista 
i en català en època franquista , a més crec que és prou interessant la història ja que 
planteja moltes coses en a soles una novel·la i per aquesta mateixa raó crec que és prou 
important la novel·la.