dilluns, 25 de febrer del 2019

EM CANVIARIA DE SEXE?



Aquesta pregunta dóna peu a una reflexió prou gran i que abasta molts temes. Justament ahir per la nit una amiga i jo estàvem segudes en les escales del centre comercial Arena i dos homes àrabs, d’uns 25-30 anys ens van començar a mirar i a dir-nos coses mentre es reien. Jo em vaig quedar mirant-los i els vaig dir que eren uns capullos i que se n’anaren. Però no ho van fer i ens vam haver d’anar la meua amiga i jo. A continuació, quan estàvem dins del centre comercial, van entrar els dos on estavem nosaltres, amb sort entraren al bany i nosaltres eixirem corrent per la porta. Després estarem quasi tot el camí girant-nos cap arrere per si ens seguien, però no. El que vull comentar respecte al que acabe de contar és que, per aquesta raó sí que em canviaria de sexe femení al masculí. Pel motiu de no sentir por pel carrer en cap moment. Perquè les dones no només sentim por quan algú ens persegueix, sinó que també quan anem soles pel carrer estem alerta tota l’estona. És una sensació molt roïna de sentir. A banda d’aquest por, les dones a diari també pateixen més dificultats, per exemple a l’hora de trobar treball, normalment han de donar explicacions innecessàries…
Per aquests motius podria dir que sí que em canviaria de sexe, però si ho pense millor, estic orgullosa de ser dona perquè a pesar dels obstacles sempre he sabut com superar-los.




Resultado de imagen de woman power




diumenge, 24 de febrer del 2019

Poema lliure

La cançó que ningú entendrà

Portada del disc Fuego Artificial de Jacobo Sierra
Em vas dir que componguera
els meus llavis
amb la teua galta
per crear un so que mai oblidaria.
És això el que busquem,
omplir-nos de melodies
per no sentir-nos tan buits.
I cada nit
oblidar-nos del ritme, les notes
i els acords.


Berta López Camins

dimecres, 20 de febrer del 2019

Canviaria de sexe / gènere?

No és una pregunta que em faça habitualment, la veritat. Ni tampoc una qüestió que m’haja fet mai, per què mentir, i mentre escric açò dubte. Pensava que ho tenia clar, que tenia una resposta ferma i única, però cada vegada que m’ho pense, apareixen noves contradiccions.
Primer pensava que això de canviar de gènere era un poc masclista o sexista, a preferència d’alguns, perquè donava suport als rols i als estereotips dels quals tant fugim. Vull dir la roba, el cabell, la forma de comportar-se… trets que volem evitar i eliminar perquè cada persona siga lliure de ser com vol, sense etiquetes. Però he pensat que potser va més enllà de les típiques diferències en les quals pensem quan imaginem un o una transexual o transgènere. Potser siga la percepció del món, és a dir, la importància que li donem a un gènere o a un altre. Sí que és de veres, i ningú ho pot negar, que el sexe/gènere masculí sempre s’emporta el tros de pastís més gran: la justícia, els diners, el reconeixement, els alts càrrecs laborals… Des del principi de la història, millor dit, quan l’ésser humà començà a diferenciar-se dels animals i deixà de sobreviure per a viure, l’home ha tingut sempre la veu portant. Explicació? Jo no la puc donar sense anar més enllà de la força, perquè tampoc puc culpar a la religió, ja que no estic molt informada i del que sé no entenc el motiu pel qual es dirigeixen a Déu en masculí ni perquè la dona té un paper tan secundari en tot aquest muntatge. Hi ha preguntes que no tenen solució.
Un altre pensament que hi tenia sobre el canvi de sexe/gènere era que si em canviara (segurament no per voluntat pròpia) el que faria seria convéncer els mascles del meu voltant, que el respecte no s’ha de guanyar, sinó que ha d’existir per si mateix. Pel que veig, abusen de la seua “força” per imposar els seus pensaments, com es pot observar a les manifestacions, els partits de futbol, les guerres… On la gran majoria són homes. Casualitat? No crec en les casualitats. Tot està connectat i pareix que el factor, el fil que ho uneix tot és açò, els músculs desenvolupats capaços de fer mal, molt de mal. Però aquesta força ve ja de fàbrica, m’explique: una dona perfectament pot treballar els seu cos i arribar a alçar objectes molt pesats, igual que l’home, però la força de la qual parle ve ja predeterminada i no crec que siga física sinó una força ja assolida per la societat i que és mental, és a dir, el món creu i està segur que l’home té més força i, per tant, tot gira al voltant d’aquesta idea i ningú se la qüestiona.
Com a resposta a la pregunta plantejada, no crec que em canviara de gènere, continuaria sent una dona i continuaria lluitant pel que considere just, però sense emprar l'agressivitat, és clar.
Foto

dilluns, 18 de febrer del 2019

Martí


Martí

Sagnants els ulls,
tancada la boca,
l'oïda no entén.

Al dia, la nit,
i a la nit, només l’adéu.
Un estel em trau l’espurna.
No vull, tinc por.

Mare, vine,
estic sola.
Calfa’m el cos,
dus-me amb tu.

Te’n vas sense dir res.
Dóna’m la mà,
recolza’t amb mi.

Acusada la nit,
acusada eixa copa.
Aquell somriure
graciós,
atractiu,
malvat.

“No vull guerra,
no em mates”.
Només colps i crits.

Llàgrimes pels voltants,
pèls per terra.
Només sang,
sang bruta.

Tan prop del final,
tan prop.
La força és per a ells,
per a mi, només la llum.

Món sofert,
món brut,
món acabat.

Martí: seràs astúcia i valentia,
un poema d’igualtat.

Seràs llei escrita,
faràs somnis,
tots els que tu vullgues.

Sabràs endur-te el cel.
Darrere anirem totes.
M’ensenyaràs
els teus invents,
el teu futur.

T’escolte,
em crides,
ja véns.

Pel fosc camí aguaites.
Plors s’enduen en el són.
I ara, què? Tinc por.
On sóc?

Esmolades armes m’acaronen la pell.
Adéu a les aigües.
Adéu a la infància.
I ara, què? Tinc por.
On sóc?

Rialles de nen,
necessiten amor de mare.
Martí, deixa’t veure.
I ara, què? Tinc por.
On sóc?

Un molest nus a l’estòmac.
Per què no vens?
No et veig.
I ara, què? Tinc por.
On sóc?

El pare no hi és,
la mare plora,
el cel està fosc.

Vénen per mi,
t’has quedat en l’altre món.
I ara, què? Tinc por.
On estas?

No em deixes.

 
















València, 19 de febrer del 2019 
Mar Miralles Lozano

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...