Tothom plora

Xim va pensar que si només les dones tenien dret a les llàgrimes, quan un home noble i generós és traït i penjat per aquell que ostenta el màxim atribut de noblesa, significava que el món estava mal fet. «Potser ploren perquè elles no es fan solidàries d’aquesta vergonya, va pensar». Quim va caure adormit amb un son profund.

Tenia visions, escoltava de manera repetitiva les burles de Conrat Llança i la resta de persones que en algun moment s’havien rist d’ell quan manifestava els seus sentiments. Pegava voltes en el llit i la suor li baixava pel front. Desesperat, va obrir els ulls i es va incorporar, estava fart. Hi havia coses que no el deixaven ser com volia, no entenia per què no podia expressar-se com les dones. Per què podien plorar i ell no? Se sentia sol, no trobava respostes, estava angoixat. Va tornar a plorar, seguia actuant com una dona.

Però des de ben menut, Quim sabia que era un xic. Va créixer, tenia pèls, la seua veu i els seus genitals eren indubtablement masculins. Però aquella nit els pensaments se li van creuar. «Què em passaria si un dia estiguera dins un cos femení? Em deixarien expressar-me com sóc?», va pensar. Després de pegar-li voltes hores i hores, ho va veure clar. Havia decidit que des d’aquell dia seria una altra persona, ignoraria les crítiques i manifestaria sense vergonya els seus sentiments.

Mar Miralles Lozano

PLORAR ÉS DE NENES!

Quima és una nena de set anys. Una nena amb pennis. Estava més que farta que tothom, inclosos els seus pares, li obligaren a dur roba i sabates que no l'agradaven i l'anomenaren Quim, quan ella sabia que no era aquest el seu nom.

-Quim, posa't la roba d'una vegada! -li cridava un dels pares.
-No sóc Quim, sóc Quima! I no m'agrada aquesta roba!
-Deixa't ja de bogeries i fes cas al pare. Si seguixes així mai li agradaràs a la Maria -li recordava l'altre pare.
-Però a mí no m'agrada la Maria!
-Calla, Quim!

El pare Pere va començar a vestir-la i el pare Joan no deixava de renegar. A Quima li guanyà la ràbia i va estallar en plor.
-I ara plores? Però què et passa? -es desesperava Joan.
-Quim, no plores, vinga. Explica'm què et passa. Què no saps que plorar és de nenes?
-Sóc Quima i sóc una nena, i si l'única manera de fer que em coneixeu és plorant, no deixaré de plorar!

La insitència de Quima va ser tan gran que a Joan li guanyà la desesperança i també va estallar en plor.
"Un nen també pot plorar!"
Joan recorda les paraules de Quima i va ser aleshores quan les va creure.
El pare Joan i el pare Pere -els dos, perquè tan gran era l'amor del Pere al Joan que mai podria negar-se a acceptar les seues idees-, van acceptar per fi a Quima i van aprendre a escoltar - de veres- la seua filla, adonant-se que no eren els únics que podien ensenyar ni els únics capacitats per tindre la raó.
Gràcies a la força extra que li donaren dues persones tan importants com eren els seus pares, Quima aconsseguí ser ella mateixa, sense l'impediment -ni l'acceptació- de ningú.