València, 14 de maig del 1925-València, 15 de març de 2011
Va passar la seua infància a Madrid, patint molt, perquè el seu pare havia abandonat un
treball i una posició estable a València per obrir-se camí a la capital de l'Estat com a autor
teatral, però no aconseguí d'estrenar-hi cap obra.
En començar la guerra civil se'n tornaren a València, al cap d'uns anys una herència vingué
a alleujar la situació familiar, i aquest canvi va permetre a Maria Beneyto dedicar-se
plenament a l'escriptura, com sempre havia desitjat.
Cap als anys 50 va fer amistat amb un grup de poetes entre els quals hi havia Ricardo
Orozco el qual era director d'una curiosa publicació, que va acollir alguna col·laboració
poètica de l'escriptora.
Xavier Casp va animar-li a escriure en català, i li va publicar en la col·lecció "L'Espiga", de
l'editorial Torre, el seu primer recull poètic en aquesta llengua:
Altra veu(1952).
En la mateixa col·lecció apareix, el 1956, Ratlles a l'aire, i el mateix llibre rep el premi
"Ciutat de Barcelona" d'aquest any i és editat també en aquesta ciutat. Mentrestant, havia
continuat escrivint i publicant poesia en castellà, amb un èxit notable.
A partir del 1958, la seua activitat literària es decanta majoritàriament per la prosa
narrativa. A part de la seua no interrompuda producció castellana, en català també publica.
Deixe el link d'un dels seus poemes:
Sirena, Maria Beneyto
1967
La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models
exteriors, féu que la producció narrativa valenciana es mantinguera fidel als gèneres més
tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes.
Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les (una
d’elles aquesta), totes realistes que presentaven un estil de novel·la melodramàtica, o
sentimental.
Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà la represa
cultural salvant una quantitat enorme d’obstacles.
El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una
lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.
El llibre
Va guanyar el Premi Senent de novel·la
Denuncia a la condició social i històrica de la dona i les limitacions del patriarcat.
És una espècie de manifest feminista. Amb una sèrie d’històries que giren al voltant d’un
club feminista dels membres del qual són només dones.
És en un lloc, amb unes normes ben estrictes, on dones, separades o sense cap relació
estable amb un home, organitzen conferències i cursos.
Té tres parts diferenciades:
En la primera bàsicament presenta als personatges, i la segona i tercera part son el
desenvolvupament de les histories de cadascuna.
Cada capítol se centra en la actuació d’un personatge d’aquests amb l’actuació
de les altres dones que he dit.
Algunes membres amb forta personalitat dominen i ’altres segueixen a aquestes.
Hi està Isabel ajudant xiquets orfes, sense mitjans per fer-ho,
es casa amb un home ric que no estima perquè hi pose els diners; hi ha la model enamorada
d’un home que vol a una altra, a la qual l’enveja la portarà a tirar per terra la seua carrera
i la seua dignitat; la xicota que només vol cosir, escriure i servir el seu home i que no entén
les idees del club; la xica amb tendències lèsbiques; la mare exigent que no sap comunicar-se
amb el seu fill, i que veurà com aquest se li’n va de les mans, la dona escapada de casa, que
abandona fills i marit, i que finalment se’n penedeix…
Opinió
Vaig triar el llibre perquè pensava que era un manifest feminista però és cert que a mesura que lliges, a vegades pareix un poc masclista.
Per exemple quan un dels personatges ix del club per estar amb un home que no li mereix.
Pense que el que volia fer l’autora és ensenyar-nos els problemes amb què una dona
espanyola en el franquisme es podia trobar, tant a nivell professional com familiar. Si hi ha
alguna tesi, potser és que home i dona han de viure en situació d’igualtat.
Pot ser volia dir l'autora és que la lluita pels drets no ha de convertir-se en lluita de sexes,
no ha de passar per l’odi al sexe contrari.
Vaig triar-lo perquè em va parèixer valent per la seua part escriure una novel·la feminista
i en català en època franquista , a més crec que és prou interessant la història ja que
planteja moltes coses en a soles una novel·la i per aquesta mateixa raó crec que és prou
important la novel·la.
En
les festes de moros i cristians d’Alcoi, tradicionalment, les dones
només poden eixir amb un tratge diferent a l’oficial en els
“boatos” o bé al final de cada filà, acompanyant la gent més
menuda.
Encara
que a Alcoi encara li falta molt per gaudir d’una celebració
festiva amb igualtat plena entre homes i dones, en els últims anys
s’han produït molts avanços perquè les dones s’integren
plenament en la festa. Bona part d’aquest moviment cada volta més
ampli és degut al gest i la valentia de Núria Martínez, una
autèntica pionera en la lluita pels drets de les dones en la festa
de moros i cristians.
