(Avís de contingut sensible: suïcidi, autolesió)
Fa massa temps que veig la Mort com un objectiu. Tot per les agressions i les violències dels altres.
Tot va començar al segon cicle de primària (per les lagunes, no sé si tenia 8 o 9 anys). Pel bullying, va començar tot. Quan vaig tornar a casa un dia plorant, vaig agafar un ganivet de la cuina i, a punt de clavar-me'l, va arribar el meu pare i em va detindre. Després vaig fer el que considere el meu segon intent de suïcidi, també el més estúpid de tots: vaig agafar l'ordinador portàtil de ma mare, vaig anar a una espècie de despatx que teniem i em vaig posar a llegir històries d'eixes de por per a "morir-me de por mentre dormia." Realment. Penosa.
La continuació no és molt millor. Ja a l'abisme, no vaig remontar els cursos següents. La Mort va estar al meu costat, sempre tentant-me, sempre xiuxiuejant-me. No li tenia por. De vegades, la desitjava com una amant desitja la seua parella. En moltes ocasións, m'autoloesionava; i, paradòxicament, els talls a les venes no eren quasi presents. Jo era més de pegar-me amb les falanges, on sabia que em faria mal; d'intentar asfixiar-me amb coixins; de rascar-me massa fort per provocar-me dolor... Jo volia la Mort. La volia, i mai no va respondre les meues súpliques. Per què? Per què no vas vindre a ajudar-me, a alliberar-me?
I ara?
Ara, es podria dir que he tingut sort. Gràcies al treball constant i a unes amistats meravelloses, m'estic recuperant. Estic començant a veure les coses boniques, les coses que importen.
I tinc la certesa que, quan m'arribe l'hora, i citant a Harry Potter, rebré a la mort com a una vella amiga.
