El Senyal- Marta Meneu Borja

En aquesta novel·la l'autora Marta Meneu Borja, antiga alumna del nostre centre, ens mostra una societat representada mitjançant 5 dones que han de viure en un món actual dominat pel patriarcat i ple de desigualtats.

Els senyals (fent referència al títol) masclistes que pateixen les nostres protagonistes es veuen en situacions molt diferents l'una de l'altra però que transmeten la crua realitat. Com per exemple una jove anomenada Val que experimenta el seu primer amor i que no s'adona de l'infeliç infern que ha de suportar. O com Joana, una dona que està atrapada en una rutina en la qual sempre fa tot el possible per mantindre a la seua família satisfeta i feliç mentre que ella inconscientment s'està enfonant en un pou sense fons. Així fins a arribar a mostrar els cinc senyals dels inconvenients i obstacles amb els quals les dones han de sobreviure al nostre món actual.

En la meua opinió, m'ha agradat bastant com l'autora ha enllaçat quatre històries per així arribar a l'última història, l'últim senyal que protagonitza Maria i que mostra una gran injustícia actual com és la violència de gènere. A més, encara que quan es presenten els personatges és un poc difícil d'assabentar-se m'ha paregut molt interessat l'estructura i el relat de cada història.

La inclusió de la dona en el Cànon Literari

El Cànon Literari és la llista d'autors selectes d'un gènere literari, és a dir, la llista que consta amb els millors i perfectes escriptors i escriptores. No obstant, no hi ha una definició universalment acceptada, ja que hi ha diverses discussions sobre la categoria de cànon i preguntes del tipus qui o qui produeixen els canons?, com s'apliquen?, quina és la forma de subsistència dels canons o la seua caducitat?. El gran problema i causant de tal conflicte és que el criteri fonamental i únic hauria de ser l'excel·lència estètica. No obstant això, este és un criteri molt ambigu i subjectiu. A més, els orígens del cànon són molt remots encara que fora mencionat com a tal per primera vegada en el segle XVIII.

Tot seguit, centrant-nos en qui es participe d’aquest cànon, qui apareix en la llista, podem observar quantitat de noms de famosos i importants autors com Dante, Gonzalo de Berceo o Cervantes, però on estan les dones escriptores? , hi tenim al cànon? Doncs sí, però no són suficients, necessitem fer una inclusió de més dones al cànon literari perquè segueix estant molt descompensat, ja que no és un secret per a ningú que el cànon literari està marcat pel masclisme que impera, i ha imperat sempre, en la literatura i altres disciplines artístiques. Si el cànon és el conjunt d'obres clàssiques, que se suposa que els lectors hem de conéixer i discutir, la definició mateixa, d'entrada, està inundada de subjectivitat. Per això, hui o qualsevol altre dia hem de lluitar perquè les dones en la literatura o qualsevol branca artística i laboral tinguen la mateixa representació, importància i respecte que els homes.

El xiquet del banc

Sempre el veia al seu banc, em feia pena. Mai jugava, encara que la seua mirada ansiosa demanava a crits jugar. Sempre m'havia preguntat com seria... Els seus problemes, les seues inquietuds, la seua vida. Cada dia que passava em donava més curiositat aquell petit solitari.

Un dia qualsevol, sense pensar-ho i amb l'esperança de conéixer-lo, vaig apropar-me. El pati estava replet de crits, tots estaven immersos jugant a futbol. Vaig caminar decidida esquivant a Joan, després a Rubén i finalment, vaig arribar a ell. De sobte, vaig haver d'enfrontar-me a la seua cara d'incògnita i, sense saber molt bé què fer, vaig oferir-li el meu braç i li vaig dir:

- Hola, que fas?

- Res, veure a aquests.

- Saps què?

- Doncs si no em dius res poc puc saber.

-Escolta (rient-se), al peu pare li passava el mateix. Quan era petit mai volia jugar a futbol i no trobava companyia en cap lloc.

- (Enfadat) Perdona, però jo sí que trobe companyia.

- Hahaha mira, ja sé que no has de trobar companyia (irònicament) però si vols pots vindre amb mi i les meues amigues.

-Gràcies però me'n vaig a quedar al banc.

Decebuda, me'n vaig anar. No l'havia dit res però vaig veure en els seus ulls unes ganes increïbles d'anar amb nosaltres, de jugar, de divertir-se. Vaig sentir-me plena, tenia esperança en fer un nou amic. Vaig sentir-me la seua petita salvació.