La germana, l’estrangera
Tot el llibre és en blanc
i els camins invisibles
que he deixat rere meu
se’ls ha menjat, rabent,
el caragol del temps.
Però sé què no sé.
No t’engendra l’espurna
que encenia el meu bosc
furtivament, de nit,
per l’angoixa entreoberta,
com un lladre, i llençava
la clau al fons del mar.
No, la serp del meu sí
silenciosament
va reptar, groga endins,
i va obrir sense clau
tots el panys, amb grinyol
de tenebra eixorbada,
al foc, al mar, als vents,
a la terra i a l’heura.
T’he engendrat amb dolor,
t’he parit amb plaer
de fletxa a trenc de sang.
Maria Mercé-Marçal
Va nàixer el 13 de novembre de 1952, a Barcelona i mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora. És principalment el seu pare qui l'estimularà cap a la cultura. De ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch. Aquest casament suposa, en paraules seves, "un canvi molt radical en la seva vida". El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. També és important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, en col·laboració amb Monika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.