CHARLES BUKOWSKI

(Andernach, 1920 - San Pedro, California, 1994) Escriptor estadounidenc. En la línia del anticonformisme californià de la generació beat i utilitzant un llenguatge agressiu i una temàtica marginal, sovint obscena o violenta, va elaborar una obra singular, amb una llarga llista de títols entre els quals destaquen: El carter (1971), Escrits d'un vell indecent (1969), Ordinària bogeria (1976) i Música de canonades (1983).

Aquemarropa

                    Fragment del llibre

 'Escrits d'un vell indecent'

 allà al marcador. cinc-quatre-oooh. el que queda a mig camí entre 8/5 i 9/5 i no és, en absolut, 5/2. a principis de setmana, sense previ avís, l’hipòdrom va multipicar per dos el preu d’aparcaments per a cotxes, de 25 centaus a cinquanta. dubte que hagen multiplicat per dos els salaris als treballadors de l’aparcament.                         

  

Malgrat això, Hades vol les lleis iguals

Hades es trobava en el seu regne observant a traves d’una gran esfera l’hivern que hi havia

al món. Es fixà en la gent que vivia el seu dia a dia, la que terminava amb la vida d'altres. Es fixà en el pobre que implorava per un tros de pa, en l'esclau que anisava la seua llibertat, en les dones que cuidaven als seus fills i en el rei que es creia déu.

De sobte Hades va riure.

Persèfone el mirà confusa ja que comptades vegades el déu de la mort es reia.

-Per què et rius? -Va preguntar plena de curiositat.

-OH! Vols  saber-ho “Pandora”?

-Acabes de fer una broma? Tu no ets Hades...

-Vine -l'agafà de la mà amb un somriure estranyament càlid en el seu rostre- Què veus?

-Gent, molta gent -Va contestar Persèfone.

-I ara? -Va passar la mà per damunt de l’esfera, que va canviar a l’escena d'un assassinat, la dona es va sorprendre.

-Una persona robant-li la vida a un altre- Persèfone mirà capficada a Hades, ell es va riure.

-Eixa és la gràcia!! Es creuen poderosos per acabar amb l'existència terrenal d’un altre, però en el fons l'assassí acabarà com l’assassinat -va callar durant uns segons- en el meu regne.

-Um….ja entenc -va assentir amb el cap.

-Tot dóna el mateix, per això valore a la gent que defèn els ses ideals sense fer mal a ningú, és admirable.

Autora il·lustració: Sinex13

-Oh! Com aquella dona que desafia a un rei per a sepultar el seu germà?

-Exactament, bella estimada.

-Com...s’ha nomenava? Començava per A….An…

-Antígona.

-Sí! Moltes gràcies -Va mirar a Hades i el va agafar la mà- I….ella….està ací?

-A l'igual que el rei que la va condemnar.

DE LA MATEIXA SANG

Antígona', de Marie Stillman.

Vaig caure per un clot quan tenia tres anys. 

Des d'aleshores veig la vida molt diferent a les altres persones, amb més colors, amb més positivitat...  Anem a deixar-ho en diferent, molt diferent. 

També recorde quan vaig tindre el meu primer aniversari. Em van regalar uns xapins rojos per  aprendre a caminar, sí, vaig caure amb ells un parell de vegades, però sempre em tornava a alçar. 

Des de aquell moment ma mare sempre m’ha ensenyat que nosaltres som filles de la lluna, que la lluna ens parla a través dels somnis, visions, a través de l’univers. 

Jo sempre vaig veure a ma mare com a la millor de les bruixes. Em sanava amb sols tocar-me amb les seues mans i més endavant em va ensenyar a sanar-me a mi mateixa.

Uns quants anys després va nàixer altra bruixeta, altra amazona d’Artemisa, la meua germana, altra protegida de la lluna, el nostre aquelarre havia crescut. La Mare Terra i el costat roig de lluna ens protegien,ens protegien dels pensaments nocius, de la maldat, de la violència  que hi havia al món. 
Cadascuna de les tres ens aportàvem mútuament el que el nostre nom predicava: la meua germana, el seu nom significa "infinit", Amara, "la meua infinita alegria", la meua mare Yllenhoank, el seu significa  “Om” el so del l’univers, el so de la meua vida i per últim jo, Ahinsa, significa “No violència” en sànscrit, el llenguatge dels àngels. 
Les tres fórem enviades a aquest món per a cambiar-ho, per a millorar-ho, per a mantenir-lo viu. 

Som les nétes de les bruixes que no van poder cremar.

Gala

Dia Mundial de la traducció

El 29 de setembre vam participar en els actes de celebració del Dia mundial de la Traducció organitzat per la poeta Encarna Sant Celoni a Alboraia.

Podeu llegir un dels textos que llegírem:

Títol de l’obra: ORZOWEI

Autoria: Alberto Manzi

Llengua original: italià

Traducció: Àlvar Valls

Paul, Cap de Panotxa, i Isa, conversen sota l’atenta mirada de Pao.

—Cap de Panotxa —preguntà Isa—, ¿per què fugiu d’aquells que has anomenat anglesos? ¿Són d’un altre color?

—Són blancs —respongué Paul—. Blancs com tu i com jo. Però parlen una altra llengua; són d’un altre poble.

—Si són blancs no són un altre poble.

—Escolta, els swazi bé són negres, ¿oi?

—Sí.

—Els zulu són negres, ¿oi?

—Sí.

—Però els zulu no són swazi, ¿eh que no?

—No, però són el mateix poble. Altres tribus, però el mateix poble.

—Doncs això passa amb els anglesos. Una altra tribu, però el mateix poble. [...]

Aleshores va parlar Pao.

—Escolta Isa [...] l’home blanc fa moltes coses, ha sabut fer i farà encara moltes coses. Però no té cor. No ha sabut estimar. Mira nosaltres, el poble de les bardisses. No hem fet gaires coses. Vivim així, nus, com els pares dels nostres pares. L’única riquesa que tenim és l’arc. En comparació amb l’home blanc, estem privats de tot. Sovint fins i tot de carn. Hauríem d’aprendre de l’home blanc. Però no volem, perquè no volem perdre el cor. Nosaltres som més feliços que ells. Nosaltres mirem el Gran Pare i ell ens ajuda. I cap de nosaltres no deixaria morir de fam el germà, si tenia una sola arrel per poder partir-se amb ell. Ningú no l’expulsaria. Si hi ha un lloc, un de sol, lliure, el germà crida el germà. L’home blanc no ho fa, això. Ha perdut l’ànima i al seu lloc ha posat les pedres que brillen i els fusells que maten. I amb les pedres paga els seus germans per fer-los esclaus i amb els fusells mata aquells que no es volen deixar pagar.

Des d'Antígona

“I si abans del temps moro, jo dic que això és un guany. 

Perquè qui viu, com jo, enmig de tantes desgràcies, ¿com no hi guanya morint?”

S’obriran les presons a qui hi és per no callar,

amb la passió d’un vent que recorre muntanyes.

Perquè obro el finestral

i només veig robòtica, als dies grisos.

però, quan el temps ens parla,

ens diu que és nostre,

mor el llop i amaneixen feres i colors,

i estimem, a la gent ordinària,

les capacitats extraordinàries.

Pàtria és acaronar

la teva àvia quan plora

amb un crit naixent de les llàgrimes:

mai més, enlloc, contra ningú.

Per una vida que valga

la pena ser viscuda.

David Ortíz

Luis Cernuda- QUÉ RUIDO TAN TRISTE

Luis Cernuda (1902-1963)

QUÉ RUIDO TAN TRISTE
Qué ruido tan triste el que hacen dos cuerpos cuando se aman,

parece como el viento que se mece en otoño
sobre adolescentes mutilados,
mientras las manos llueven, manos ligeras, manos egoístas, manos obscenas,
cataratas de manos que fueron un día
flores en el jardín de un diminuto bolsillo.

Las flores son arena y los niños son hojas,
y su leve ruido es amable al oído
cuando ríen, cuando aman, cuando besan,
cuando besan el fondo
de un hombre joven y cansado
porque antaño soñó mucho día y noche.

Mas los niños no saben,
ni tampoco las manos llueven como dicen;
así el hombre, cansado de estar solo con sus sueños,
invoca los bolsillos que abandonan arena,
arena de las flores,
para que un día decoren su semblante de muerto.

Biografia

Luis Cernuda Bidón, més conegut simplement com a Luis Cernuda (Sevilla, 21 de setembre del 1902 – ciutat de Mèxic, 5 de novembre del 1963) va ser un destacat poeta en castellà integrant de la generació del 27 i crític literari. La seva poesia intimista i romàntica segueix les directrius mètriques innovadores d'aquesta generació, encara que les seves idees es desvien del pensament general del grup.

Cernuda confessa obertament la seva homosexualitat, fet que li evita en part una angoixa personal, però que condiciona gran part de la seva obra, com en el poema Si el hombre pudiera decir (Si l'home pogués dir).

Els ideals republicans influeixen també, en menor mesura, la seva poesia; però el porten a l'exili i a partir de la Guerra Civil escriu des de l'estranger. Durant l'exili sol tractar el tema de la nostàlgia, la soletat i la marginació per la crueltat social, acabant de depurar el seu estil.

Ell anomenà la seva obra completa La realidad y el deseo (La realitat i el desig), expressant molt bé la dissociació de la seva passió i desig, de la realitat de la societat i el món en el qual viu. La seva producció literària està influenciada tant per Pedro Salinas, membre també de la generació del 27, de qui fou alumne a la universitat, com per Bécquer, Góngora i fins i tot Shakespeare. Les característiques de la seva poesia són les evocadores però senzilles imatges, les metàfores , el seu anhel per l'amor i els tocs surrealistes.

(Font: viquipèdia)

Miguel Hernández- Vientos del pueblo

VIENTOS DEL PUEBLO

Vientos del pueblo me llevan,

vientos del pueblo me arrastran,

me esparcen el corazón

y me aventan la garganta.

Los bueyes doblan la frente,

impotentemente mansa,

delante de los castigos:

los leones la levantan

y al mismo tiempo castigan

con su clamorosa zarpa.

No soy un de pueblo de bueyes,

que soy de un pueblo que embargan

yacimientos de leones,

desfiladeros de águilas

y cordilleras de toros

con el orgullo en el asta.

Nunca medraron los bueyes

en los páramos de España.

¿Quién habló de echar un yugo

sobre el cuello de esta raza?

¿Quién ha puesto al huracán

jamás ni yugos ni trabas,

ni quién al rayo detuvo

prisionero en una jaula?

Asturianos de braveza,

vascos de piedra blindada,

valencianos de alegría

y castellanos de alma,

labrados como la tierra

y airosos como las alas;

andaluces de relámpagos,

nacidos entre guitarras

y forjados en los yunques

torrenciales de las lágrimas;

extremeños de centeno,

gallegos de lluvia y calma,

catalanes de firmeza,

aragoneses de casta,

murcianos de dinamita

frutalmente propagada,

leoneses, navarros, dueños

del hambre, el sudor y el hacha,

reyes de la minería,

señores de la labranza,

hombres que entre las raíces,

como raíces gallardas,

vais de la vida a la muerte,

vais de la nada a la nada:

yugos os quieren poner

gentes de la hierba mala,

yugos que habéis de dejar

rotos sobre sus espaldas.

Crepúsculo de los bueyes

está despuntando el alba.

Los bueyes mueren vestidos

de humildad y olor de cuadra;

las águilas, los leones

y los toros de arrogancia,

y detrás de ellos, el cielo

ni se enturbia ni se acaba.

La agonía de los bueyes

tiene pequeña la cara,

la del animal varón

toda la creación agranda.

Si me muero, que me muera

con la cabeza muy alta.

Muerto y veinte veces muerto,

la boca contra la grama,

tendré apretados los dientes

y decidida la barba.

Cantando espero a la muerte,

que hay ruiseñores que cantan

encima de los fusiles

y en medio de las batallas.

Biografia

Miguel Hernández Gilabert. (Orihuela, 30 de octubre de 1910 - Alicante, 28 de marzo de 1942). Poeta y dramaturgo español.

De familia humilde, tiene que abandonar muy pronto la escuela para ponerse a trabajar; aún así desarrolla su capacidad para la poesía gracias a ser un gran lector de la poesía clásica española.

A partir de 1930 comienza a publicar sus poesías en revistas como El Pueblo de Orihuela o El Día de Alicante. En la década de 1930 viaja a Madrid y colabora en distintas publicaciones, estableciendo relación con los poetas de la época. A su vuelta a Orihuela redacta Perito en Lunas,donde se refleja la influencia de los autores que lee en su infancia y los que conoce en su viaje a Madrid. 

Ya establecido en Madrid, trabaja como redactor en el diccionario taurino de Cossío y en las Misiones pedagógicas

Escribe en estos años los poemas titulados El silbo vulnerado e Imagen de tu huella, y el más conocido El Rayo que no cesa (1936).

Toma parte muy activa en la Guerra Civil española, y al terminar ésta intenta salir del país pero es detenido en la frontera con Portugal.  Condenado a pena de muerte, se le conmuta por la de treinta años pero no llega a cumplirla porque muere de tuberculosis el 28 de marzo de 1942 en la prisión de Alicante.

Durante la guerra compone Viento del pueblo (1937) y El hombre acecha(1938) con un estilo que se conoció como “poesía de guerra”.

Podeu trobar més informació sobre Miguel Hernández a: http: //www.miguelhernandezvirtual.es/new/index.php?option=com_content&view=article&id=52&Itemid=74

"Si encara...

I.E.S Francesc Ferrer I Guàrdia, 3 d'octubre.

"Si encara et sembla que faig coses boges, potser el boig és qui em condemna per bogeria"

Potser estic boja, potser isc al carrer a lluitar per una bogeria. Potser la violència contra un poble que lluita amb les mans alçades i de forma pacífica siga el que s'ha de fer, i la cultura de la por haja de dominar les nostres vides. Potser tindre'ns enganyades en una democràcia que sembla una dictadura siga efectiu, i potser el poble s'ho crega. Teniu raó, és una bogeria; però pegar amb porres i llançar bales de goma a persones majors i xiquets, que l'única cosa que volen és poder fer servir el seu dret a decidir no ho és, clar que no; ells només es defenen de les bèsties que volen justícia. Potser les dones haurien d'haver tancat la boca i assumir que mai arribarien a tindre els mateixos drets que els homes. Potser la societat fóra justa amb elles, deixant-les sense fills, torturant-les, furtant-les la seva dignitat, tancant-les en centres psiquiàtrics, perquè, com no, estaven boges, tan boges que lluitaren amb totes les seves forces, i donaren la vida pels drets de les que vindran. I gràcies a elles ho vam aconseguir, però com no, quines boges.
Potser enfrontar al poble siga el que volen, és el millor per a controlar-nos. Potser ser egoista és la clau per a sobreviure en aquesta societat i lluitar no servisca per a res, i ens manipularan com vulguen.

I potser tot el que he dit siga al revés i vosaltres sigau els imbècils.

Delfina

Estellés de veu en veu.

Text preparat per la Festa Estellés de Benimaclet Viu 2017

Veu 1: No hi havia a València dos amants com nosaltres. (Llibre de Meravelles)

Veu 2: Sempre volíem fer l’amor amb la finestra oberta.

Veu 3: No hi havia a València dues cames com les teues.

Veu 4: El teu nom cobreix el meu cel com una ala.

Veu 2: Han passat molts anys, han passat moltes coses.

Veu 1: He respectat en tu, totes les dones; he estimat, en tu, tota la vida

Veu 3: Pense una nit de violentes flors

Veu 4: Aquest amor és cosa infernal

així ho dirà en saber-ho la gent.

Veu 3: Ets el potser (Criatura en dissabte)

Veu 2: Tu retenies

la meua mà en la teua

principi de la vida (Beatriu)

Veu 1: Em rentava mirant-te solament

Veu 4: Seràs la clau que obri tots els panys…

Totes: I llavors ho podrem tot.

Silenci. Música

Veu 2: Condemnats a la mateixa pena, tu i jo, condemnats 

a la mateixa dissort,   arrossegant-te a tu o arrossegant-me.

Veu 1: Com olia la flor de taronger

com olia a la matinada

sempre volíem fer l’amor amb la finestra oberta.

Veu 2: Condemnats a la mateixa pena, tu i jo, condemnats.

Veu 4:: M´has dit que vols saber la meua edat.

Veu 2: Tu a mi, sempre junts per la vida, sempre lligats l’u l’altre, membre, cor de la vida, amb el qual enraone.

Veu 3: Ossos com flames

recolzats a la taula.

Passa el diumenge.

Solament ells callaven.

Veu 4: Per sempre et duc durament tatuat

no a la pell, com fan els mariners

sinó al mateix incert tel del meu cor (Hora marítima XI)

Veu 1: Com qui dibuixa sense alçar el llapis del paper

m’agradaria dibuixar el teu nu

des del cap fins als dits dels peus sense besar-te  (Antibes)

Veu 4: Només tenia ganes de ballar

tatatata

només té ganes ganes de ballar

es colpeja les cuixes amb les mans mou el bust.

Veu 1: Immortals un moment només

oh, aquest amor agosarat

que sobtadament ens ha pres

i ens fon en la unanimitat. (VI, Progrés de la llum, cant temporal)

Veu 4:Tant com el cor m’has omplert el cervell

i amb altres ulls que no pas aquests dos

per sempre et veig, te’m representes, ets. (Hamburg)

Veu 3: El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats

quan també s’enllaçaven les nostres cames, fosca

escaleta que evoque i que no diré on es,

encara que em torturen, encara que em degollen. (testament mural)

Veu 2: condemnats a la mateixa pena, tu i jo, condemnats

a la mateixa dissort, arrossegant-te a tu o arrossegant-me

tu a mi, sempre junts per la vida, sempre lligats l'un a

l'altre, membre, cor de la vida, amb el qual enraone.

Fins aquí arribava la nostra proposta poètica, però no podem quedar-nos callades davant d’una situació que amenaça les llibertats dels nostres pobles. Mentre estàvem treballant Estellés, veiem com posava paraules a questa situació tan indignant. Aquest és un poema que el poeta va escriure moments desprès de la mort del dictador.

Per la dignitat del país! (Estat d'excepció)

Per la dignitat del País!

Per la dignitat d'unes vides

que ara coneixeran la llum,

com coneixeran el migdia,

la prosperitat de l'amor,

el nord total de l'esperança,

lliures de traves i amenaces,

de matinades tenebroses,

i que ara donen l'estatura

responsable del seu afany!

Per la dignitat del País,

la dignitat de les famílies,

la dignitat dels fills que creixen,

dels ventres que creixen també

amb l'alegria d'un fill dins,

dels que fan l'amor amb amor!

Per la dignitat del País!