dimarts, 10 d’octubre del 2017

Dia Mundial de la traducció

El 29 de setembre vam participar en els actes de celebració del Dia mundial de la Traducció organitzat per la poeta Encarna Sant Celoni a Alboraia.
Podeu llegir un dels textos que llegírem:

Títol de l’obra: ORZOWEI
Autoria: Alberto Manzi
Llengua original: italià

Traducció: Àlvar Valls
Paul, Cap de Panotxa, i Isa, conversen sota l’atenta mirada de Pao.
—Cap de Panotxa —preguntà Isa—, ¿per què fugiu d’aquells que has anomenat anglesos? ¿Són d’un altre color?
—Són blancs —respongué Paul—. Blancs com tu i com jo. Però parlen una altra llengua; són d’un altre poble.
—Si són blancs no són un altre poble.
—Escolta, els swazi bé són negres, ¿oi?
—Sí.
—Els zulu són negres, ¿oi?
—Sí.
—Però els zulu no són swazi, ¿eh que no?
—No, però són el mateix poble. Altres tribus, però el mateix poble.
—Doncs això passa amb els anglesos. Una altra tribu, però el mateix poble. [...]
Aleshores va parlar Pao.
—Escolta Isa [...] l’home blanc fa moltes coses, ha sabut fer i farà encara moltes coses. Però no té cor. No ha sabut estimar. Mira nosaltres, el poble de les bardisses. No hem fet gaires coses. Vivim així, nus, com els pares dels nostres pares. L’única riquesa que tenim és l’arc. En comparació amb l’home blanc, estem privats de tot. Sovint fins i tot de carn. Hauríem d’aprendre de l’home blanc. Però no volem, perquè no volem perdre el cor. Nosaltres som més feliços que ells. Nosaltres mirem el Gran Pare i ell ens ajuda. I cap de nosaltres no deixaria morir de fam el germà, si tenia una sola arrel per poder partir-se amb ell. Ningú no l’expulsaria. Si hi ha un lloc, un de sol, lliure, el germà crida el germà. L’home blanc no ho fa, això. Ha perdut l’ànima i al seu lloc ha posat les pedres que brillen i els fusells que maten. I amb les pedres paga els seus germans per fer-los esclaus i amb els fusells mata aquells que no es volen deixar pagar.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...