Días en que una palabra lejana se apodera de mí. Voy por esos días sonámbula y transparente. La hermosa autómata se canta, se encanta, se cuenta casos y cosas: nido de hilos rígidos donde me danzo y me lloro en mis numerosos funerales. (Ella es su espejo incendiado, su espera en hogueras frías, su elemento místico, su fornicación de nombres creciendo en la noche pálida.)
Alejandra Pizarnik fou una poeta argentina nascuda a Buenos Aires el 29 de abril de 1936. Des de molt jove, la mort va tocar-la des de prop, i més tard seria la protagonista de les seves obres, junt amb el inconscient: quasi tots els familiars que van permanèixer en la seva terra natal moriren a mans del fascisme i l'estalinisme. A l'exili dels seus pares i la tragèdia que l'envoltava s'afegí la falta d'autoestima provocada pel seu accent al parlar, tartamudejar i problemes de pes.
En la seva joventut cursà algunes matèries de la carrera de lletres i també estudià pintura. Donats els seus reincidents quadres de depressió, començà a fer teràpia, on va descobrir que patia de Trastorn Límit de la Personalitat, cosa que fa més admirable la seva dedicació a la escriptura, com pot apreciar-se en obres com "La jaula".
El seu primer llibre, "La Tierra Más Ajena", va ser publicat en 1995 amb el suport econòmic del seu pare. Abans de llevar-se la vida el 25 de setembre de 1972, va escriure prop de deu poemaris i començà a abordar la poesia.
Webgrafia:
https://www.poemas-del-alma.com/alejandra-pizarnik.htm