dilluns, 1 d’octubre del 2018

Ésta es mi casa, de Mario Benedetti

Paradoxalment, mai havia llegit cap poema de Benedetti. Dic paradoxalment, perquè aquest és un dels autors preferits de ma mare (i de fet li va fer una entrevista radiofònica), i tenim a casa bastants llibres d'ell, tant poemaris com novel·les i una recopilació de contes (aquesta sí la vaig llegir fa temps, i tinc bons records, sobretot d'un relat pertorbador titulat "Jules y Jim" -cap relació amb la pel·lícula de Truffaut-). Encara que tampoc m'estranya, ja que mai m'ha interessat massa la poesia.
Aquest poema en particular m'ha cridat l'atenció perquè l'autor, amb el seu particular estil sutil-no sutil, irònic, ens parla de la solitud, de la trivialitat de l'existència i d'allò banal i plaent (potser falsament plaent) que fem les persones per no pensar en aquesta trivialitat, i tot això d'una manera relativament clara.


ÉSTA ES MI CASA

No cabe duda. Ésta es mi casa
aquí sucedo, aquí
me engaño inmensamente.
Ésta es mi casa detenida en el tiempo.

Llega el otoño y me defiende,
la primavera y me condena.
Tengo millones de huéspedes
que ríen y comen,
copulan y duermen,
juegan y piensan,
millones de huéspedes que se aburren
y tienen pesadillas y ataques de nervios.

No cabe duda. Ésta es mi casa.
Todos los perros y campanarios
pasan frente a ella.
Pero a mi casa la azotan los rayos
y un día se va a partir en dos.

Y yo no sabré dónde guarecerme
porque todas las puertas dan afuera del mundo.

https://www.poesi.as/mb48010.htm





BIOGRAFIA BREU DE MARIO BENEDETTI


Benedetti va nàixer en un petit poble d'Uruguay al 1920, i pocs anys després va traslladar-se amb la seua família a Montevideo, on va estudiar, encara que va començar a treballar als 14 anys. La seua trajectòria literària va començar al 1945, quan va fundar el semanari "Marcha". Degut al seu compromís d'esquerres, al 1973 va veure's obligat a exiliar-se a causa del colp d'estat a Uruguay, i va viure a Espanya fins el 1983, quan va tornar a la seua terra. Aquest gran poeta, novel·lista, contista, dramaturg i crític va a morir al 2009, havent estat la figura més important de la literatura uruguaiana de la segona meitat del segle XX juntament amb Onetti.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...