Marina Tsvetàieva

Marina Ivànovna Tsvetàieva (9 d'octubre de 1892 - 31 d'agost de 1941) fou una poeta russa, considerada entre les més originals del segle XX a Rússia.
Filla d'un professor especialitzat en Belles Arts, va estudiar a Moscou i en la Sorbona i va viure molts anys en l'estranger. És considerada com una de les figures més rellevants de la literatura russa del segle XX. Va ser una dona de passions categòriques, voluntariosa i resolta. Tota la vida va sentir per Pasternak afecte, a pesar de ser casada amb un oficial de l'exèrcit tsarista. La seva obra no va ser ben vista per Stalin i el règim bolxevic. 
La seva rehabilitació literària va iniciar-se en la dècada de 1960. La poesia de Tsvetàieva brolla a partir d'una complicada personalitat de dona excèntrica i d'un disciplinat ús de l'idioma. Entre els temes de l'obra, destaquen la sexualitat femenina i la tensió de les emocions privades de la dona. Va emigrar a l'estranger en 1920 i va tornar a Rússia en vespres de la guerra contra el feixisme hitlerià, a què hi havia maleït en els seus versos quan es trobava encara en l'emigració. El maig de 1922, Tsvetàieva i Alya van deixar la Unió Soviètica i es van reunir amb Efron a Berlín. En aquesta ciutat, va publicar els reculls Separació, Poemes a Blok i el poema La donzella del The Tsar. L'agost d'aquell mateix any, la família es va traslladar a Praga. El 31 d'agost de 1941, Tsvetàieva es va penjar. La van enterrar al cementiri de la ciutat dos dies després, però no se sap exactament on es troba la tomba. S'ha rumorejat sovint que no es va suïcidar (sembla que agents de l'NKVD van entrar a la casa i la van forçar a suïcidar-se). No s'ha pogut corroborar aquesta versió.


“EL TEU NOM, UN OCELL A LA MÀ...”

El teu nom, un ocell a la mà,
el teu nom, tros de gel a la llengua.
Un sol, únic moviment dels llavis.

 (Yuri Annenkov, Desnudo recostado)

El teu nom, amb les seves cinc lletres.
Piloteta atrapada a ple vol,
picarol platejat a la boca.

Quan es llança al llac silent la pedra,
fa un sanglot com qui diu el teu nom.
En el lleu ressonar de peülles,
en la nit, el teu alt nom retruny.
I ens el diu igualment a les temples
el cruixit del gallet que espetega.

El teu nom –però, oh, impossible!-,
el teu nom és com un bes als ulls,
en el fred dolç d’immòbils parpelles,
el teu nom és un bes a la neu.
Glop gelat i celest de la font.
És profund, amb el teu nom, el son.

          (Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)