Xim va pensar que si només les dones tenien dret a les llàgrimes, quan un home noble i generós és traït i penjat per aquell que ostenta el màxim atribut de noblesa, significava que el món estava mal fet. «Potser ploren perquè elles no es fan solidàries d’aquesta vergonya, va pensar». Quim va caure adormit amb un son profund.
Tenia visions, escoltava de manera repetitiva les burles de Conrat Llança i la resta de persones que en algun moment s’havien rist d’ell quan manifestava els seus sentiments. Pegava voltes en el llit i la suor li baixava pel front. Desesperat, va obrir els ulls i es va incorporar, estava fart. Hi havia coses que no el deixaven ser com volia, no entenia per què no podia expressar-se com les dones. Per què podien plorar i ell no? Se sentia sol, no trobava respostes, estava angoixat. Va tornar a plorar, seguia actuant com una dona.
Però des de ben menut, Quim sabia que era un xic. Va créixer, tenia pèls, la seua veu i els seus genitals eren indubtablement masculins. Però aquella nit els pensaments se li van creuar. «Què em passaria si un dia estiguera dins un cos femení? Em deixarien expressar-me com sóc?», va pensar. Després de pegar-li voltes hores i hores, ho va veure clar. Havia decidit que des d’aquell dia seria una altra persona, ignoraria les crítiques i manifestaria sense vergonya els seus sentiments.
Mar Miralles Lozano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada