Intent d'escriure

Hi havia una vegada un home...no, així no.

Fa molts i molts anys va viure un gran cavaller que...no, així tampoc.

Conten que en un país molt llunyà, vivia un jove formidable que...així menys encara.

Com començar a escriure sobre el poder si ni tan sols sabria definir-ho? Com pretenc contar un conte sobre la força i l’honor i només nomenar personatges masculins? Al llarg de la història s’han escrit contes i escoltat llegendes sobre grans cavallers, homes forçuts i joves valents, però poques històries s’han publicat amb dones fortes, valentes i poderoses; i si s’han publicat, han tingut poc d’èxit, ja que no és “l’habitual”. Així que he decidit escriure una història fantàstica on LA protagonista siga un gran exemple a seguir i que, des del meu punt de vista, descriga a la perfecció el poder. Allà va.

Ella

Fa molts i molts anys, quan el món estava repartit en regnes, regnats per reis, quan la fam, les malalties, la pobresa, la guerra i l’esclavitud en el poble eren habituals, vivia una donzella a la qual no deixaven fer el que més estimava i més il·lusió li feia en la seua vida; lluitar. (no hem viatjat en el temps gaire, no?) El seu nom era Eleonora. Venia d’una família humil i treballadora. Era filla d’un expert ferrer dedicat des de jove a la siderúrgia i d’una matrona reconeguda en el poble per la gran quantitat de parts que havia assistit. Malgrat la fama que tenien els seus pares pels treballs heretats que realitzaven, és a dir, que continuaven la tradició familiar, Eleonora no podia dedicar-se a la cavalleria perquè “és cosa d’homes” li deien. Des de ben xicoteta jugava a lluitar amb les espases que el seu pare elaborava, però quan va deixar clar que volia ser cavallera, els seus pares li ho negaren i immediatament la seua mare li ensenyà la seua professió amb l’objectiu que es dedicara a l’art de la ginecologia. Però varen cometre un gran error.

Foto

Eleonora va anar fent-se major i a la vegada va anar formant-se com a matrona. No penseu que va abandonar el seu somni, ja li hagués agradat als seus pares. D’amagades entrenava amb l’espasa i va aconseguir tindre un control total de l’arma. Una nit, va eixir de casa i entrà per primera vegada a una taverna. Tot era diferent quan el sol deixava pas a la lluna i les estrelles brillaven al cel negre. La gent reia i brindaven les seues copes molt alt per a atraure la salut, els diners i la pau, perquè malgrat no tindre per menjar, ni tan sols una moneda d’or, el poble era feliç. No sabria explicar-ho, però donaven gràcies per estar vius. Cantaven alegres cançons i es deixaven portar pel ritme de l'acordió que tocava un jove damunt d’una de les taules. Ni en els seus millors somnis hauria imaginat aquell espectacle que estava presenciant en aquell moment. Va comprendre que la felicitat està allà on no la busques, en les xicotetes coses, com en una reunió de vells amics en una taverna a mitjanit. Ella, que sempre s’havia imaginat servint al rei i recompensada per les lluites guanyades amb cofres plenes de monedes d’or, va posar els peus a terra i es va veure gaudint amb la resta d’homes i algunes dones d’unes copes de vi i diverses converses que la portaren a parlar amb un senyor que s’havia entrenat per ser cavaller durant tota la seua vida. Era un dels millors en aquell ofici. Després d’haver-se presentat, Eleonora li contà la seua situació. Potser va ser el ví que l’espentà a desfogar-se amb aquell home, però allò no quedà en un diàleg qualsevol de qualsevol nit. Aquell home li va prometre ensenyar-li tot el que sabia per convertir-la en una gran cavallera.

Va tindre molta sort, aquell home era molt bo i no pensava com la resta. En cap moment va dubtar del talent d’Eleonora i va ser qui més l’espentava i animava per complir el seu somni.

Després de molts dies entrenant en secret, l’entrenador de la jove li va concertar una cita amb el rei amb la pretensió de posar-la en l’exèrcit que s’estava organitzant per a conquerir un poble no molt lluny d’on es trobaven. No s’ho creia. Va arribar a pensar que s’estava burlant d’ella; fins que arribà el dia. Nerviosíssima, Eleonora va entrar al castell i després d’una xerrada amb el rei, simpatiquíssim per cert, li demostrà el que sabia fer. Lluità contra dos dels millors homes que la creien incapaç de guanyar i, sorprenentment, acabà amb ells en un no res. No li resultà fàcil, però va recordar totes les vegades que li negaren el seu somni i la manaren a fer altres coses “més convenients per a una dona”. Va destruir aquelles paraules com destruí a aquells dos estúpids cavallers.

Finalment, Eleonora es convertí en la cap de l’exèrcit reial. Moltes xiquetes la veien com a una ídola i sempre els hi deia: “No deixeu que cap persona vos diga què sou i que heu de ser i molt menys un home. Sou vosaltres qui decidiu el vostre camí per arribar al futur desitjat. No oblideu que la valentia comença ací, lluitant per allò estimat”.

A arrel de l'últim paràgraf del capítol L’Honor i el valor del llibre Quim/Quima.