dimarts, 7 de maig del 2019

Cultura

Cultura és un terme al què se li han atribuït molts significats al llarg de la història.

Alfred Kroeber i Clyde Kluckhohn compilaren una llista de 164 definicions de cultura a "Cultura: una reseña crítica de conceptos y definiciones" i han classificat més de 250.



Una de les definicions podria ser:



La cultura és la creació i realització de valors, normes i béns materials per l'ésser humà.

Depén de cada societat, del temps i de l'espai, o àmbit geogràfic, determinats d'un grup humà.

Inclou sempre una ideologia, i per tant, una sèrie de valor i interessos, sent l'art i la tecnologia les seues expressions en forma d'aplicació pràctica i directa.



Les diferents definicions de la cultura reflecteixen diferents fonaments teòrics de pensament.

Segons el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts
 la cultura ha de ser considerada com un bé públic i com un bé preferent.


La cultura es pot classificar segons diversos criteris:


  • Segons la seva definició, la cultura pot ser, per a certs autors:
    • Cultura tòpica: consisteix en una llista de tòpics o categories, tals com l'organització social, religió o economia.
    • Cultura històrica: la cultura s'entén com una herència social (tradició), sistema dels éssers humans per a adaptar-se a l'ambient o a la vida en comú.
    • Cultura mental: la cultura és un complex d'idees, o els hàbits apresos, que inhibeixen impulsos i distingeixen la gent dels altres.
    • Cultura estructural: consisteix en idees, símbols, o comportaments estructurats, modelats o pautats i interrelacionats.
    • Cultura simbòlica: es basa en els significats simbòlics que són compartits per una societat (simbolisme).
  • Segons la seva extensió, la cultura pot ser:
    • Cultura universal: quan és presa des del punt de vista d'una abstracció a partir dels trets que són comuns en totes les societats del món. Un exemple en seria la salutació (universal cultural).
    • Cultura total: s'entén com la suma de tots els trets particulars d'una mateixa societat.
    • Cultura particular: s'entén com un conjunt de pautes compartides per un grup que s'integra en la cultura general i que, al seu torn, se'n diferencia.
  • Alguns autors han estimat necessari classificar la cultura segons el que consideren que pot ser el seu grau de "desenvolupament":
    • Cultura primitiva: inclou l'art primitiu.
    • Civilitzada: cultura que s'actualitza produint nous elements que li permeten el desenvolupament de la societat.
    • Analfabeta o prealfabeta: usa el llenguatge oral i no l'escriptura. Així, pot incloure la tradició oral, alguns mètodes de savoir faire, els llenguatges diferents a l'escriptura (com la partitura musical, el llenguatge lògic, el matemàtic, els de programació, els gràfics i les il·lustracions) i totes les obres d'arts escèniques que no usen un text escrit o que ha estat memoritzats per transmissió oral, a més de molts llenguatges artístics i tecnològics en general.
    • Alfabeta: cultura que ja hi ha incorporat el llenguatge tant escrit com oral.
  • Segons el seu caràcter dominant:
    • Sensitiva: cultura que es manifesta exclusivament pels sentits i és coneguda a partir d'aquests.
    • Racional: cultura en què impera la raó i és coneguda pels seus productes tangibles.
    • Ideal: cultura construïda per la combinació de la sensitiva i la racional.
  • Segons la seva direcció:
    • Prefigurativa: aquella cultura innovadora que es projecta amb pautes i comportaments nous i que són vàlids per a una nova generació, que no prenen el model dels pares com a guia, però sí com a referent.
    • Configurativa: cultura en què el model de comportament el marca la conducta actual, no del passat. Els individus imiten maneres de comportament dels seus éssers propers i en recreen els propis.
    • Postfigurativa: aquella cultura que mira al passat per repetir-lo en el present. Cultura presa dels avantpassats sense variacions.
  • Segons l'estratificació social:
    • Alta cultura: recull el coneixement de l'elit.
    • Baixa cultura o cultura popular: coneixement d'esferes considerades menys prestigioses o més comercials.



Sovint, el món es divideix en regions segons les diferents grans zones d'influència de les diferents cultures, atenent a la geografia, els costums, la religió o la política, entre d'altres. En aquestes zones, hi ha un grau determinant dels mateixos trets culturals que la fan distingible de les zones veïnes.[10] Una divisió tradicional només considerava dos blocs: Occident i Orient (la resta), però aquestes àrees es poden matisar molt més:

  • Sud-amèrica forma una segona regió, fortament influenciada per la primera, però amb més presència de tradicions indígenes -que s'aprecien en rituals i en l'organització social- i amb més contacte amb la natura. Domina el castellà com a llengua vehicular. Mostra elements de cultura africana deguts a la primera immigració per l'esclavatge.
  • L'anomenada Àfrica negra és una de les zones més variades culturalment. Les llengües colonials com l'anglès i el francès conviuen amb les autòctones. L'animisme i l'islam són les religions predominants. Sobreviuen tradicions tribals i una economia d'intercanvi en algunes zones. Els clans i els consells organitzen políticament la vida als pobles, mentre que el govern oficial sol manar a les ciutats, més industrialitzades.
  • El Magrib és la part del nord d'Àfrica dominada per l'islam. Està a cavall entre la cultura d'Orient Mitjà i la de la resta del continent (sobretot, per la influència berber). Les llengües més esteses són l'àrab i el francès. Molts països es debaten entre una democràcia parcial i una teocràcia.
  • L'Orient Mitjà comprèn els països àrabs de l'oest d'Àsia i Israel-Palestina. És una zona amb grans desigualtats i inestabilitat, amb domini de l'islam i una vida fortament rural.
  • L'Europa de l'Est i l'antiga àrea d'influència soviètica formen una altra zona cultural, marcada pel passat eslau i per una forta influència de la cultura europea occidental. Predomina el cristianisme amb diferents variants i estan governats majoritàriament per democràcies joves, hereves de la tradició comunista de l'URSS.
  • L'Extrem Orient comprèn les cultures de la Xina i el Japó, que han assimilat en gran mesura els països de l'àrea. Hi predomina el budisme i la vida rural (excepte al Japó, altament tecnificat). El xinès és la llengua més parlada del món.
  • El sud-est asiàtic és una denominació per a referir-se a països que estan a cavall entre l'òrbita xinesa i el domini de l'Índia, el subcontinent dominant. Es parlen gran varietat de llengües i es barregen l'islam, el budisme, l'hinduisme i una sèrie de cultes híbrids. Tenen gran importància les castes o grups socials, que dicten els costums del que és correcte o no, encara que formalment el poder està en mans de governs democràtics.
  • Oceania té una forta presència de les cultures aborígens, que conviuen amb l'occidentalització d'Austràlia i Nova Zelanda. Es parla sobretot anglès com a llengua franca i la religió és cristiana o politeista. La natura hi té un fort paper, ja que hi ha comunitats aïllades per l'escassa densitat demogràfica que continuen mantenint un estil de vida tribal.
Els estudis culturals poden analitzar els trets típics de cada regió o subregió, o estudiar com entren en contacte entre si.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...