Vent de llibertat,
criat entre llops,
presa de les pèrdues
a un camí infinit:
com Èdip, presa del meu destí.
Res del que tinc és meu:
és del camí,
i així visc i així camine
i caic i plore i sagne
i m'alce, desorientat...
i em busque, i em trobe
i trobe esperances
i torne a endinsar-me
a l'ull de l'huracà.
David Ortiz
 |
| Fotograma Èdip, rei. Pier Paolo Passolini |
Wow, és un gran poema, realment m’agraden les comparacions fetes amb Èdip i el destí, en cap moment se m'hauria ocorregut utilitzar a Èdip d’aquesta forma.
ResponEliminaTambé el tercer vers està molt bé, jo diria que és el millor , ho veig com molta informació dita d’una forma ràpida, però si estiguera escrit d’altra manera no tindria el mateix sentit, altra cosa que considere un gran encert és la utilització de la repetició de “i”, és el que li dóna tanta força a l’estrofa, sense això no seria el mateix.
Realment és un bon poema basat en Èdip amb les metàfores necessàries i molta força.