L'oblit

València, 29 d’abril del 2019

Tinc por, no sé si algun dia no pronunciaré el teu nom. M’aterra la idea de no recordar la teua cara, l’espessor del teu cabell, el color dels teus ulls, la redonor dels teus llavis, la forma de les teues orelles, l’olor del teu perfum, la suavitat de les teues mans, la llargària dels teus braços en abraçar-me, la delicadesa amb la qual em mires i em parles… I aquesta por ve pel temps. Sé que no ens veurem fins dins de molts mesos i potser en aquest temps m’oblide de la teua tendresa, perquè haja aparegut una altra persona. Sé el que sent per tu però, i si puc arribar a sentir el mateix per una altra persona? Una altra persona que no tinga la teua cara, que el seu cabell no siga espés, que tinga un color d’ulls estrany, que els seus llavis no siguen redons, que les seues orelles tinguen una forma normal, que el seu perfum siga massa fort, que les seues mans no siguen suaus, que els seus braços m’abracen com a una estranya, que no tinga delicadesa en parlar-me… Una persona que no sigues tu. I si, malgrat les diferències, aconsegueix esborrar-te de la meua ment? La ment és traïdorenca i allò que menys desitges oblidar, potser serà allò que menys recordes. L’oblit forma part de la naturalesa de la vida. Imagina recordar tot allò que vius: els records no ens deixarien viure. L’oblit, al cap i a la fi, és necessari per a la nostra existència, però hi ha moments que haurien de ser eterns. Com els matins d’estiu en la piscina. Com les vesprades fotografiant-nos l’un a l’altra i retratant el paisatge. Com les nostres nits a la llum de la lluna, gitats a terra mirant les estrelles i confessant-nos les nostres majors pors o els majors desitjos. M’agradaria que la meua ment fóra una càmera i poder gravar els moments que passe amb tu. De segur que així no tindria por d’oblidar-te. Però i si passa molt de temps sense que ens vejam i no siguem les mateixes persones que érem quan ens vam conéixer? I si ha arribat algú en la teua vida i t’ha canviat tant que ja no t’estime? I si físicament canviem tant que si ens creuem pel carrer, no ens reconeixem? És igual el que passe, que el temps canvia i ens porta a l’oblit. En conclusió, el temps i l’oblit sempre van junts.

És aquest el motiu d’aquesta carta. Dir-te que t’estime i que si t’oblide, ara et recorde com la cosa més bonica que m’ha passat.

Records,

Berta.

Foto

Berta López Camins, 1r Batxillerat A.