Estimat marc:
T' escric aquestes paraules perquè sé que n'eres una de les poques persones que podría entendre'm. Malgrat que la meua vida sembla "perfecta": estic feliçment casada, tinc 3 fills, qualsevol dona es sentiria completa i feliç, he de dir-te que en el meu cos em sent atrapada, ofegada i menyspreada pel meu marit i per la societat que m'envolta.
Necessite eixir d'aquesta gàbia d'or, obrir-me a la vida, trobar-me a mi mateixa, fer coses que m'agraden sense haver de demanar permís a ningú, que em valoren les meues virtuts, sentir-me capaç de qualsevol cosa sense que la meua condició de dona siga un obstacle.
Per tot aço, he decidit deixar tot enrere incloent-hi al meu marit i als meus tres fills, encara que continue entimant-les; tinc la necessitat vital de fugir sola per poder desenvolupar-me com a persona.
Espere que aquesta confessió romanga en el més absolut secret.
Una abraçada.
Nora.
