Com miralls d'aigua que cauen i es trenquen al terra suaument, les teues cames mullades com gota que cau al llac. Irromp a l'alba carnal una figura càlida, apareix entre les ombres (per les nits fredes va bé un pit o dos, millor, com dèia Benedetti). Fer l'amor sense sorpresa és com masturbar-se, i tu i jo començàvem acaronant-nos i apreciàvem la sensualitat com qui sap que és tan perturbadora una granota botant a l'aigua com un crit a la nit. Enmig de quadres i llibres, dos cossos femenins es mouen construïnt-se en l'ars sexualis, besant-se els quatre llavis silenciats pels senyors. David Ortiz
Safo, en llatí Sappho (Mitilene, a l'illa de Lesbos, o bé Eresos (a l'actual Grècia), ca. 650 aC-580 aC), escrit Σαπφώ en grec àtic i Ψάπφω en l'eòlic (el dialecte del grec que usa en els seus escrits), va ser una compositora i poetessa grega. La seva font d'ingressos principal va ser la composició de cançons
per a ser cantades als casaments. Sembla ser que Safo va néixer a l'aldea lesba d'Eresos, malgrat que més
tard va traslladar-se a la capital Mitilene, i que venia d'una familia
pobre i adinerada. El seu pare era un pròsper comerciant de vins
anomenat Skamandar, i tenia tres germans, tots menors que ella.
Al voltant del 593 a.C. Safo coneix l'exili de les seves terres per intervindre en les lluites polítiques de la illa i escriure al voltant de la tirania de Pítaco. Safo se'n va a Sicilia per un curt periode i, al tornar a la seva terra natal funda una escola per ensenyar a dones jovesl'art de la poesia i les lletres, a més de la dança, música, filosofía,
gimnasia i les arts del plaer. Dels seus poemes es dedueix que s'enamorava de les seves díscipulesi probablement mantenia relacions amb moltes d'elles. D'ahi procedeixen els termes lesbianisme i safisme, ambdós utilitzats per anomenar l'homosexualitat femenina.
Va escriure almenys nou llibres d'odes
però només se'n conserva una oda
completa i fragments d'altres obres. D'un estil senzill i clar, descriu
una passió amorosa física i intimista adreçada a les dones del seu grup
o als déus, en particular a Afrodita. Presentà el desig com una potència irracional poderosa i exposà les oscil·lacions de l'ànim i la supremacia de la bellesa i el sentiment. La seva fama va ser enorme, ja en el seu temps, la seva obra va ser admirada per Aristòtil i Sòcrates, i Plató la considerà com una musa més. De l'illa on va néixer, en deriva la paraula lesbianisme i del seu nom el sinònim safisme.
(1098-1179) Va nàixer a Alemanya. la van deixar al monestir de monjos de Disivodemberg, que albergava una cel·la per a dones dirigida per Jutta Von Spannheim, qui es convertiria en mare i instructora de Hidegard. Tenia huit anys i havia començat a tindre visions als tres, però no va ser fins a passats els quaranta quan va començar a escoltar una veu que li deia que escriguera i dibuixara tot allò que absorviren els seus ulls i orelles.
Era abadessa benedictina, científica, escriptora, il·luminadora, mística, compositora i pot ser la primera sexòloga de la història. És la primera persona al món de qui es conserva música escrita, i a l'any 2012 va ser nomenada Santa. Predicava en públic per les places utilitzant música i text, el seu repertori musical era un dels més extensos de tots les autores medievals.
Hildegarda de Bingen va viure en una època de floriment de la literatura religiosa escrita per dones, referit per alguns com "el moment de les Mares de l'Església". Va escriure "Physica", un text sobre les ciències naturals, així como el tractat mèdic "Causae et Curae". Als dos texts, descriu el món natural i mostra un particular interès en les propietats curatives de les plantes,els animals i les pedres. Les seues composicions musicals són audaces i molt diferents dels estils de l’època
Són obres que comprenen amplis registres, amb melodies molt treballades, on la música és tan important como la poesia. Es pot dir que constitueixen construccions com les traceries gòtiques fetes música.
La primera descripció de
l'orgasme femení des del punt de vista d'una dona va ser la seua. Tenia
una idea molt peculiar de la sexualitat, tenint en compte que era monja
i que vivia en el segle XII. Per a ella, l'acte sexual era quelcom
bell, sublim i ardent.
La dona observava la paret mentre pensava, pot ser és el que fa que siguem infeliços, el que ens ajuda a ser millors o el que ens provoca preocupacions quan estem en el llit, tan sols acompanyats per la foscor. Desprès d’unes quantes hores la dona es va cansar de pensar se n’anà a fer altres coses però el dubte encara habitava en ella. Les preguntes l’atacaven com si fóra una qüestió de vida o mort.
Què passaria si nosaltres no tinguérem coneixement?
Seríem més feliços sense ell?
I si és una prova divina?
Un moment. Realment estic pensat si existeix algun déu?
Al final de tant pensar va acabar meditant sobre el sentit de la vida, va entrar en pànic al pensar com d’insignificants som els humans i no sols nosaltres. També els animals, les plantes...
Pot ser nosaltres som cèl·lules de un cos més gran.
Podríem estar tots dormits en una simulació i la mort sols és despertar.
Parlant de despertar … podria ser la vida només un somni molt llarg?
Estic…. boja
Pel seu bé va parar de pensar en eixes coses, a aquest pas l’eixirien canes de tant pensar o pitjor, agafaria alguna malaltia. Definitivament, en aquella estona, li agradaria no tindre aquell coneixement. El seu gat Buttercup es va posar en la seua falda i totsdos van caure rendits al son.
A principis del segle XII, va néixer a Occitània, una nova manera d’expressar-se entre cavallers i dames de la noblesa, era l’amor cortès. Havia agafat forma a dins dels castells medievals en un entorn propici per a la música, la poesia i el divertiment, i transmés perjoglars, trobadors i trobairitz.
Les trobairitz foren la contraportada femenina als trobadors que viviren i crearen música i poesia a l’Occitàniadels segles XII i XIII. Elles eren compositores i poetes que desenvolupaven el seu art en les corts occitanes d’aquells segles. Mentre que el trobador solia ser membre de la noblesa però també trobàvem d’origen humil, les trobairitz només podien ser d’origen noble i eren casades amb importants nobles d’àmbit provençal.
Beatriu de Dia, coneguda com a Comtessa de Dia (finals del segle XII - mitjans del segle XIII) fou una trobairitz occitana de la qual n'han pervingut alguns poemes, però de la seva vida se'n sap molt poc, ja que són diversos els personatges històrics documentats que podrien correspondre a aquesta trobairitz.
La petita biografia (vida) que ha arribat als nostres dies diu el següent:
"La Comtessa de Dia si fo moiller d'En Gilhem de Peiteu, bella domna e bona. Et enamoret se d'En Rambaut d'Aurenga, e fez de lui mantas bonas cansos".
Geogràficament, sembla clar que se situa a Dia, una ciutat sobre el riu Droma, en el comtat de Provença. Una hipòtesi és que fou esposa de Gilhem de Peiteu (o Guillem de Poitiers), comte de Viennois, que visqué entre 1158 i 1189, i per tant fou també contemporània de Raimbaut d'Aurenja, de qui es diu que estava enamorada i a qui sembla que anaven dedicades algunes de les seves cançons.
Bell amic, amable i bo.
quan us tindré en el meu poder?
Si pogués jeure amb vos una nit
i fer-vos un bes amorós!
Sapigueu que tindria gran desig
de tenir-vos com a marit,
amb tal que em concedissiu
de fer tot el que jo voldria
Cantava la dama Beatriucomtessa de Dia al seu cavaller estimat. Tota una declaració d’amor carnal d’aquesta poeta occitana del segle XII, una trobairitz de la història, una dama del cant iuna autèntica mestra de l’amor cortès.
La trobairitz Beatriu comtessa de Dia. Cançoner amb la glossa ‘Una dama que cante’
Del total de 2.500 textos poètics que s’han conservat, unes 46 cançons estan repartides entre 20 noms de trobairitz . I entre aquests hi aparareix el d’Azalais de Porcairagues, Clara de Anduza, Garsenda de Folcarquier, Beatriu comtessa de Dia i d’altres que ignorem, però que totes han estat i són una autèntica joia de la poesia trobadoresca, i que la història fins fa ben poc les ha oblidat.
Raimbaut d’Aurenga, comte d’Orange i trobador a qui Beatriu comtessa de Dia va dedicar les seves cançonseyenda
A classe hem treballat molt sobre el mite d'Èdip.
Començàrem explicant un poc qui era el nostre protagonista, això ens va portar a explicar que era el complex d' Édip, un concepte desenvolupat per Sigmund Freud: és un complex que tenien els xiquets a l'expressar un sentiment d'amor, o de desitjos amorosos que anava més enllà de la relació d'amor normal, que pot tindre un fill amb la seua mare. Per això Sigmund el va anomenar així.
Després van començar a llegir aquest mite, sí, i dic començar perquè no el vam acabar. Sincerament, per al nostre gust, era més interessant Antígona. Així, d'aquesta manera, vàrem passar del llibre a la meravellosa pel·lícula de Pier Paolo Pasolini, gràcies a la qual vam entendre millor aquesta història.
