Anàlisi dels personatges de El jardí dels cirerers

L’obra compta amb un repartiment meravellós que dóna vida a personatges molt variats que representen diferents tipus de societat de Rússia al començament del segle XX.

Per començar, anem a analitzar a Liubov Andrèievna, el personatge que simbolitza la decadència de la burgesia. És interpretat per Pilar Almeria, que ha aconseguit que el personatge siga molt complet, perquè, la veritat, no sabem ni per on agafar-ho. Liubov Andrèievna en l’obra riu, plora, és divertida i també dramàtica, d’un moment a un altre pot canviar el seu estat d’ànim sense problemes. I això ens ha cridat l’atenció perquè has de saber molt bé com fer eixos canvis tan bruscos perquè quede bé i no d’una manera artificial. És a dir, la interpretació de Pilar Almeria ens va parèixer espectacular. A més, és veritat que en aquesta obra no hi ha un o dos personatges protagonistes sinó que tots i totes estan presents al llarg de tota l’obra, però per a nosaltres el personatge esmentat, ha sigut el millor sense dubtes. Encara que pensem que és el millor, de vegades les actituds un poc bipolars i de persona egoista que tenia, ens irritava, perquè quan tot anava a pitjor, Liubov de vegades pareixia que no veia la situació tan roïna que patien i començava a riure i a fer bromes amb el seu germà. Encara que això podia ser una manera d’evitar els problemes i la realitat per uns moments.

Un altre personatge a destacar és Ermolai Lopakhin (Josep Manel Casany), la clara imatge dels negocis. Es proclama poc intel·ligent i amb poca cultura, però malgrat les seues paraules, demostra tindre una gran agilitat i agudesa per a fer diners. Un tret que mostra la complexitat d’aquest personatge polièdric, és la seguretat que mostra front els negocis i, per contra, la poca habilitat per demostrar els seus sentiments cap a Vària, la filla adoptiva de la ja esmentada Liubov Andrèievna. L’actor responsable de la interpretació, va aconseguir tansmetre aquesta confiança en tot moment: assegut, de peu sense parlar, participant en el diàleg… no va perdre l’essència en cap moment. Ens va fer veure des d’un altre punt de vista “l’art de fer diners” i entendre els seus motius, fins al punt d’empatitzar amb la seua situació i les seues idees.

Guille Zavala actuant com a Piotr Serguéievich ha sigut un personatge molt histriònic el qual tracta de representar la revolució, el canvi social. És un personatge massa controlat per l’autor fins i tot pareix un mitjà pel qual l'autor utilitza per a imbuir les seues idees a l’obra. A més a més, és un personatge el qual recorda un event traumàtic a la mare.

Com a conclusió, trobem aquesta obra molt completa i d’alt caràcter filosòfic. A més, el treball realitzat pels actors i actrius denota professionalitat i han fet un gran treball.

Robert, Estela i Berta.

PERQUÈ, TOTAL, PER A QUÈ SERVEIX LA REGLA?

Tot va començar quan, per a variar, arribava tard. No vaig ni escoltar les alarmes. Em vaig alçar i el vaig descobrir en mirar quina hora era al meu telèfon mòbil. Perfecte. Altre dia més.

Però això no va ser l'única cosa que vaig descobrir.

En apagar la pantalla i veure el meu reflex a la pantalla oscura (el que anomenen black mirror, “espill negre”), vaig notar una estranyesa. Les meues faccions… com dir-ho… em resultaven alienes. És a dir, eren les meues, però al mateix temps no ho eren. És difícil de posar en paraules.

Més difícil és expressar el dolor que vaig sentir al mig de les cames al tancar-les i trobar que tenia una protuberància a eixe lloc.

Això solament volia dir una cosa: m’havia transformat en un xic! Com era això possible? I per què jo? Els havia passat el mateix a les meues companyes?

Però no podia estar agobiant-me amb preguntes tota l’estona. Vaig trobar de pensar en els assumptes positius de tot açò. El primer que em va vindre al cap: la regla. Ja no la tindria! Adéu al dolor d’ovari, úter, cap, panxa, part baixa de l’esquena, muscles, ossos… Adéu! Ja no sofriria més!

Perquè, total, per a què serveix la regla?

Que la regla és inútil, solament els serveix a les dones per posar excuses per no follar.

Pero què estic pensant? Això es totalment masclista! Una dona no et deu sexe. Si no vol, no vol, no fa falta ni que pose excuses.

Que sí, que són unes feminazis totes. Que no volen ni deixar-nos follar-les ni anar a buscar prostitutes per fer-lo.

La prostitució és una barbaritat! Dir que una dona té el dret a prostituir-se és ocultar que els homes tenen dret a comprar-les… Un moment. Per què em passava això? Per què de sobte em venien aquestes idees tan contràries a mi al cap?

I, de sobte, ho vaig comprendre: ara era un xic. Per tant, havia rebut una educació que em posava per damunt de les dones. I, a menys que treballara per canviar-ho, pensaria igual també.

CRÍTICA DE L'OBRA TEATRAL DEL JARDÍ DELS CIRERERS

Txékhov (1860-1904), una de les figures literàries més importants de la història russa i universal, autor de multitud de contes i de sis obres de teatre. Va escriure El jardí dels cirerers, un estudi de la decadència històrica i moral de l’aristocràcia que recorda al cinema de Visconti (o a l’inrevés, millor dit), el mateix any de la seua mort. En aquest any de 1904 (uns mesos abans del primer intent revolucionari a Rússia) el dramaturg rus Konstantín Stanislavski va portar aquesta obra al teatre.

En relació a la posada en escena, hem de dir que tal com avança l’obra, es pot veure que en cap moment sembla que hi haja un personatge principal. Quan parla algun personatge dóna un pas endavant, o simplement, es deixa veure. Hi ha una molt bona projecció de veu gràcies a la posició de cada personatge al moment de parlar. Hi ha sis portes per a entrar i eixir d’escena que fan l’obra més realista i versemblant. La distribució de personatges en l’espai és simbòlica, en el primer acte hi ha un moment en el qual cinc d’ells es fiquen en semicercle, i en el tercer acte, el personatge de la Mare camina d’un lloc a un altre de l’escenari insistentment, la qual cosa podria simbolitzar que aquest personatge (i aquesta classe social) no van enlloc. Està tot ben organitzat i amagat durant l’obra, per tal que no apareguen a escena objectes o persones irrellevants. Es distingeix cada acte gràcies al fet que acaba cada un amb una cançó acompanyada d’un ball i interpretada sempre pels mateixos personatges.

S’ha de destacar la utilització de la llum, ja que el valor d’aquesta normalment no s’aprecia, en ser un element quotidià, però en teatre és una de les ferramentes imprescindibles per a donar color, forma i sentit a la representació. Un exemple clar és la manera en què en aquesta obra es representa el pas del temps amb la llum, ens porta a la matinada, migdia, vesprada i nit. Tot això fent servir els colors característics de cada part del dia. A més a més per si no queda clar en què moment del dia estem, els personatges diuen frases que ens situen directament com: “Mira quina lluna més gran.”

Respecte a la música, cal dir que hi ha dues cançons: la primera la canten tots i l’acompanya Trofimov amb la guitarra. És una cançó folklòrica molt senzilla, molt ben seleccionada, perquè la seua funció és principalment la de contextualitzar a l’espectador en un ambient alegre i distraure’l del canvi de decorat mentre “arriben al riu”. L’altra música és un vals de Shostakovitx, tocat pels músics de l’extra escena en la festa d’acomiadament de la casa, i també està ben escollit, ja que és un bon representant de la música de les festes d’etiqueta de l’època: del començament del segle XX.

Els efectes de so estan ben temporitzats, ja que sols sonen al començament de l’escena per a ubicar a l’espectador, però es tallen al cap d’un temps, així que no es fa pesat i deixa escoltar bé les veus dels actors i actrius (els grills quan es fa de nit o els pardals que sonen quan tot el comboi arriba a la casa; ambdós sons es tallen al cap d’una estona). Cal mencionar eixe so impactant que sona quan es trenca la corda de la guitarra al riu, que trenca amb l’hedonisme del moment; però també sona al final de l’obra, per a donar a entendre el final d’aquesta i de la vida de Fiers. Podem concloure que pel que fa al so, està tot perfecte, no tenim cap objecció.

L’adaptació de Manel Molins és encertada i accesible al gran públic, així doncs tenim la sensació en eixir de la sala d’haver contemplat una interessantísima i treballada obra de teatre.

Margarita Castelo, Jennifer Johnson, Jaime Mínguez i Guzmán Muñoz.

Crítica del Jardí dels cirerers

Dijous, 29 de novembre vam assistir a la representació d’El jardí dels cirerers, una obra del dramaturg rus Anton Txèkhov adaptada per Manuel Molins. Es tracta d’una obra de teatre característica de finals del segle XIX que descansa en tres pilars: el temps, la casa i la família. En l'obra, l’escenari de la sala del Micalet està al mateix nivell que el pati de butaques, i els actors i les actrius entren i ixen per totes les portes. Eixa disposició fa que l’espai semble molt més ample i converteix l’escenari en la llar familiar.

Per a canviar d’escena s’escolta la mateixa sintonia, però en la representació també s’escolten altres sons que donen més versemblança a les accions. Quan estan al jardí i al riu se senten cants d’ocells, mentre que a la casa només s’escolten les veus dels personatges. La majoria dels actors i les actrius exageren molt les seues emocions de dolor, alegria i tristesa. I encara que no vi ha un protagonista principal, l’alcoiana Pilar Almería és la millor intèrpret, tant per la seua potència a l’hora de parlar com per l'autenticitat en el seu paper de mare de família.

En tot moment l’equip d’il·luminació ambienta cada escena: quan és de dia els llums tenen més potència i de nit s’enfosqueixen.

El vestuari es correspon amb l’aristocràcia russa: les dones, amb vestits amples, porten monyos recollits i sabates amb taló baix. Els homes duen tratges obscurs i, llevat del majordom, van sense corbata.  

La interpretació de la companyia i la professionalitat de l’equip tècnic convertir el teatre en una experiència ben positiva per a aprendre valencià i literatura universal. Hem après que calen moltes hores de treball per a representar una obra com aquesta.  

València, 3 de novembre del 2018

Mar Miralles, Cristina Marzo, Carla Benedicto i Nelson Prato

RESPOSTA A LIA

Estimada Lia, és clar que hi aniré. No cal que dubtes més de si t'estime, t'ho demostraré aquesta nit. No deixaré que la por envaeixi el meu cos, buit per l'ausència de la meua ànima que anà a buscar-te, ja que el meu cos no es veia capaç de fer-ho, per molt que volgués.
Seré a la port petita del jardí, sota la mata de llentiscle, a la mitjanit.

VAGA DEL 14-11-18

He de dir que, com tot ignorant, jo també he tingut dies en els que arribava algú a classe cridant: "La setmana que ve es frà vaga!" i jo, com tots els meus companys, ho celebrava. Celebrava que no hi haguera classe qualsevol dia sense saber la caus d'aquest fet, i de manifestacions me n'assabentava si m'ho contaven, perquè mai acudia a cap per voluntat pròpia.
Això vaig estar fent fins fa dos anys. Jo ja he canviat, però encara hi ha moltíssima gent de la meua edat que acudeix a classe anunciant que hi haurà vaga proximament i que no diexen de celebrar-ho fins que passa el diadeterminat.
Jo vaig canviar quan vaig ser conscient què això ens podria afectar de forma negativa porteriorment. Aquesta és una de lesraons per les que em considerava tan ignorant.

EDIP REI- El destí

Està escrit el destí? Crec en el destú? Doncs no. Jo pense que cada pas que donem, cada paraula que diem, mcada moviment que fem... és per el·lecció pròpia i que res està escrit al nostre futur perquè segons el pas que donem, segons la paraula que diem i segons el moviment que fem, ens passarà una cosa o una altra. Irealment espere que res no hi esté escrit, perquè sino, n'hi ha d'escrits molt injusts.