Eterna

Ets com una matinada de diumenge vora el mar,

una cançó d’Extremo un dia gris,

una eixida per respirar.

Brilles tant

que els dies que no em trobe

truque a la porta

i ho omplis tot.

I si un dia et canses

d’anar a la guerra,

d’arrancar-te la pell per ser escoltada.

De no guanyar mai;

només dormim juntes,

encén el cigarro…

canviarem el món.

Per ser aire, revolta, tendresa,

cor, alegria, amor, lliure, teua,

companya, amiga, guerrera, estimada,

eterna.

Virginia Woolf

Virginia Woolf (Londres, 25 de gener de 1882 - Lewes, 28 de març de 1941) fou una escriptora i editora anglesa. És considerada una de les figures més destacades del modernisme literari del segle XX.
 Va introduir-se en el món de la literatura gràcies al seu pare sir Leslie Stephen.Va fer els seus inicis en el periodisme literari, concretament en el suplement literari del The Times, mai no va anar a escola, com sí que ho van fer els seus germans barons, els estudis els va fer a casa seva. Les novel·les L'habitació de Jacob (1922), Mrs Dalloway (1925) -on queda palesa la influència de la psicologia de Sigmund Freud, tot expressant els sentiments dels personatges mitjançant imatges, metàfores i símbols-, i Al far (1927) van destacar per la seva gran originalitat, a banda del seu geni.
La ploma es va convertir en la seua única via de fuga, fins al punt d'arribar a personificar-se en les seues ficcions, un fil a què s'aferrava per a conservar la seua identitat, a més de la seua obra literària, el conflicte de la mentalitat femenina en lluita amb la masculina va marcar també el seu dia a dia fins al punt d'ocasionar-li atacs nerviosos i el seu suïcidi.

TEXT DE "LA CASA ENCANTADA" 
"Però ho havien trobat en la sala d'estar. Encara que no se'ls podia veure. Els vidres de la finestra reflectien pomes, reflectien roses; tots els fulls eren verds en el vidre. Si ells es movien en la sala d'estar, les pomes es limitaven a mostrar la seua cara groga. No obstant això, en l'instant següent, quan la porta s'obria, escampat en el sòl, penjant de les parets, pendent del techo... ¿qué? Jo tenia les mans buides. L'ombra d'un tord va creuar l'estora; dels més profunds pous de silenci la tudó va extraure la seua bambolla de so. «A excepte, fora de perill, a salvo...», bategava suaument el pols de la casa. «El tresor està soterrat; el cuarto...», el pols es va detindre bruscament. Bueno, era açò el tresor soterrat?"
                                                                               
VIRGINIA WOOLF

Si voleu seguir llegint: http://ciudadseva.com/texto/la-casa-encantada-woolf/

Manel Marí, en la memòria

Manel Marí va nàixer a Eivissa, 17 d'agost de 1975, i va morir a València, 31 de gener de 2018.
Marí ha rebut diversos premis i reconeixements, com ara el premi Mallorca de poesia, l’any 2005, per l’obra No pas jo, que el va donar a conèixer arreu del domini lingüístic. Dos anys més tard, va rebre el premi Ciutat de Palma Joan Alcover amb el poemari El tàlem.
 L’últim reconeixement en forma de guardó li va arribar el 2016 amb el premi València Alfons el Magnànim de poesia, amb l’obra Tavernàries. 

Venia sovint pel barri de Benimaclet, a participar de totes les festes poètiques que podia. Ara el recordarem pels seus versos.

JO SÓC LA VEU

Jo sóc la veu que han fet la veu d’uns altres
desteixint balbucejos, remors i altres consignes,
i si em tremola el llavi com li tremola a uns altres
és per haver admès l’eco d’un esperit-diable
que ha corsecat el coll amb tanta i tanta cendra. 


Sóc la veu i la cendra, i ja m’hi fot
no poder encomanar cap altre encant més alt,
tanmateix puc jurar que encara em vibra amb força
el puny quan s’afaiçona pel nervi i per l’espasme,
vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara
la veu entre les veus, la cendra entre les cendres,
i mastego encenalls per escopir l’incendi:
jo soc la veu d’uns altres que frisa per cremar-se
i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes.

Podeu llegir ACÍ més poemes de Tavernàries.

Marie de France

Marie de France

Va ser una poeta i autora medieval profeminista a part de la primera escriptora francesa que va viure en la segona mitat del s.XII (1160-1215) a Anglaterra.

Era una dona molt culta i dominava el llatí. No se sap molt més de la seua vida, ni tan sols qui era, sols coneixem el seu nom per una de les seues obres on posà "Marie ai nun, si sui de France..." que en el nostre idioma seria
 "Em dic Marie i sóc de França..." 
però és diu que potser es trata de Maria de Boulogne però no se sap res amb exactitud.

 La seua obra
 Principalment va escriure un recull de dotze lais que suposadament una estava dirigida al rei Enrique II de Inglaterra (Lai de Guigemar, Lai d'Equitan, Lai de Frêne, Lai du Bisclavret, L'Home llop, Lai de Lanval, Lai dels dos amants, Lai de Yonec, Lai Laostic, Lai Mliun, Lai du Chaitivel, Lai du Chèvrefeuille, Lai d'Eliduc)

També va escriure L'Espurgatoire de saint Patrice

Bibliografia

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marie_de_France 

https://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_de_Francia_(poetisa)

http://leyendasmedievales.over-blog.es/article-maria-de-francia-y-los-lais-118698288.html 

Ai, Lady Catherine...

Lady Chaterine

Amb el motiu de llegir el llibre "Orgull i prejudici" hem creat aquesta cançó parodia.

Dolç verí

  

Text inspirat en els escrits de la primera sexóloga dona del món, Hildegard Von Bingen.

 

Això va de nosaltres

Una altra dona, una jove violada a un carreró.
 S’aturen els nostres cors, ens cauen les llàgrimes escoltant el seu testimoni.
 S’atura el nostre món però, per desgràcia, el món no s’atura.
 No s’atura la justícia patriarcal: de nou unes èlits judicials perpetrant el motlle patriarcal, buscant qualsevol prova per tractar de culpabilitzar a la víctima: ja no només resulta que el cos de les dones no és d’elles ni a la nit a un carreró ni compartint llit amb el marit: també resulta que la seua felicitat és nostra, dels homes.
Que no va estar tant violada si puja fotos a les xarxes somriguent, si tracta de ser feliç és una mica més culpable. Aquesta justícia vol a les dones amargades, fotudes de per vida.

Tot això evidència també que l’Estat espanyol necessita urgentment revisar qui té a les files dels seus cossos armats, de l’Exèrcit, de la Policia i de la Guàrdia Civil. Perquè recordem que dos dels agressors de La Manada eren Guàrdia civil i militar, i per desgràcia, van ja molts casos de violències masclistes per part de membres dels cossos armats, i aquest de La Manada ben segur no en serà l’últim.  S’ha de revisar quin és el procés per on s’arriba a acceptar el perfil psicològic de gent que acaba violant dones als carrerons o planificant ‘violar a una guiri y darle una paliza a un niño inglés de 12 años’.

Però no ens equivoquem, els homes.
Això no només va de violències estructurals d’Estat: això va de tots nosaltres.
Tots els homes som aquesta manada: tots.
Tots som la Manada.
Quant de temps anem a estar denunciant cada assassinat o violació sense fer res?

És l’hora que els homes passem també a l’acció de voluntat feminista. No ens quedem en les paraules: si els negres no ens han d’ensenyar a no ser racistes tampoc deixem que les dones ens hagen de repetir constantment què fer per elles.
 Eixe col·lega teu que fa conyes amb violacions, que insulta a la seva parella o li exerceix maltratament psicològic.
 És l’hora que els homes denunciem entre nosaltres aquestes actituds, que ens assenyalem entre nosaltres.
És l’hora de deconstruïr-nos i acceptar que si sempre és el nostre gènere qui assassina o agredeix a l’altre potser és l’hora que sigam nosaltres qui ho aturem tot.
Assenyalem-nos, denunciem les nostres actituds, aturem aquest món on cada matinada, a la ciutat, s’escolta amb nom de dona un crit de dolor.

David