Emily Brontë
Emily Brontë (30 de juliol de 1818-19 de desembre de 1848) va ser una poeta i novel·lista britànica, pertanyia al moviment romancista i les seves obres eren principalment de ficció, ella era germana de Charlotte Brontë i d'Anne Brontë.
Després de la mort de sa mare i les seues dues germanes majors en un pensionat, son pare i la seua tia materna, van decidir deixar als infants una gran llibertat. Aleshores Emily va crear junt amb Charlotte, Anne i el seu germà Branwell un món imaginari: Angria, on es desenvolupaven les històries que ells inventaven. Més tard, Emily i Anne van fer pinya, creant els països de Gondal i Gaaldine, segons sembla més austers i més realistes.
Va escriure molta poesia utilitzant els personatges del país imaginari de Gondal, o relativa a la seua experiència personal amb la natura o a les seues opinions filosòfiques. Alguns dels seus poemes relaten experiències de tipus místic.
Emily i les seues germanes van decidir editar l'any 1846 un volum amb llurs poemes, assumint elles el cost de l'edició, a causa dels prejudicis de l'època, van utilitzar pseudònims masculins, i així Emily esdevingué Ellis Bell, també va publicar l'any següent la seva única novel·la Cims borrascosos que va obtenir cert èxit i que es l'obra més destacada de l'autora.
Finalment va morir de tuberculosi el 19 de desembre de 1848 i està soterrada a la fossa familiar de l'església de St. Michael and All Angels, a Haworth, Yorkshire de l'Oest.
Remembrança
Tan i tan fred sota la terra, i molta neu al damunt,
allunyat, tan allunyat, i fred en l’horrible tomba!
¿És que he oblidat, amor únic, què he de fer per estimar-te,
separada al fi per l’ona del temps que tot ho separa?
¿Ara, quan em trobo sola, no em volen ha els pensaments
alts per damunt les muntanyes, cap aquella riba nord,
per llurs ales descansar on bruc i falgueres tapen
per sempre el teu noble cor, per sempre, per sempre més?
Tan i tan fred sota la terra, i quinze desembres ja
en quests turons s’ha fos per ser noves primaveres:
és fidel, naturalment, tota ànima que recorda
després de llarguíssims anys de canvis i patiments!
Amor dolç i jovenívol, perdona si jo t’oblido,
mentre els forts corrents del món se m’enduen mar endins;
altres desigs i esperances em vénen preocupar,
sols desigs que et cobricelen, però que no et feriran!
No ha existit després cap llum que m’il·luminés el cel,
mai no ha brillat un matí resplendent com fou aquell;
tota ma felicitat devia a la teva vida,
tota ma felicitat en ta tomba és sebollida.
Quan el temps de daurats somnis s’hagué, però, esvanit,
i ni la desesperança podia tot destruir,
aleshores vaig aprendre com podem amar la vida,
sempre més forta, i sense l’ajut de cap esperança.
I vaig contenir per fi plors de passió inútil,
i arranqui ma voluntat del delit per encalçar-te,
negant-li severament l’anhel ardent d’apressar-se
cap al fons d’aquella tomba que ja era més que meva.
Encara ara no goso deixar-lo esllanguir del tot,
no goso al dolor lliurar-me del record que m’embolcalla;
després d’haver begut tant de la més divina angoixa,
com puc cercar altre cop el món que em sembla tan buit?
allunyat, tan allunyat, i fred en l’horrible tomba!
¿És que he oblidat, amor únic, què he de fer per estimar-te,
separada al fi per l’ona del temps que tot ho separa?
¿Ara, quan em trobo sola, no em volen ha els pensaments
alts per damunt les muntanyes, cap aquella riba nord,
per llurs ales descansar on bruc i falgueres tapen
per sempre el teu noble cor, per sempre, per sempre més?
Tan i tan fred sota la terra, i quinze desembres ja
en quests turons s’ha fos per ser noves primaveres:
és fidel, naturalment, tota ànima que recorda
després de llarguíssims anys de canvis i patiments!
Amor dolç i jovenívol, perdona si jo t’oblido,
mentre els forts corrents del món se m’enduen mar endins;
 |
| Pintura Spring de Gabriel Balazs |
sols desigs que et cobricelen, però que no et feriran!
No ha existit després cap llum que m’il·luminés el cel,
mai no ha brillat un matí resplendent com fou aquell;
tota ma felicitat devia a la teva vida,
tota ma felicitat en ta tomba és sebollida.
Quan el temps de daurats somnis s’hagué, però, esvanit,
i ni la desesperança podia tot destruir,
aleshores vaig aprendre com podem amar la vida,
sempre més forta, i sense l’ajut de cap esperança.
I vaig contenir per fi plors de passió inútil,
i arranqui ma voluntat del delit per encalçar-te,
negant-li severament l’anhel ardent d’apressar-se
cap al fons d’aquella tomba que ja era més que meva.
Encara ara no goso deixar-lo esllanguir del tot,
no goso al dolor lliurar-me del record que m’embolcalla;
després d’haver begut tant de la més divina angoixa,
com puc cercar altre cop el món que em sembla tan buit?
Traducció per: Francesc Parcerisas
Pagina: Visat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada