La dona forta

Maria Beneyto

València, 14 de maig del 1925-València, 15 de març de 2011

Va passar la seua infància a Madrid, patint molt, perquè el seu pare havia abandonat un 
treball i una posició estable a València per obrir-se camí a la capital de l'Estat com a autor
teatral, però  no aconseguí d'estrenar-hi cap obra.

En començar la guerra civil se'n tornaren a València, al cap d'uns anys una herència vingué
 a alleujar la situació familiar, i aquest canvi va permetre a Maria Beneyto dedicar-se 
plenament a l'escriptura, com sempre havia desitjat.

Cap als anys 50 va fer amistat amb un grup de poetes entre els quals hi havia Ricardo
Orozco el qual era director  d'una curiosa publicació, que va acollir alguna col·laboració 
poètica de l'escriptora.

Xavier Casp va animar-li a escriure en català, i li va publicar en la col·lecció "L'Espiga", de
 l'editorial Torre, el seu primer recull poètic en aquesta llengua:

Altra veu(1952).

En la mateixa col·lecció apareix, el 1956, Ratlles a l'aire, i el mateix llibre rep el premi 
"Ciutat de Barcelona" d'aquest any i és editat també en aquesta ciutat. Mentrestant, havia 
continuat escrivint i publicant poesia en castellà, amb un èxit notable.

A partir del 1958, la seua activitat literària es decanta majoritàriament per la prosa 
narrativa. A part de la seua no interrompuda producció castellana, en català també publica.
 
Deixe el link d'un dels seus poemes:
Sirena, Maria Beneyto

Context històric

1967

La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models 
exteriors, féu que la producció narrativa valenciana es mantinguera fidel als gèneres més 
tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes.

Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les (una 
d’elles aquesta), totes realistes que presentaven un estil de novel·la melodramàtica, o 
sentimental.

Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà la represa 
cultural salvant una quantitat enorme d’obstacles.

El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una 
lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.

El llibre

Va guanyar el Premi Senent de novel·la

Denuncia a la condició social i històrica de la dona i les limitacions del patriarcat.

És una espècie de manifest feminista. Amb una sèrie d’històries que giren al voltant d’un 
club  feminista dels membres del qual són només dones.

És en un lloc, amb unes normes ben estrictes, on dones, separades o sense cap relació 
estable amb un home, organitzen conferències i cursos.

Té tres parts diferenciades:

En la primera bàsicament presenta als personatges, i la segona i tercera part son el 
desenvolvupament de les histories de cadascuna.

Cada capítol se centra en la actuació d’un personatge d’aquests amb l’actuació 
de les altres dones que he dit.

Algunes membres amb forta personalitat dominen i ’altres segueixen a aquestes.

Hi està  Isabel ajudant xiquets orfes, sense mitjans per fer-ho, 
es casa amb un home ric que no estima perquè hi pose els diners; hi ha la model enamorada 
d’un home que vol a una altra, a la qual l’enveja la portarà a tirar per terra la seua carrera 
i la seua dignitat; la xicota que només vol cosir, escriure i servir el seu home i que no entén
 les idees del club; la xica amb tendències lèsbiques; la mare exigent que no sap comunicar-se
 amb el seu fill, i que veurà com aquest se li’n va de les mans, la dona escapada de casa, que 
abandona fills i marit, i que finalment se’n penedeix…

Opinió

Vaig triar el llibre perquè pensava que era un manifest feminista però és cert que a mesura que lliges, a vegades pareix un poc masclista.

Per exemple quan un dels personatges ix del club per estar amb un home que no li mereix.

Pense que el que volia fer l’autora és ensenyar-nos els problemes amb què una dona 
espanyola en el franquisme es podia trobar, tant a nivell professional com familiar. Si hi ha 
alguna tesi, potser és que home i dona han de viure en situació d’igualtat.

Pot ser volia dir l'autora és que la lluita pels drets no ha de convertir-se en lluita de sexes,
 no ha de passar per l’odi al sexe contrari.

Vaig triar-lo perquè em va parèixer valent per la seua part escriure una novel·la feminista 
i en català en època franquista , a més crec que és prou interessant la història ja que 
planteja moltes coses en a soles una novel·la i per aquesta mateixa raó crec que és prou 
important la novel·la.