Efecte 2000. Un dia caòtic.

31 de desembre de 1999

Hui és un dia d’incertesa. Continuarà tot com ara o acabarà el món? Què passarà amb els sistemes informàtics? Diuen que les màquines no estan preparades per a canviar de mil·leni. I nosaltres? Ho estem o no? Quina diferència hi haurà d’ací a unes hores? Com serà la vida després del 999? És el futur? I les modes? Serà això la revolució de les màquines?
Potser aquest canvi siga bo, vull dir, canviar sempre va bé, però no puc deixar de fer-me preguntes i pensar que igual no canviarà res, o tot.
Als mitjans de comunicació no fan més que alertar sobre l’Anticristo i als carrers només s’escolten profecies apocalíptiques. Dubte d’absolutament tot, inclús de mi mateixa. No sé en que creure ni a qui efr cas. Què he de fer? Hi ha coses que pareixen molt falses, però fins per això, dubte.

La  veritat és que tinc por. Sempre he sigut així, il·lusa i innocent. No com la meua germana Camila, que sempre ha sabut què fer en totes les ocasions. Quan érem xicotetes i ens quedàvem sense saber a què jugar, ella sempre s’inventava un joc per a no avorrir-nos. És molt decidida, sempre ho ha sigut. L’estime moltíssim i si el món s’acabés voldria agrair-li tots els records que tinc amb ella i l’afortunada que sempre m’he sentit per compartir la meua vida amb ella. És el millor que tinc.
Escrivint aquesta pàgina, m’he adonat de la falta que ens fa, per recordar com estimem a les persones que ens envolten, tindre la sensació de què ens o els hi passarà qualsevol cosa: que morirem o que moriran, que viuran fora… no ens fixem en el què tenim fins que sentim que ho perdrem o ja ho hem perdut. És molt trist. Què podem esperar d’una humanitat que no pot o no vol reconèixer els seus sentiments?
A aquest fet, que s’està fent històric, li he d’agrair aquesta lecció de vida tan gran, que si no ocorre res, promet no oblidar mai.