Això dels influencers de la nostra generació és de riure per no plorar. Per a començar, que s’utilitze la palabra influencer, en la llengua de l’imperi, i no influència, ja diu molt de a què ens enfrontem: A un exèrcit de indesitjables i banals persones que es guanyen la vida a força de contaminar als seus il·lusos followers amb la seua nociva verborrea sobre temes encara més banals i patètics (de videojocs a reggaeton, un assortiment variat) que substitueixen a la cultura (i també al sentit comú), o bé amb suposat talent telebasuril. Qui no té de influencer a un youtuber (El Rubius, Auronplay, Dalas), té a un cantant de fem (Ariana Grande, Maluma, Daddy Yankee) o a un actorucho hollywoodià “de medio pelo” (DiCaprio, Emma Stone, Ryan Gosling).
És molt graciós quan aquests individus fan com que s’indignen i fan una “crítica” sobre qualsevol assumpte sense tindre ni idea, i resulta encara més divertit quan els seus seguidors repeteixen com lloros allò que ells han dit.
Jo no tinc cap “ídol”, cap influencer ni res paregut. Allò que si tinc son INFLUÈNCIES, tant humanes com artístiques, generalment vàries en cada camp concret, encara que aquests camps estan interconectats. Per exemple, en l’aspecte polític-econòmic-social tinc a Marx i companyia, en el cinematogràfic a Hitchcock i Haneke entre altres, en el literari a Roald Dahl i Mary Shelley entre altres.Per concloure, diré que és depriment recordar que la majoria dels joves avui tenen per “ídols” a persones banals i aprofitades a les quals podriem calificar de “anti-cultura”, i expandeixen la paraula d’aquesta “anti-cultura” per tot arreu, des d’una cançó fins un vídeo, des d’un tuit fins una pel·lícula, i des d’un best-seller fins la mass media.
És molt graciós quan aquests individus fan com que s’indignen i fan una “crítica” sobre qualsevol assumpte sense tindre ni idea, i resulta encara més divertit quan els seus seguidors repeteixen com lloros allò que ells han dit.
Jo no tinc cap “ídol”, cap influencer ni res paregut. Allò que si tinc son INFLUÈNCIES, tant humanes com artístiques, generalment vàries en cada camp concret, encara que aquests camps estan interconectats. Per exemple, en l’aspecte polític-econòmic-social tinc a Marx i companyia, en el cinematogràfic a Hitchcock i Haneke entre altres, en el literari a Roald Dahl i Mary Shelley entre altres.Per concloure, diré que és depriment recordar que la majoria dels joves avui tenen per “ídols” a persones banals i aprofitades a les quals podriem calificar de “anti-cultura”, i expandeixen la paraula d’aquesta “anti-cultura” per tot arreu, des d’una cançó fins un vídeo, des d’un tuit fins una pel·lícula, i des d’un best-seller fins la mass media.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada