Habibi, estimada! Però Tahara havia desaparegut. I Quim havia descobert per primer cop que un amor no en val un altre. Tot és tot, havia dit el filòsof. Tot és igual a si mateix, l’espècie és igual a si mateixa, i allò que fa que un individu sigui un individu és només la quantitat de la matèria, el pes, la mesura, l’espai que ocupa en el món. Però vet aquí que el pes, la mesura i aquest petit espai que ocupa, i que de sobte arrenca a cantar i es diu Tahara, és insubstituïble.
En aquest fragment de Quim/Quima, ubicat a la pàgina 45 del llibre, Maria Aurèlia Capmany fa una referència a la filosofia clàssica per a després traure-li un però. Això de tot és igual a si mateix s’anomena principi d’identitat, un principi clàssic de la filosofia i la lògica, segons el qual qualsevol entitat és idèntica a si mateixa. Aquest principi és, juntament amb el principi de no contradicció i el principi del tercer exclòs, una de les lleis clàssiques del pensament, postulada per Aristòtil. Encara així, Parmènides, anterior a Aristòtil, ja va postular al seu manuscrit sobre la natura que allò que és és i allò que no és no és. Al segle XVII, aquesta referència ja era comú entre els filòsofs.
Però, posteriorment, s’han fet diverses crítiques a aquest plantejament, entre les quals destaquen la de Hegel (1770-1831, qui creia que la identitat no és evident en si mateixa, sinó que és afirmada, perquè la identitat conté dins de si diferència, i va proposar una nova lògica basada no en el principi d’identitat sinó en el de no contradicció, la lògica dialèctica) i la de Wittgenstein (1889-1951, qui considerava que A implica no-A, això és, que per a tot A deu existir alguna cosa que és no-A, donat que si una afirmació té sentit, la seua negació també ha de tenir-lo, i si una afirmació justifica una regla, la seua negació també hauria de fer-ho lo qual és absurd).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada