dilluns, 1 d’abril del 2019

Capítol Quim Quima

Els tenalles del fred 

Manen a Quim a Mèxic on coneix a María Solano, una jove mestissa filla de Valentín Solano amb una índia de la zona. Aviat s'enamora d'ella i decideixen casar-se a l'església de Sant Fermín. Va ser unes noces senzilles, sense flors, ni música. Va durar poc però el que es va fer llarg va ser la lluna de mel. 
Després d'un llarg viatge per diverses zones de Mèxic decideixen embarcar a Espanya (Madrid), on Quim pren la decisió de retirar-se de l'exèrcit. Els tràmits de la retirada van ser llargs, i quan Quim es va dinar compte ja havien passat anys, i María cada vegada era més major. 

El somni de María era anar a Barcelona abans de morir, volia conèixer aquest lloc del qual Quim tantes vegades li havia parlat, així que Quim per a complaure a la seva dona decideix comprar uns bitllets de tren i portar-la a la ciutat.

Resultado de imagen de ciudad friaMaría no aguanta el fred que fa allí, el passa malament, i cada vegada està més pàl·lida i arrugada. Quim intenta amb totes les seves forces que la seva dona no passi fred, però el seu esforç és en va, ja que el fred està pertot arreu. 
María intenta distreure-li de la preocupació que sentia ell per ella, i li parla de la inquietud que li provoca la negror de la ciutat. Quim procura tranquil·litzar-la explicant-li que és pel clima, però María no acaba de creure-l'hi. 
Cada vegada María està més trist i Quim s'adona que el problema més greu no el pot remeiar. La negror de la ciutat no és igual per a ell que per a ella, ja que Quim pot distreure's amb mil coses diàries; en canvi María no, ella passa hores i hores pensant com pot alliberar-se de la negror
.
Quim troba una solució perquè María deixi d'estar preocupada, decideix treure-la a passejar, portar-la al cinema i una vegada a l'any anar a San Hilario a prendre les aigües. No hi ha esdeveniment artístic al qual la parella no vagi.
Durant la Gran Guerra María es va animar una mica. La ciutat estava transformada, plena de color gràcies als artistes que no podien actuar en les grans ciutats europees i es refugiaven a Barcelona. Cantaven, ballaven, i feien jocs amb les mans. Amb tota aquesta humanitat semblava que María ressuscitava, cada vegada li venia de gust fer més coses i
un dia li va proposar a Quim anar a un cafè-concerto, Quim va accedir satisfet.
En una de les seves sortides María desapareix i Quim la cerca pertot arreu, però sense resultats, ja que no la va trobar per cap lloc. Quim no podia endevinar què havia fet en aquest petit lapse de temps que hi havia entre deixar-la al costat de la florista i fer quatre passos fins al cotxe. Va pensar que només hi havia una solució, llançar-se al carrer i començar a buscar-la.

Va entrar en un bar i va començar a preguntar per ella, a descriure-la. La descriu com era quan la va veure per primera vegada, jove; però ningú sap d'ella, l'única cosa que troba és a un home disposat a ajudar-lo a canvi de tres mil pessetes, un home anomenat Xesc. Van recórrer tota la ciutat, dies i dies. Van conèixer un ebenista i un topògraf. Una tarda van entrar a la botiga d'un fabricant de paraigües. L'amo de la botiga era vell i lluïa unes patilles tan arrissades que semblaven de llana. Aquest home tenia informació de María i li va dir que tornés demà, que ja s'encarregaria de l'assumpte. Quan van sortir de la botiga Xesc va aixecar la mà i li va dir a Quim que li donés els seus diners. Quim li va pagar les tres mil pessetes i es va adonar, sorprès, que li dolia pagar-les. Va pensar que potser per això fugia María, i es va prometre que si la trobava canviaria el món per a ella.
L'endemà fou a la botiga però María no estava, i Quim no va tornar a veure-la més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...