Què pense de l'oblit? De vegades ho sé; d'altres, no. I això em fot massa.
Tinc, o tenia, una memòria molt bona. Recorde coses que altres persones no recordarien. Recorde a ma mare vestint-me quan tenia un any. Recorde a la meua iaia forçant-me a menjar un Petit-Suisse quan menjava encara menys que ara.Recorde quan estava al bressol a ma casa i em sentia petita en comparació, o siga que vaig eixir trepant. Va ser graciòs? Això no ho sé.
El cas és: estic començant a oblidar. I tinc por, perquè què sóc jo sense les meues vivències, sense els meus records? Això pensava. I m'acollonia.
Però, quan ets una persona amb tants traumes com jo, tens que començar a cuidar-te. I cuidar-te, de vegades, vol dir oblidar. No perdonar; això és una decisió personal segons la situació. Però sí oblidar i començar a pensar en les coses bones. En les que val la pena recordar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada