dimecres, 20 de febrer del 2019

Canviaria de sexe / gènere?

No és una pregunta que em faça habitualment, la veritat. Ni tampoc una qüestió que m’haja fet mai, per què mentir, i mentre escric açò dubte. Pensava que ho tenia clar, que tenia una resposta ferma i única, però cada vegada que m’ho pense, apareixen noves contradiccions.
Primer pensava que això de canviar de gènere era un poc masclista o sexista, a preferència d’alguns, perquè donava suport als rols i als estereotips dels quals tant fugim. Vull dir la roba, el cabell, la forma de comportar-se… trets que volem evitar i eliminar perquè cada persona siga lliure de ser com vol, sense etiquetes. Però he pensat que potser va més enllà de les típiques diferències en les quals pensem quan imaginem un o una transexual o transgènere. Potser siga la percepció del món, és a dir, la importància que li donem a un gènere o a un altre. Sí que és de veres, i ningú ho pot negar, que el sexe/gènere masculí sempre s’emporta el tros de pastís més gran: la justícia, els diners, el reconeixement, els alts càrrecs laborals… Des del principi de la història, millor dit, quan l’ésser humà començà a diferenciar-se dels animals i deixà de sobreviure per a viure, l’home ha tingut sempre la veu portant. Explicació? Jo no la puc donar sense anar més enllà de la força, perquè tampoc puc culpar a la religió, ja que no estic molt informada i del que sé no entenc el motiu pel qual es dirigeixen a Déu en masculí ni perquè la dona té un paper tan secundari en tot aquest muntatge. Hi ha preguntes que no tenen solució.
Un altre pensament que hi tenia sobre el canvi de sexe/gènere era que si em canviara (segurament no per voluntat pròpia) el que faria seria convéncer els mascles del meu voltant, que el respecte no s’ha de guanyar, sinó que ha d’existir per si mateix. Pel que veig, abusen de la seua “força” per imposar els seus pensaments, com es pot observar a les manifestacions, els partits de futbol, les guerres… On la gran majoria són homes. Casualitat? No crec en les casualitats. Tot està connectat i pareix que el factor, el fil que ho uneix tot és açò, els músculs desenvolupats capaços de fer mal, molt de mal. Però aquesta força ve ja de fàbrica, m’explique: una dona perfectament pot treballar els seu cos i arribar a alçar objectes molt pesats, igual que l’home, però la força de la qual parle ve ja predeterminada i no crec que siga física sinó una força ja assolida per la societat i que és mental, és a dir, el món creu i està segur que l’home té més força i, per tant, tot gira al voltant d’aquesta idea i ningú se la qüestiona.
Com a resposta a la pregunta plantejada, no crec que em canviara de gènere, continuaria sent una dona i continuaria lluitant pel que considere just, però sense emprar l'agressivitat, és clar.
Foto

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...