Quan arribe el meu dia

La vida no és un camí de roses, és més aviat una cursa d’obstacles: alguns són insignificants i els passem de seguida i altres, en canvi, tenen l’alçada d’una muntanya i pareix que et van enfonsant fins a acabar amb la teua existència. I cal dir que aquesta cursa no és igual per a tothom: hi ha qui troba obstacles diem fàcils, qui pareix que té un dolent darrere d’altre i qui no ho té tot però pot respirar amb tranquil·litat perquè no hi ha grans amenaces. Jo sóc de les últimes, fins fa cinc mesos. Jo era de les que creia que anava a tindre un futur brillant i que podria amb tot, fins fa cinc mesos. Jo sempre he cregut en la superació personal i que res és impossible, però cinc mesos enrere el conte va canviar.

Recorde aquell dia perfectament. Era un dissabte qualsevol i estava a casa dinant amb la meua família. Fora feia un oratge perfecte, ideal per a donar un passeig. M’havia alçat cap a les deu i havia estat netejant la meua habitació. Havia estat ordenant el desastre d’habitació que tenia i em trobava perfectament, però després de dinar vaig començar a notar un malestar que pujava sense un principi clar ni un objectiu definit. Era com un cuc que recorria el meu cos i, a la vegada es feia més gran. Mai m’havia sentit així i em vaig espantar. La meua família em va tombar al sofà i vaig perdre la consciència. Em vaig despertar en el llit de l’habitació 326 de l’hospital Santa Fe, el que s’ha convertit en la meua casa. Porte al mateix llit des d’aleshores i la meua previsió és que quan isca, ho faré en un taüt. Aquell dia em diagnosticaren càncer de pàncrees, però estava amenaçant fortament al fetge. Perquè ho entengeu, la fotuda malaltia s’havia fet més forta i pràcticament no hi havia res a fer. Em varen fer mil proves i em prometeren acabar amb tot això el més ràpid possible, però porte cinc mesos i l’únic que ha canviat, a pitjor, ha sigut el percentatge de vida que em queda. Cada dia em trobe més fluixa i les esperances van desapareixent. La meua família no ho està passant gens bé. Els veig plorar, però fan com si no res i això em mata; molt més que les cèl·lules malignes que circulen pel meu cos. Quan he de passar per la sala on em posen el tractament tremole, plore, perquè és horrorós. El meu patiment està arribant a nivells inimaginables i, la meua paciència també.

Foto

Potser sonarà fatal o parega exagerada, però preferisc la mort a viure tot això. És que a cas això és vida? Per a què vull continuar en aquest món? L’únic que faig desperta és planejar el meu soterrament. M’agradaria que em vestiren de colors cridaners, groc per exemple, per celebrar el temps que he estat en vida. M’agradaria que sonara i tot el món ballara la cançó d’Ariana Grande Be Alright perquè diu que tot estarà bé i que no cal preocupar-se de res i perquè és la meua artista favorita. També m’agradaria que cada persona que hi estiga tinga un CD on només estiga una altra cançó d’Ariana, Breathin que parla de parar-se i respirar quan creiem que les coses van malament, per a quan s’enrecorden de mi i es penedeixen de qualsevol cosa que podrien haver fet o per a quan creguen que els obstacles de la seua cursa són impossibles de passar.

Quan arribe el dia, el meu dia, seré feliç i estaré plenament preparada, perquè res no desitge més que descansar en pau