Safo

SAFO                                 

Safo va néixer a Militene o en Ereso. Va viure entre la segona meitat de segle VII i el primer terç de segle VIII.

Safo, a part d'aprofitar l'herència del seu difunt marit Kérkilos per portar una vida còmoda, encara que no excessiva decidir crear el seu propi thíaso que va anomenar "La casa de la servidora de les muses". Va ser la societat cultural, artística i social on es va envoltar de totes aquelles joves que van acabar sent fins i tot les seves amants. 

La seva poesia està dedicada principalment a dones, també als seus germans. Però parla, sobretot, de la seva alumna Atthis a qui Safo nomena en els seus versos, i per la que sí que va haver de sentir alguna cosa que no era simplement afecte. Quan la seva família va pensar que la noia ja tenia edat, i estava preparada, per al matrimoni, la van retirar del seu costat i ensenyaments, el que va resultar especialment dolorós per a Safo que, evidentment, res podia fer per oposar-s'hi. En realitat, la seva societat es dedicava a això, a preparar a joves per al matrimoni. D'aquí, vindria una de les seves més profundes i melancòliques de les seves obres, o al menys, de les que s'han conservat: "L'adéu a Atthis".

No seria l'única de la qual s'enamoraria. Els seus amors, que entraven i sortia de la seva vida massa de pressa, van ser molts, i moltes estimar, d'una manera profunda, sincera, molt més igualitària, també protectora, de com ho sentien no pocs homes del seu temps tot i ser el d'aquests, sincer i net. Ella estimava i sentia d'una altra manera, i així ho expressava.

Sobre la seva mort no es té la certesa com va ser, segons la llegenda, diu que va morir suïcidant-se, llançant-se de un penya-segat sobre la costa a l'illa de Léucade, al no veure corresposta pel tan atractiu i irresistible com misteriós Faón. 

La veritat és que no és una cosa que quadri molt amb la realitat, encara que aquesta no se'ns aparegui molt clara. La seva mort, probablement, es va produir al voltant de l'580 a.C.

Va començar escrivint poesia èpica-lírica però comptar guerres o combats no anava amb ella. Es va passar a la lírica subjectiva, entenent per això que "subjectiu" significava poesia en primera persona, fent que el lector senti el mateix que l'autor. A més, ella parlava, escrivia i recitava en eolio, que no era un dialecte principal del grec. 

La seva obra més coneguda seria la seva "Oda a Afrodita", on es veu el millor exemple de la seva visió de món: femenina, no contrària a l'home, sinó veient-ho des d'un punt de vista diferent i no només analitzant, sinó també jutjant, amb un punt de vista menys èpic i més personal i íntim. 

Oh, tú en cien tronos Afrodita reina,

Hija de Zeus, inmortal, dolosa:

No me acongojes con pesar y sexo

Ruégote, Cipria!

Antes acude como en otros días,

Mi voz oyendo y mi encendido ruego;

Por mi dejaste la del padre Zeus

Alta morada.

El áureo carro que veloces llevan

Lindos gorriones, sacudiendo el ala,

Al negro suelo, desde el éter puro

Raudo bajaba.

Y tú ¡Oh, dichosa! en tu inmortal semblante

Te sonreías: ¿Para qué me llamas?

¿Cuál es tu anhelo? ¿Qué padeces hora?

—me preguntabas—

¿Arde de nuevo el corazón inquieto?

¿A quién pretendes enredar en suave

Lazo de amores? ¿Quién tu red evita,

Mísera Safo?

Que si te huye, tornará a tus brazos,

Y más propicio ofreceráte dones,

Y cuando esquives el ardiente beso,

Querrá besarte.

Ven, pues, ¡Oh diosa! y mis anhelos cumple,

Liberta el alma de su dura pena;

Cual protectora, en la batalla lidia

Siempre a mi lado.

Aquí, li demana a la dessa de la bellesa i e amor que l'ajude a aconseguir que el seu amor siga corresponent pels seus joves alumnes, que l'admiraven, però que no sempre havien de sentir-se tan enamorades per la seva mestra, com ella per aquestes.

Es notòria la senzillesa de les paraules de Safo en el poema, que fa que la seva expressió s'assemble al model del natural (encara que sense caure en la possibilitat d'enganyar-per la perspectiva realista), el directe. Si bé utilitza metàfores o imatges poètiques complexes o ambigües; només enuncia coses concretes, quotidianes, sentiments reals. No resultava gens estrany, el que un simple mortal es dirigís a una deïtat d'una manera tan personal, tan directa. 

Va haver de deixar petjada des d'un primer moment. S'explica que, en 1073, el papa Gregori VII les va fer cremar per considerar-los immorals, encara que, evidentment, sempre va quedar una mica.