Comtessa de Dia

 A principis del segle XII,  va néixer a Occitània, una nova manera d’expressar-se entre cavallers i dames de la noblesa, era l’amor cortès. Havia agafat forma a dins dels castells medievals en un entorn propici per a la música, la poesia i el divertiment, i transmés per joglars, trobadors i trobairitz.  

Les trobairitz foren la contraportada femenina als trobadors que viviren i crearen música i poesia a l’Occitània dels segles XII i XIII. Elles eren compositores i poetes que desenvolupaven el seu art en les corts occitanes d’aquells segles. Mentre que el trobador solia ser membre de la noblesa però també trobàvem d’origen humil, les trobairitz només podien ser d’origen noble i eren casades amb importants nobles d’àmbit provençal.

Beatriu de Dia, coneguda com a Comtessa de Dia (finals del segle XII - mitjans del segle XIII) fou una trobairitz occitana de la qual n'han pervingut alguns poemes, però de la seva vida se'n sap molt poc, ja que són diversos els personatges històrics documentats que podrien correspondre a aquesta trobairitz.

La petita biografia (vida) que ha arribat als nostres dies diu el següent:

"La Comtessa de Dia si fo moiller d'En Gilhem de Peiteu, bella domna e bona. Et enamoret se d'En Rambaut d'Aurenga, e fez de lui mantas bonas cansos".

Geogràficament, sembla clar que se situa a Dia, una ciutat sobre el riu Droma, en el comtat de Provença. Una hipòtesi és que fou esposa de Gilhem de Peiteu (o Guillem de Poitiers), comte de Viennois, que visqué entre 1158 i 1189, i per tant fou també contemporània de Raimbaut d'Aurenja, de qui es diu que estava enamorada i a qui sembla que anaven dedicades algunes de les seves cançons.

Bell amic, amable i bo.

quan us tindré en el meu poder?

Si pogués jeure amb vos una nit

i fer-vos un bes amorós!

Sapigueu que tindria gran desig

de tenir-vos com a marit,

amb tal que em concedissiu

de fer tot el que jo voldria

 Cantava la dama Beatriu comtessa de Dia al seu cavaller estimat. Tota una declaració d’amor carnal d’aquesta poeta occitana del segle XII, una trobairitz de la història, una dama del cant i una autèntica mestra de l’amor cortès.

La trobairitz Beatriu comtessa de Dia. 
Cançoner amb la glossa ‘Una dama que cante’

Del total de 2.500 textos poètics que s’han conservat, unes 46 cançons estan repartides entre 20 noms de trobairitz . I entre aquests hi aparareix el d’Azalais de Porcairagues, Clara de Anduza, Garsenda de Folcarquier, Beatriu comtessa de Dia i d’altres que ignorem, però que totes han estat i són una autèntica joia de la poesia trobadoresca, i que la història fins fa ben poc les ha oblidat.

Raimbaut d’Aurenga, comte d’Orange i trobador a qui Beatriu comtessa de Dia va dedicar les seves cançonseyenda

Bibliografia

http://www.mujeresenlahistoria.com/2013/01/la-trovadora-beatriz-de-dia-1140-1175.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Beatriu_de_Dia

http://www.musicaantigua.com/la-condesa-de-dia-la-misteriosa-trovadora-medieval/

https://femenisingulars.wordpress.com/2013/10/16/beatriu-comtessa-de-dia-una-dama-que-cante/

Com Èdip

       

                          Vent de llibertat,
                          criat entre llops,
                              presa de les pèrdues
                              a un camí infinit:
                              com Èdip, presa del meu destí.
                
                              Res del que tinc és meu:
                              és del camí,

                              i així visc i així camine
                              i caic i plore i sagne
                              i m'alce, desorientat...
                              i em busque, i em trobe
                              i trobe esperances

                              i torne a endinsar-me
                              a l'ull de l'huracà.

                               David Ortiz

Fotograma Èdip, rei. Pier Paolo Passolini 

                                                                               

ÈDIP REI

A classe hem treballat molt sobre el mite d'Èdip.
Començàrem explicant un poc qui era el nostre protagonista, això ens va portar a explicar que era el complex d' Édip, un concepte desenvolupat per Sigmund Freud: és un complex que tenien els xiquets a l'expressar un sentiment d'amor, o de desitjos amorosos que anava més enllà de la relació d'amor normal, que pot tindre un fill amb la seua mare. Per això Sigmund el va anomenar així.

Després van començar a llegir aquest mite, sí, i dic començar perquè no  el vam acabar. Sincerament, per al nostre gust, era més interessant Antígona.  Així, d'aquesta manera, vàrem passar del llibre a la meravellosa pel·lícula de Pier Paolo Pasolini, gràcies a la qual vam entendre millor aquesta història.

CHARLES BUKOWSKI

(Andernach, 1920 - San Pedro, California, 1994) Escriptor estadounidenc. En la línia del anticonformisme californià de la generació beat i utilitzant un llenguatge agressiu i una temàtica marginal, sovint obscena o violenta, va elaborar una obra singular, amb una llarga llista de títols entre els quals destaquen: El carter (1971), Escrits d'un vell indecent (1969), Ordinària bogeria (1976) i Música de canonades (1983).

Aquemarropa

                    Fragment del llibre

 'Escrits d'un vell indecent'

 allà al marcador. cinc-quatre-oooh. el que queda a mig camí entre 8/5 i 9/5 i no és, en absolut, 5/2. a principis de setmana, sense previ avís, l’hipòdrom va multipicar per dos el preu d’aparcaments per a cotxes, de 25 centaus a cinquanta. dubte que hagen multiplicat per dos els salaris als treballadors de l’aparcament.                         

  

Malgrat això, Hades vol les lleis iguals

Hades es trobava en el seu regne observant a traves d’una gran esfera l’hivern que hi havia

al món. Es fixà en la gent que vivia el seu dia a dia, la que terminava amb la vida d'altres. Es fixà en el pobre que implorava per un tros de pa, en l'esclau que anisava la seua llibertat, en les dones que cuidaven als seus fills i en el rei que es creia déu.

De sobte Hades va riure.

Persèfone el mirà confusa ja que comptades vegades el déu de la mort es reia.

-Per què et rius? -Va preguntar plena de curiositat.

-OH! Vols  saber-ho “Pandora”?

-Acabes de fer una broma? Tu no ets Hades...

-Vine -l'agafà de la mà amb un somriure estranyament càlid en el seu rostre- Què veus?

-Gent, molta gent -Va contestar Persèfone.

-I ara? -Va passar la mà per damunt de l’esfera, que va canviar a l’escena d'un assassinat, la dona es va sorprendre.

-Una persona robant-li la vida a un altre- Persèfone mirà capficada a Hades, ell es va riure.

-Eixa és la gràcia!! Es creuen poderosos per acabar amb l'existència terrenal d’un altre, però en el fons l'assassí acabarà com l’assassinat -va callar durant uns segons- en el meu regne.

-Um….ja entenc -va assentir amb el cap.

-Tot dóna el mateix, per això valore a la gent que defèn els ses ideals sense fer mal a ningú, és admirable.

Autora il·lustració: Sinex13

-Oh! Com aquella dona que desafia a un rei per a sepultar el seu germà?

-Exactament, bella estimada.

-Com...s’ha nomenava? Començava per A….An…

-Antígona.

-Sí! Moltes gràcies -Va mirar a Hades i el va agafar la mà- I….ella….està ací?

-A l'igual que el rei que la va condemnar.

DE LA MATEIXA SANG

Antígona', de Marie Stillman.

Vaig caure per un clot quan tenia tres anys. 

Des d'aleshores veig la vida molt diferent a les altres persones, amb més colors, amb més positivitat...  Anem a deixar-ho en diferent, molt diferent. 

També recorde quan vaig tindre el meu primer aniversari. Em van regalar uns xapins rojos per  aprendre a caminar, sí, vaig caure amb ells un parell de vegades, però sempre em tornava a alçar. 

Des de aquell moment ma mare sempre m’ha ensenyat que nosaltres som filles de la lluna, que la lluna ens parla a través dels somnis, visions, a través de l’univers. 

Jo sempre vaig veure a ma mare com a la millor de les bruixes. Em sanava amb sols tocar-me amb les seues mans i més endavant em va ensenyar a sanar-me a mi mateixa.

Uns quants anys després va nàixer altra bruixeta, altra amazona d’Artemisa, la meua germana, altra protegida de la lluna, el nostre aquelarre havia crescut. La Mare Terra i el costat roig de lluna ens protegien,ens protegien dels pensaments nocius, de la maldat, de la violència  que hi havia al món. 
Cadascuna de les tres ens aportàvem mútuament el que el nostre nom predicava: la meua germana, el seu nom significa "infinit", Amara, "la meua infinita alegria", la meua mare Yllenhoank, el seu significa  “Om” el so del l’univers, el so de la meua vida i per últim jo, Ahinsa, significa “No violència” en sànscrit, el llenguatge dels àngels. 
Les tres fórem enviades a aquest món per a cambiar-ho, per a millorar-ho, per a mantenir-lo viu. 

Som les nétes de les bruixes que no van poder cremar.

Gala

Dia Mundial de la traducció

El 29 de setembre vam participar en els actes de celebració del Dia mundial de la Traducció organitzat per la poeta Encarna Sant Celoni a Alboraia.

Podeu llegir un dels textos que llegírem:

Títol de l’obra: ORZOWEI

Autoria: Alberto Manzi

Llengua original: italià

Traducció: Àlvar Valls

Paul, Cap de Panotxa, i Isa, conversen sota l’atenta mirada de Pao.

—Cap de Panotxa —preguntà Isa—, ¿per què fugiu d’aquells que has anomenat anglesos? ¿Són d’un altre color?

—Són blancs —respongué Paul—. Blancs com tu i com jo. Però parlen una altra llengua; són d’un altre poble.

—Si són blancs no són un altre poble.

—Escolta, els swazi bé són negres, ¿oi?

—Sí.

—Els zulu són negres, ¿oi?

—Sí.

—Però els zulu no són swazi, ¿eh que no?

—No, però són el mateix poble. Altres tribus, però el mateix poble.

—Doncs això passa amb els anglesos. Una altra tribu, però el mateix poble. [...]

Aleshores va parlar Pao.

—Escolta Isa [...] l’home blanc fa moltes coses, ha sabut fer i farà encara moltes coses. Però no té cor. No ha sabut estimar. Mira nosaltres, el poble de les bardisses. No hem fet gaires coses. Vivim així, nus, com els pares dels nostres pares. L’única riquesa que tenim és l’arc. En comparació amb l’home blanc, estem privats de tot. Sovint fins i tot de carn. Hauríem d’aprendre de l’home blanc. Però no volem, perquè no volem perdre el cor. Nosaltres som més feliços que ells. Nosaltres mirem el Gran Pare i ell ens ajuda. I cap de nosaltres no deixaria morir de fam el germà, si tenia una sola arrel per poder partir-se amb ell. Ningú no l’expulsaria. Si hi ha un lloc, un de sol, lliure, el germà crida el germà. L’home blanc no ho fa, això. Ha perdut l’ànima i al seu lloc ha posat les pedres que brillen i els fusells que maten. I amb les pedres paga els seus germans per fer-los esclaus i amb els fusells mata aquells que no es volen deixar pagar.