Efecte 2000. Un dia caòtic.

31 de desembre de 1999

Hui és un dia d’incertesa. Continuarà tot com ara o acabarà el món? Què passarà amb els sistemes informàtics? Diuen que les màquines no estan preparades per a canviar de mil·leni. I nosaltres? Ho estem o no? Quina diferència hi haurà d’ací a unes hores? Com serà la vida després del 999? És el futur? I les modes? Serà això la revolució de les màquines?
Potser aquest canvi siga bo, vull dir, canviar sempre va bé, però no puc deixar de fer-me preguntes i pensar que igual no canviarà res, o tot.
Als mitjans de comunicació no fan més que alertar sobre l’Anticristo i als carrers només s’escolten profecies apocalíptiques. Dubte d’absolutament tot, inclús de mi mateixa. No sé en que creure ni a qui efr cas. Què he de fer? Hi ha coses que pareixen molt falses, però fins per això, dubte.

La  veritat és que tinc por. Sempre he sigut així, il·lusa i innocent. No com la meua germana Camila, que sempre ha sabut què fer en totes les ocasions. Quan érem xicotetes i ens quedàvem sense saber a què jugar, ella sempre s’inventava un joc per a no avorrir-nos. És molt decidida, sempre ho ha sigut. L’estime moltíssim i si el món s’acabés voldria agrair-li tots els records que tinc amb ella i l’afortunada que sempre m’he sentit per compartir la meua vida amb ella. És el millor que tinc.
Escrivint aquesta pàgina, m’he adonat de la falta que ens fa, per recordar com estimem a les persones que ens envolten, tindre la sensació de què ens o els hi passarà qualsevol cosa: que morirem o que moriran, que viuran fora… no ens fixem en el què tenim fins que sentim que ho perdrem o ja ho hem perdut. És molt trist. Què podem esperar d’una humanitat que no pot o no vol reconèixer els seus sentiments?
A aquest fet, que s’està fent històric, li he d’agrair aquesta lecció de vida tan gran, que si no ocorre res, promet no oblidar mai.

La regla des del mascle

No tinc molta idea sobre aquest tema, la veritat; no vaig a mentir. Mai ningú m’ha explicat com funciona, quins són els “símptomes”, quan ocorre… res. Encara que he de confesar que jo tampoc m’he pres la molèstia de buscar informació. Vaig preguntar a ma mare una vegada, quan era xicotet, després d’haver vist un anunci de tampons, però la seua resposta va ser “Coses de xiques”. Vaig intentar aconseguir més dades, però no es va allargar molt més a “passa una vegada al mes [...] tindre fills [...] sang”. Això és el que sé. Sang que ve una vegada al mes i que serveix per a tindre fills.

Les companyes de la meua classe ho intenten amagar, agafen les compreses de la motxilla ràpidament i les guarden a la butxaca o davant, entre la samarreta i el pantaló, i la tapen amb el jersei. Supose que s’avergonyeixen, és a dir, no volen fer visible que estan en aquest moment del mes. Torne a repetir que no estic molt informat, però sang que ix d’allà baix, no és per estar molt orgullós, no sé, fa fàstic. Trobe normal que es tapen si han tacat el pantaló, no és molt higiènic anar amb un cercle roig al cul. Un breu incís, perquè de veres que em crea confusió: com s’embruten el cul si la regla ix per davant? O també ix de darrere?

Jo que sé. Es queixen sempre que la tenen i s’enfaden de seguida i quan preguntem si tenen la regla perquè estan cabrejades, s’enfaden més i ho neguen. Dones, que vos passa?

Diuen que fa molt de mal, com si esquinçaren per dins amb un ganivet; inclús es prenen pastilles! Es queixen molt, però no saben el que és un colp als testicles. Això sí que és dolorós. És com si tinguera un blau gegant i algú l’estigués tocant permanentment. Com si clavessin deu milions d’agulles grosses. Com si pessigaren i retorçaren la pell molt fort. Ho pense i immediatament ho sent. És horrible. Sé que no arribaré a sentir el mal que senten elles, però estic segur que això és molt pitjor.

L’altre dia, la meua novia, estava amb la regla i volia que tinguérem relacions sexuals. Vaig pensar que estava boja, en què pensava? Si sempre que està amb el període es queixa del mal, el fàstic que li provoca i la mala olor que fa, per què s’excita ara? De veres que no entenc a les dones; són super incomprensibles i incoherents. A més, que no em provoca gens de morbo plenar-me el meu membre de sang i crec que a cap home. Que sí, que pot ser un excel·lent lubricant, però...puah.

Anàlisi dels personatges de El jardí dels cirerers

L’obra compta amb un repartiment meravellós que dóna vida a personatges molt variats que representen diferents tipus de societat de Rússia al començament del segle XX.

Per començar, anem a analitzar a Liubov Andrèievna, el personatge que simbolitza la decadència de la burgesia. És interpretat per Pilar Almeria, que ha aconseguit que el personatge siga molt complet, perquè, la veritat, no sabem ni per on agafar-ho. Liubov Andrèievna en l’obra riu, plora, és divertida i també dramàtica, d’un moment a un altre pot canviar el seu estat d’ànim sense problemes. I això ens ha cridat l’atenció perquè has de saber molt bé com fer eixos canvis tan bruscos perquè quede bé i no d’una manera artificial. És a dir, la interpretació de Pilar Almeria ens va parèixer espectacular. A més, és veritat que en aquesta obra no hi ha un o dos personatges protagonistes sinó que tots i totes estan presents al llarg de tota l’obra, però per a nosaltres el personatge esmentat, ha sigut el millor sense dubtes. Encara que pensem que és el millor, de vegades les actituds un poc bipolars i de persona egoista que tenia, ens irritava, perquè quan tot anava a pitjor, Liubov de vegades pareixia que no veia la situació tan roïna que patien i començava a riure i a fer bromes amb el seu germà. Encara que això podia ser una manera d’evitar els problemes i la realitat per uns moments.

Un altre personatge a destacar és Ermolai Lopakhin (Josep Manel Casany), la clara imatge dels negocis. Es proclama poc intel·ligent i amb poca cultura, però malgrat les seues paraules, demostra tindre una gran agilitat i agudesa per a fer diners. Un tret que mostra la complexitat d’aquest personatge polièdric, és la seguretat que mostra front els negocis i, per contra, la poca habilitat per demostrar els seus sentiments cap a Vària, la filla adoptiva de la ja esmentada Liubov Andrèievna. L’actor responsable de la interpretació, va aconseguir tansmetre aquesta confiança en tot moment: assegut, de peu sense parlar, participant en el diàleg… no va perdre l’essència en cap moment. Ens va fer veure des d’un altre punt de vista “l’art de fer diners” i entendre els seus motius, fins al punt d’empatitzar amb la seua situació i les seues idees.

Guille Zavala actuant com a Piotr Serguéievich ha sigut un personatge molt histriònic el qual tracta de representar la revolució, el canvi social. És un personatge massa controlat per l’autor fins i tot pareix un mitjà pel qual l'autor utilitza per a imbuir les seues idees a l’obra. A més a més, és un personatge el qual recorda un event traumàtic a la mare.

Com a conclusió, trobem aquesta obra molt completa i d’alt caràcter filosòfic. A més, el treball realitzat pels actors i actrius denota professionalitat i han fet un gran treball.

Robert, Estela i Berta.

PERQUÈ, TOTAL, PER A QUÈ SERVEIX LA REGLA?

Tot va començar quan, per a variar, arribava tard. No vaig ni escoltar les alarmes. Em vaig alçar i el vaig descobrir en mirar quina hora era al meu telèfon mòbil. Perfecte. Altre dia més.

Però això no va ser l'única cosa que vaig descobrir.

En apagar la pantalla i veure el meu reflex a la pantalla oscura (el que anomenen black mirror, “espill negre”), vaig notar una estranyesa. Les meues faccions… com dir-ho… em resultaven alienes. És a dir, eren les meues, però al mateix temps no ho eren. És difícil de posar en paraules.

Més difícil és expressar el dolor que vaig sentir al mig de les cames al tancar-les i trobar que tenia una protuberància a eixe lloc.

Això solament volia dir una cosa: m’havia transformat en un xic! Com era això possible? I per què jo? Els havia passat el mateix a les meues companyes?

Però no podia estar agobiant-me amb preguntes tota l’estona. Vaig trobar de pensar en els assumptes positius de tot açò. El primer que em va vindre al cap: la regla. Ja no la tindria! Adéu al dolor d’ovari, úter, cap, panxa, part baixa de l’esquena, muscles, ossos… Adéu! Ja no sofriria més!

Perquè, total, per a què serveix la regla?

Que la regla és inútil, solament els serveix a les dones per posar excuses per no follar.

Pero què estic pensant? Això es totalment masclista! Una dona no et deu sexe. Si no vol, no vol, no fa falta ni que pose excuses.

Que sí, que són unes feminazis totes. Que no volen ni deixar-nos follar-les ni anar a buscar prostitutes per fer-lo.

La prostitució és una barbaritat! Dir que una dona té el dret a prostituir-se és ocultar que els homes tenen dret a comprar-les… Un moment. Per què em passava això? Per què de sobte em venien aquestes idees tan contràries a mi al cap?

I, de sobte, ho vaig comprendre: ara era un xic. Per tant, havia rebut una educació que em posava per damunt de les dones. I, a menys que treballara per canviar-ho, pensaria igual també.

CRÍTICA DE L'OBRA TEATRAL DEL JARDÍ DELS CIRERERS

Txékhov (1860-1904), una de les figures literàries més importants de la història russa i universal, autor de multitud de contes i de sis obres de teatre. Va escriure El jardí dels cirerers, un estudi de la decadència històrica i moral de l’aristocràcia que recorda al cinema de Visconti (o a l’inrevés, millor dit), el mateix any de la seua mort. En aquest any de 1904 (uns mesos abans del primer intent revolucionari a Rússia) el dramaturg rus Konstantín Stanislavski va portar aquesta obra al teatre.

En relació a la posada en escena, hem de dir que tal com avança l’obra, es pot veure que en cap moment sembla que hi haja un personatge principal. Quan parla algun personatge dóna un pas endavant, o simplement, es deixa veure. Hi ha una molt bona projecció de veu gràcies a la posició de cada personatge al moment de parlar. Hi ha sis portes per a entrar i eixir d’escena que fan l’obra més realista i versemblant. La distribució de personatges en l’espai és simbòlica, en el primer acte hi ha un moment en el qual cinc d’ells es fiquen en semicercle, i en el tercer acte, el personatge de la Mare camina d’un lloc a un altre de l’escenari insistentment, la qual cosa podria simbolitzar que aquest personatge (i aquesta classe social) no van enlloc. Està tot ben organitzat i amagat durant l’obra, per tal que no apareguen a escena objectes o persones irrellevants. Es distingeix cada acte gràcies al fet que acaba cada un amb una cançó acompanyada d’un ball i interpretada sempre pels mateixos personatges.

S’ha de destacar la utilització de la llum, ja que el valor d’aquesta normalment no s’aprecia, en ser un element quotidià, però en teatre és una de les ferramentes imprescindibles per a donar color, forma i sentit a la representació. Un exemple clar és la manera en què en aquesta obra es representa el pas del temps amb la llum, ens porta a la matinada, migdia, vesprada i nit. Tot això fent servir els colors característics de cada part del dia. A més a més per si no queda clar en què moment del dia estem, els personatges diuen frases que ens situen directament com: “Mira quina lluna més gran.”

Respecte a la música, cal dir que hi ha dues cançons: la primera la canten tots i l’acompanya Trofimov amb la guitarra. És una cançó folklòrica molt senzilla, molt ben seleccionada, perquè la seua funció és principalment la de contextualitzar a l’espectador en un ambient alegre i distraure’l del canvi de decorat mentre “arriben al riu”. L’altra música és un vals de Shostakovitx, tocat pels músics de l’extra escena en la festa d’acomiadament de la casa, i també està ben escollit, ja que és un bon representant de la música de les festes d’etiqueta de l’època: del començament del segle XX.

Els efectes de so estan ben temporitzats, ja que sols sonen al començament de l’escena per a ubicar a l’espectador, però es tallen al cap d’un temps, així que no es fa pesat i deixa escoltar bé les veus dels actors i actrius (els grills quan es fa de nit o els pardals que sonen quan tot el comboi arriba a la casa; ambdós sons es tallen al cap d’una estona). Cal mencionar eixe so impactant que sona quan es trenca la corda de la guitarra al riu, que trenca amb l’hedonisme del moment; però també sona al final de l’obra, per a donar a entendre el final d’aquesta i de la vida de Fiers. Podem concloure que pel que fa al so, està tot perfecte, no tenim cap objecció.

L’adaptació de Manel Molins és encertada i accesible al gran públic, així doncs tenim la sensació en eixir de la sala d’haver contemplat una interessantísima i treballada obra de teatre.

Margarita Castelo, Jennifer Johnson, Jaime Mínguez i Guzmán Muñoz.

Crítica del Jardí dels cirerers

Dijous, 29 de novembre vam assistir a la representació d’El jardí dels cirerers, una obra del dramaturg rus Anton Txèkhov adaptada per Manuel Molins. Es tracta d’una obra de teatre característica de finals del segle XIX que descansa en tres pilars: el temps, la casa i la família. En l'obra, l’escenari de la sala del Micalet està al mateix nivell que el pati de butaques, i els actors i les actrius entren i ixen per totes les portes. Eixa disposició fa que l’espai semble molt més ample i converteix l’escenari en la llar familiar.

Per a canviar d’escena s’escolta la mateixa sintonia, però en la representació també s’escolten altres sons que donen més versemblança a les accions. Quan estan al jardí i al riu se senten cants d’ocells, mentre que a la casa només s’escolten les veus dels personatges. La majoria dels actors i les actrius exageren molt les seues emocions de dolor, alegria i tristesa. I encara que no vi ha un protagonista principal, l’alcoiana Pilar Almería és la millor intèrpret, tant per la seua potència a l’hora de parlar com per l'autenticitat en el seu paper de mare de família.

En tot moment l’equip d’il·luminació ambienta cada escena: quan és de dia els llums tenen més potència i de nit s’enfosqueixen.

El vestuari es correspon amb l’aristocràcia russa: les dones, amb vestits amples, porten monyos recollits i sabates amb taló baix. Els homes duen tratges obscurs i, llevat del majordom, van sense corbata.  

La interpretació de la companyia i la professionalitat de l’equip tècnic convertir el teatre en una experiència ben positiva per a aprendre valencià i literatura universal. Hem après que calen moltes hores de treball per a representar una obra com aquesta.  

València, 3 de novembre del 2018

Mar Miralles, Cristina Marzo, Carla Benedicto i Nelson Prato

RESPOSTA A LIA

Estimada Lia, és clar que hi aniré. No cal que dubtes més de si t'estime, t'ho demostraré aquesta nit. No deixaré que la por envaeixi el meu cos, buit per l'ausència de la meua ànima que anà a buscar-te, ja que el meu cos no es veia capaç de fer-ho, per molt que volgués.
Seré a la port petita del jardí, sota la mata de llentiscle, a la mitjanit.