ÈDIP REI

A classe hem treballat molt sobre el mite d'Èdip.
Començàrem explicant un poc qui era el nostre protagonista, això ens va portar a explicar que era el complex d' Édip, un concepte desenvolupat per Sigmund Freud: és un complex que tenien els xiquets a l'expressar un sentiment d'amor, o de desitjos amorosos que anava més enllà de la relació d'amor normal, que pot tindre un fill amb la seua mare. Per això Sigmund el va anomenar així.

Després van començar a llegir aquest mite, sí, i dic començar perquè no  el vam acabar. Sincerament, per al nostre gust, era més interessant Antígona.  Així, d'aquesta manera, vàrem passar del llibre a la meravellosa pel·lícula de Pier Paolo Pasolini, gràcies a la qual vam entendre millor aquesta història.

CHARLES BUKOWSKI

(Andernach, 1920 - San Pedro, California, 1994) Escriptor estadounidenc. En la línia del anticonformisme californià de la generació beat i utilitzant un llenguatge agressiu i una temàtica marginal, sovint obscena o violenta, va elaborar una obra singular, amb una llarga llista de títols entre els quals destaquen: El carter (1971), Escrits d'un vell indecent (1969), Ordinària bogeria (1976) i Música de canonades (1983).

Aquemarropa

                    Fragment del llibre

 'Escrits d'un vell indecent'

 allà al marcador. cinc-quatre-oooh. el que queda a mig camí entre 8/5 i 9/5 i no és, en absolut, 5/2. a principis de setmana, sense previ avís, l’hipòdrom va multipicar per dos el preu d’aparcaments per a cotxes, de 25 centaus a cinquanta. dubte que hagen multiplicat per dos els salaris als treballadors de l’aparcament.                         

  

Malgrat això, Hades vol les lleis iguals

Hades es trobava en el seu regne observant a traves d’una gran esfera l’hivern que hi havia

al món. Es fixà en la gent que vivia el seu dia a dia, la que terminava amb la vida d'altres. Es fixà en el pobre que implorava per un tros de pa, en l'esclau que anisava la seua llibertat, en les dones que cuidaven als seus fills i en el rei que es creia déu.

De sobte Hades va riure.

Persèfone el mirà confusa ja que comptades vegades el déu de la mort es reia.

-Per què et rius? -Va preguntar plena de curiositat.

-OH! Vols  saber-ho “Pandora”?

-Acabes de fer una broma? Tu no ets Hades...

-Vine -l'agafà de la mà amb un somriure estranyament càlid en el seu rostre- Què veus?

-Gent, molta gent -Va contestar Persèfone.

-I ara? -Va passar la mà per damunt de l’esfera, que va canviar a l’escena d'un assassinat, la dona es va sorprendre.

-Una persona robant-li la vida a un altre- Persèfone mirà capficada a Hades, ell es va riure.

-Eixa és la gràcia!! Es creuen poderosos per acabar amb l'existència terrenal d’un altre, però en el fons l'assassí acabarà com l’assassinat -va callar durant uns segons- en el meu regne.

-Um….ja entenc -va assentir amb el cap.

-Tot dóna el mateix, per això valore a la gent que defèn els ses ideals sense fer mal a ningú, és admirable.

Autora il·lustració: Sinex13

-Oh! Com aquella dona que desafia a un rei per a sepultar el seu germà?

-Exactament, bella estimada.

-Com...s’ha nomenava? Començava per A….An…

-Antígona.

-Sí! Moltes gràcies -Va mirar a Hades i el va agafar la mà- I….ella….està ací?

-A l'igual que el rei que la va condemnar.

DE LA MATEIXA SANG

Antígona', de Marie Stillman.

Vaig caure per un clot quan tenia tres anys. 

Des d'aleshores veig la vida molt diferent a les altres persones, amb més colors, amb més positivitat...  Anem a deixar-ho en diferent, molt diferent. 

També recorde quan vaig tindre el meu primer aniversari. Em van regalar uns xapins rojos per  aprendre a caminar, sí, vaig caure amb ells un parell de vegades, però sempre em tornava a alçar. 

Des de aquell moment ma mare sempre m’ha ensenyat que nosaltres som filles de la lluna, que la lluna ens parla a través dels somnis, visions, a través de l’univers. 

Jo sempre vaig veure a ma mare com a la millor de les bruixes. Em sanava amb sols tocar-me amb les seues mans i més endavant em va ensenyar a sanar-me a mi mateixa.

Uns quants anys després va nàixer altra bruixeta, altra amazona d’Artemisa, la meua germana, altra protegida de la lluna, el nostre aquelarre havia crescut. La Mare Terra i el costat roig de lluna ens protegien,ens protegien dels pensaments nocius, de la maldat, de la violència  que hi havia al món. 
Cadascuna de les tres ens aportàvem mútuament el que el nostre nom predicava: la meua germana, el seu nom significa "infinit", Amara, "la meua infinita alegria", la meua mare Yllenhoank, el seu significa  “Om” el so del l’univers, el so de la meua vida i per últim jo, Ahinsa, significa “No violència” en sànscrit, el llenguatge dels àngels. 
Les tres fórem enviades a aquest món per a cambiar-ho, per a millorar-ho, per a mantenir-lo viu. 

Som les nétes de les bruixes que no van poder cremar.

Gala

Dia Mundial de la traducció

El 29 de setembre vam participar en els actes de celebració del Dia mundial de la Traducció organitzat per la poeta Encarna Sant Celoni a Alboraia.

Podeu llegir un dels textos que llegírem:

Títol de l’obra: ORZOWEI

Autoria: Alberto Manzi

Llengua original: italià

Traducció: Àlvar Valls

Paul, Cap de Panotxa, i Isa, conversen sota l’atenta mirada de Pao.

—Cap de Panotxa —preguntà Isa—, ¿per què fugiu d’aquells que has anomenat anglesos? ¿Són d’un altre color?

—Són blancs —respongué Paul—. Blancs com tu i com jo. Però parlen una altra llengua; són d’un altre poble.

—Si són blancs no són un altre poble.

—Escolta, els swazi bé són negres, ¿oi?

—Sí.

—Els zulu són negres, ¿oi?

—Sí.

—Però els zulu no són swazi, ¿eh que no?

—No, però són el mateix poble. Altres tribus, però el mateix poble.

—Doncs això passa amb els anglesos. Una altra tribu, però el mateix poble. [...]

Aleshores va parlar Pao.

—Escolta Isa [...] l’home blanc fa moltes coses, ha sabut fer i farà encara moltes coses. Però no té cor. No ha sabut estimar. Mira nosaltres, el poble de les bardisses. No hem fet gaires coses. Vivim així, nus, com els pares dels nostres pares. L’única riquesa que tenim és l’arc. En comparació amb l’home blanc, estem privats de tot. Sovint fins i tot de carn. Hauríem d’aprendre de l’home blanc. Però no volem, perquè no volem perdre el cor. Nosaltres som més feliços que ells. Nosaltres mirem el Gran Pare i ell ens ajuda. I cap de nosaltres no deixaria morir de fam el germà, si tenia una sola arrel per poder partir-se amb ell. Ningú no l’expulsaria. Si hi ha un lloc, un de sol, lliure, el germà crida el germà. L’home blanc no ho fa, això. Ha perdut l’ànima i al seu lloc ha posat les pedres que brillen i els fusells que maten. I amb les pedres paga els seus germans per fer-los esclaus i amb els fusells mata aquells que no es volen deixar pagar.

Des d'Antígona

“I si abans del temps moro, jo dic que això és un guany. 

Perquè qui viu, com jo, enmig de tantes desgràcies, ¿com no hi guanya morint?”

S’obriran les presons a qui hi és per no callar,

amb la passió d’un vent que recorre muntanyes.

Perquè obro el finestral

i només veig robòtica, als dies grisos.

però, quan el temps ens parla,

ens diu que és nostre,

mor el llop i amaneixen feres i colors,

i estimem, a la gent ordinària,

les capacitats extraordinàries.

Pàtria és acaronar

la teva àvia quan plora

amb un crit naixent de les llàgrimes:

mai més, enlloc, contra ningú.

Per una vida que valga

la pena ser viscuda.

David Ortíz

Luis Cernuda- QUÉ RUIDO TAN TRISTE

Luis Cernuda (1902-1963)

QUÉ RUIDO TAN TRISTE
Qué ruido tan triste el que hacen dos cuerpos cuando se aman,

parece como el viento que se mece en otoño
sobre adolescentes mutilados,
mientras las manos llueven, manos ligeras, manos egoístas, manos obscenas,
cataratas de manos que fueron un día
flores en el jardín de un diminuto bolsillo.

Las flores son arena y los niños son hojas,
y su leve ruido es amable al oído
cuando ríen, cuando aman, cuando besan,
cuando besan el fondo
de un hombre joven y cansado
porque antaño soñó mucho día y noche.

Mas los niños no saben,
ni tampoco las manos llueven como dicen;
así el hombre, cansado de estar solo con sus sueños,
invoca los bolsillos que abandonan arena,
arena de las flores,
para que un día decoren su semblante de muerto.

Biografia

Luis Cernuda Bidón, més conegut simplement com a Luis Cernuda (Sevilla, 21 de setembre del 1902 – ciutat de Mèxic, 5 de novembre del 1963) va ser un destacat poeta en castellà integrant de la generació del 27 i crític literari. La seva poesia intimista i romàntica segueix les directrius mètriques innovadores d'aquesta generació, encara que les seves idees es desvien del pensament general del grup.

Cernuda confessa obertament la seva homosexualitat, fet que li evita en part una angoixa personal, però que condiciona gran part de la seva obra, com en el poema Si el hombre pudiera decir (Si l'home pogués dir).

Els ideals republicans influeixen també, en menor mesura, la seva poesia; però el porten a l'exili i a partir de la Guerra Civil escriu des de l'estranger. Durant l'exili sol tractar el tema de la nostàlgia, la soletat i la marginació per la crueltat social, acabant de depurar el seu estil.

Ell anomenà la seva obra completa La realidad y el deseo (La realitat i el desig), expressant molt bé la dissociació de la seva passió i desig, de la realitat de la societat i el món en el qual viu. La seva producció literària està influenciada tant per Pedro Salinas, membre també de la generació del 27, de qui fou alumne a la universitat, com per Bécquer, Góngora i fins i tot Shakespeare. Les característiques de la seva poesia són les evocadores però senzilles imatges, les metàfores , el seu anhel per l'amor i els tocs surrealistes.

(Font: viquipèdia)