VERSOS PER A ANNA- Marc Granell

 
 PENSE EN TU

Pense en tu, en el teu cos, en els teus llavis,
en les mans amb què em dius tanta bellesa,
en els teus pits quan els bese i acarone,
en la teua mirada, que és cel i és terra.

Pense en tu i en la pell se m'incendia
el desig i el dolor i la tristesa
de no tenir-te, amor, entre els meus abraços
i així sentir el món tot gel i absència.



Marc Granell va nàixer a València el 19 d'abril de 1953. Va estudiar Filosofia i Filologia a la Universitat de València, però les va deixar inacabades. I en aquest moment va començar a moure's en els ambients poètics universitaris, i poc després, amb l'autor immers en el grup de poetes i narradors.


COMENTARI:

El tema del poema és d'un amor amb molta passió sexual entre dos amants, que narra com viuen aquestes situacions .
En el primer vers, ens narra el viatge d'un cos d'una dona en el qual ens dóna una idea de com és aquesta persona, i com ho conta, i de que manera ho sent. 
Ell amb molt de romanticisme intenta embellir el cos de la dona. A més a més amb les seues paraules ens intenta explicar que li agrada moltissim el cos de la seva amada, el respeta, i que tal i com és, és perfecte.
En el segon vers, conta que no pot deixar de pensar amb ella, que quan pensa la pell s'il·lumina i que cada vegada que no están junts, que la distáncia els separa, és com si el seu cos estiguera mort, com si no reaccionara. Que la seva vida és ella i tan sóls ella. 
    

Ésta es mi casa, de Mario Benedetti

Paradoxalment, mai havia llegit cap poema de Benedetti. Dic paradoxalment, perquè aquest és un dels autors preferits de ma mare (i de fet li va fer una entrevista radiofònica), i tenim a casa bastants llibres d'ell, tant poemaris com novel·les i una recopilació de contes (aquesta sí la vaig llegir fa temps, i tinc bons records, sobretot d'un relat pertorbador titulat "Jules y Jim" -cap relació amb la pel·lícula de Truffaut-). Encara que tampoc m'estranya, ja que mai m'ha interessat massa la poesia.

Aquest poema en particular m'ha cridat l'atenció perquè l'autor, amb el seu particular estil sutil-no sutil, irònic, ens parla de la solitud, de la trivialitat de l'existència i d'allò banal i plaent (potser falsament plaent) que fem les persones per no pensar en aquesta trivialitat, i tot això d'una manera relativament clara.

ÉSTA ES MI CASA

No cabe duda. Ésta es mi casa
aquí sucedo, aquí
me engaño inmensamente.
Ésta es mi casa detenida en el tiempo.

Llega el otoño y me defiende,
la primavera y me condena.
Tengo millones de huéspedes
que ríen y comen,
copulan y duermen,
juegan y piensan,
millones de huéspedes que se aburren
y tienen pesadillas y ataques de nervios.

No cabe duda. Ésta es mi casa.
Todos los perros y campanarios
pasan frente a ella.
Pero a mi casa la azotan los rayos
y un día se va a partir en dos.

Y yo no sabré dónde guarecerme
porque todas las puertas dan afuera del mundo.

https://www.poesi.as/mb48010.htm





BIOGRAFIA BREU DE MARIO BENEDETTI

Benedetti va nàixer en un petit poble d'Uruguay al 1920, i pocs anys després va traslladar-se amb la seua família a Montevideo, on va estudiar, encara que va començar a treballar als 14 anys. La seua trajectòria literària va començar al 1945, quan va fundar el semanari "Marcha". Degut al seu compromís d'esquerres, al 1973 va veure's obligat a exiliar-se a causa del colp d'estat a Uruguay, i va viure a Espanya fins el 1983, quan va tornar a la seua terra. Aquest gran poeta, novel·lista, contista, dramaturg i crític va a morir al 2009, havent estat la figura més important de la literatura uruguaiana de la segona meitat del segle XX juntament amb Onetti.

 

Llum, Teresa Colom

 LLUM

Imatge

qui entra dins dels somnis
que una nena que ja no hi és
em va dir que series amb ella abans que hi fossis?
cap bisturí té la clau
la carn no cap dins la carn
són meves totes les petjades?
hi ha paret darrere tots els miralls?
el passadís són les arrels d’un bosc
un bosc que no fa por
s’escolten passes
sóc jo?
a la casa de vidre
la llum no entra per la porta

Teresa Colom

Imatge

Teresa Colom és una poeta i escriptora andorrana.Llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat Pompeu Fabra. Va dirigir la seva carrera professional cap al camp de les finances i en 2004 va tornar a l'entitat bancària on havia estat treballant des del 1995 per dedicar-se a escriure. 
Teresa, ha participat en molts festivals i ha fet nombroses lectures en biblioteques arreu del món. A l'any 2000 va formar part del grup Donzelles i va escriure articles al Diari d'Andorra i en 2015 va ser designada com a comissària de la Setmana de la Poesia de Barcelona.



Mar Miralles Lozano

RUPI KAUR, LES SEUES FLORS I ALTRES MANERES D'UTILITZAR LA BOCA

En aquests últims anys una poeta s'ha obert camí en el món de l'art davant aquesta societat on el predominant és que no ho faça. Aquesta dona és Rupi Kaur.

Recentment ha caigut en les meues mans (gràcies a certa mestra de Literatura Universal) el seu últim poemari traduït al valencià: el sol i les seues flors. En ell, Kaur relata una història d'amor i desamor, tant amb altra persona com amb ella mateixa, en cinc parts, amb una prosa que crida: revolució de l'amor a la poesia. Per què? Perquè no és freqüent veure a una dona a aquesta societat pregonant que les dones ens estimem a nosaltres mateixes. I això és el que fa Kaur: estimar els nostres pèls, les nostres estries, la nostra naturalitat. Perquè la naturalitat d'una dona ha estat censurada i decorada des de fa massa temps. Lleva't els pèls de les cames, de la figa. Somriu-li al món, encara si solament vols cridar-li que es calle. Sigues delicada, comedida, estigues conforme amb tot. Kaur, amb aquest llibre, ha volgut alçar el dit del mig davant aquestes ordres. I amb ella, totes les dones a les que, encara amb els ulls ja oberts com a plats, ens ha fet veure les coses d'una altra manera.
És un fet innegable que n'hi ha massa homes a la poesia. No estic diguent que no siguen bons. El que dic és que n'hi ha molts i això no es pot negar. El que també dic és que, encara comprensible per a les seues èpoques, eren uns masclistes de manual (i si a aquesta época continuem fent com si els seus poemes no l'eren, es que som idiotes). Si la dona no era l'objecte (que no subjecte) dels seus escrits com a musa o com a l'amor llunyà, era un objecte de subjugació. Cite a Pablo Neruda, on relata com va violar a una limpiadora: "Una mañana, decidido a todo, la tomé fuertemente de la muñeca y la miré cara a cara. No había idioma alguno en que pudiera hablarle. Se dejó conducir por mí sin una sonrisa y pronto estuvo desnuda sobre mi cama. Su delgadísima cintura, sus plenas caderas, las desbordantes copas de sus senos, la hacían igual a las milenarias esculturas del sur de la India. El encuentro fue el de un hombre con una estatua. Permaneció todo el tiempo con sus ojos abiertos. Impasible. Hacía bien en despreciarme"; a Oscar Wilde: "El hombre bígamo tiene dos mujeres. El monógamo también"; a Francisco de Quevedo: "¡Oh, qué plaga, qué aburrimiento, qué tedio es tener que tratarse con ellas mayor tiempo en los breves instantes en que son buenas para el placer!" i així podría estar-me fins a 2020, però he vingut ací a parlar de Kaur, no d'aquestos jambos, així que em conformarè deixant-vos aquest article on n'hi han molts exemples de masclisme al món de la poesia d'eixes èpoques.
Al que volia arribar amb l'anterior paràgraf és a que aquesta faceta de l'art ha estat plena per massa temps d'homes que l'han model·lat com han volgut, però ara Kaur està tirant les rajoles una a una. I com ella, moltes dones silenciades per ells mateixos han trobat de tirar alguna pedra a eixes parets. I ara, al segle XXI, tenim a moltes dones escriptores, poetes, artistes, cantants, esculptores, de tot el que vos pogueu imaginar, derribant els ciments amb totes les forces de la natura que tenim les dones.
I Kaur no només parla de masclisme, no: ella, sent filla d'immigrants originals de l'Índia que ara viuen a Canadà, ha vist el racisme en primera persona. Al igual que les imposicions masclistes, les imposicions racistes també són dures, i el reflexa molt bé a la tercera part del poemari, parlant, entre altres coses, de la relació dels seus pares quan van arribar al "nou món", de l'accent de la seua mare, de les dificultats del seu pare amb l'anglés… I, també, de que solien assassinar als nadons si naixien dones. De tots els seus poemes, el que parla d'eixa pràctica ha sigut un dels que m'han fet tremolar.
Kaur és un exemple de que el feminisme s'està obrint pas al món de l'art. I no es l'únic. Recolzem-les com a lectores. Sigam elles. Continuem la revolució.

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sino s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

EL RECORD de Vicent Andrés Estellés

EL RECORD

Amb morts com d´orb et vaig tempta el cos

precipitat per un fosc desig brusc.

Vaig avançar pel teu cos tom per un incendi espés,

 entre uns fums,unes flames obrint-me

pas,

decidit i penós.

Tinc un record vermell a les pupil·les 

-la vermellor d´unes flames o sang-

com el record d´una boca de forn

on hagués vis tota la llengua encesa.

Ulls socarrats, incendiats de veure´t

Vicent Andrés Estellés 

 

Cançó de bressol (1953)

                                                                  Vicent Andrés Estellés

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.