Dolç verí

  

Text inspirat en els escrits de la primera sexóloga dona del món, Hildegard Von Bingen.

 

Això va de nosaltres

Una altra dona, una jove violada a un carreró.
 S’aturen els nostres cors, ens cauen les llàgrimes escoltant el seu testimoni.
 S’atura el nostre món però, per desgràcia, el món no s’atura.
 No s’atura la justícia patriarcal: de nou unes èlits judicials perpetrant el motlle patriarcal, buscant qualsevol prova per tractar de culpabilitzar a la víctima: ja no només resulta que el cos de les dones no és d’elles ni a la nit a un carreró ni compartint llit amb el marit: també resulta que la seua felicitat és nostra, dels homes.
Que no va estar tant violada si puja fotos a les xarxes somriguent, si tracta de ser feliç és una mica més culpable. Aquesta justícia vol a les dones amargades, fotudes de per vida.

Tot això evidència també que l’Estat espanyol necessita urgentment revisar qui té a les files dels seus cossos armats, de l’Exèrcit, de la Policia i de la Guàrdia Civil. Perquè recordem que dos dels agressors de La Manada eren Guàrdia civil i militar, i per desgràcia, van ja molts casos de violències masclistes per part de membres dels cossos armats, i aquest de La Manada ben segur no en serà l’últim.  S’ha de revisar quin és el procés per on s’arriba a acceptar el perfil psicològic de gent que acaba violant dones als carrerons o planificant ‘violar a una guiri y darle una paliza a un niño inglés de 12 años’.

Però no ens equivoquem, els homes.
Això no només va de violències estructurals d’Estat: això va de tots nosaltres.
Tots els homes som aquesta manada: tots.
Tots som la Manada.
Quant de temps anem a estar denunciant cada assassinat o violació sense fer res?

És l’hora que els homes passem també a l’acció de voluntat feminista. No ens quedem en les paraules: si els negres no ens han d’ensenyar a no ser racistes tampoc deixem que les dones ens hagen de repetir constantment què fer per elles.
 Eixe col·lega teu que fa conyes amb violacions, que insulta a la seva parella o li exerceix maltratament psicològic.
 És l’hora que els homes denunciem entre nosaltres aquestes actituds, que ens assenyalem entre nosaltres.
És l’hora de deconstruïr-nos i acceptar que si sempre és el nostre gènere qui assassina o agredeix a l’altre potser és l’hora que sigam nosaltres qui ho aturem tot.
Assenyalem-nos, denunciem les nostres actituds, aturem aquest món on cada matinada, a la ciutat, s’escolta amb nom de dona un crit de dolor.

David

Heloïsa d'Argenteuil

1 de desembre de 1092- 16 de maig de 1164

BIOGRAFIA:

La vida d’ Heloïsa representa la figura de la passió amorosa que sobrepassa l’amor cortès.

Nascuda a una família noble a Paris.

Va ser escriptora, filòsofa i religiosa. Va destacar pel seu desig d’aprenentatge que es considerava excepcional en una dona. Prompte es va expandir la fama de la seua saviesa.

Per la seua capacitat de raonament filosofica fou posada sota la instrucció de Pere Abelard, el mestre més famós de la universitat parisina d’aquell moment. Tots dos iniciaren una relació clandestina.

Quan Fubert, el seu oncle, se'n va assabentar, va donar fi a qualsevol contacte entre els dos amants, però ella estava embarassada. I per a qué no s’expandira la noticia del seu amor, Abelard va raptar-la i la va exiliar a Gran Bretanya.  

Quan Fulbert es va enterar, contractà uns sicaris que van tallar els genitals a Abelard.

Després d'aquest fet, Abelard es féu monjo i Heloïsa, obligada, es feu monja.

Heloïsa i les seves monges fundessin un nou monestir, on ella fou l'abadessa.

S'inicià aleshores una fèrtil correspondència amb Abelard, en què reivindicava la força del seu amor i es lamentava de les desgràcies que a ell li sobrevenien per culpa d'aquesta relació.

Durant aquest període, Heloïsa feia referència la filosofia medieval amb les seves cartes a Abelard i les seves reflexions sobre la vida de les monges i les qüestions divines, avançant-se en molts aspectes a pensadors moderns, especialment en la conciliació de la teologia i la vida pràctica o el paper de la dona.

Malgrat els intents per reunir-se de nou amb el seu estimat, la relació continuà només mitjançant les cartes i amb breus visites, ja que ella rebutjava el lligam pecaminós.

OBRES:

Les tres famoses cartes que Eloísa va escriure a Abelardo daten de la dècada de 1130. Les dues primeres són obres de la literatura epistolar.

Eloísa mostrava en elles el seu ressentiment cap als esdeveniments que havien truncat tràgicament la seva experiència amorosa, que recordava com l'únic espai de llibertat al que havia tingut accés. La seva íntima rebel·lió es va expressar així mateix en l'obstinació amb la qual va declarar en la seva correspondència que el seu lliurament a la vida religiosa no havia estat una elecció sinó una imposició del propi Abelardo.

També conservem els seus Problemata, una sèrie de preguntes sobre l'Escriptura que va dirigir a Abelardo encapçalada per una carta d'introducció.

WEBGRAFIA:

http://mujericolas.blogspot.com.es/2016/05/eloisa-la-figura-mitica-de-la-pasion.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Helo%C3%AFsa

http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=eloisa

 

Desfici.

T'escric perquè sent que el meu cor es gela. Es gela com les muntanyes que veig des de la meua finestra, ací a dalt del castell. Guillem no hi és, ací, ha marxat aquest matí a combatre. Tinc por que no torne, però res comparat amb la por de no tornar a veure't . Oh, estimat Raimbaut d'Orange, amor de la meua vida, ho donaria tot per tindre't ací al meu costat. Em sento tan buida que no vull ni escriure, ni cantar...ni viure. No trobe sentit a aquesta espiral de dies grisos, de fred, de soledat, de mort. Peró per desgràcia no hi ets, i no has fet res per estar-hi, i no em queda altra que arreplegar els trossos que queden de mi i juntar-los. I fer-los crèixer. M'estime molt i no necessite que tu ho faces. Adéu.

Autora

Delfina

Safo i l'ars sexualis

                          

                                     Com miralls d'aigua que cauen
                                     i es trenquen al terra suaument,
                                     les teues cames mullades
                                     com gota que cau al llac.
            
                                     Irromp a l'alba carnal
                                     una figura càlida, apareix entre les ombres
                                     (per les nits fredes va bé un pit
                                     o dos, millor, com dèia Benedetti).

                                                     Fer l'amor sense sorpresa és
                                     com masturbar-se,
                                     i tu i jo començàvem acaronant-nos
                                     i apreciàvem la sensualitat

                                                      com qui sap que és tan
                                     perturbadora una granota
                                     botant a l'aigua
                                     com un crit a la nit.

                                                       Enmig de quadres i llibres,
                                     dos cossos femenins es mouen
                                     construïnt-se en l'ars sexualis,
                                     besant-se els quatre llavis            silenciats pels senyors. 


                                              David Ortiz

Safo de Lesbos

          




                                   
Safo, en llatí Sappho (Mitilene, a l'illa de Lesbos, o bé Eresos (a l'actual Grècia), ca. 650 aC-580 aC), escrit Σαπφώ en grec àtic i Ψάπφω en l'eòlic (el dialecte del grec que usa en els seus escrits), va ser una compositora i poetessa grega.
La seva font d'ingressos principal va ser la composició de cançons per a ser cantades als casaments. Sembla ser que Safo va néixer a l'aldea lesba d'Eresos, malgrat que més tard va traslladar-se a la capital Mitilene, i que venia d'una familia pobre i adinerada. El seu pare era un pròsper comerciant de vins anomenat Skamandar, i tenia tres germans, tots menors que ella.

Al voltant del 593 a.C. Safo coneix l'exili de les seves terres per intervindre en les lluites polítiques de la illa i escriure al voltant de la tirania de Pítaco. Safo se'n va a Sicilia per un curt periode i, al tornar a la seva terra natal funda una escola per ensenyar a dones joves l'art de la poesia i les lletres, a més de la dança, música, filosofía, gimnasia i les arts del plaer. Dels seus poemes es dedueix que s'enamorava de les seves díscipules i probablement mantenia relacions amb moltes d'elles. D'ahi procedeixen els termes lesbianisme i safisme, ambdós utilitzats per anomenar l'homosexualitat femenina.

Va escriure almenys nou llibres d'odes però només se'n conserva una oda completa i fragments d'altres obres. D'un estil senzill i clar, descriu una passió amorosa física i intimista adreçada a les dones del seu grup o als déus, en particular a Afrodita. Presentà el desig com una potència irracional poderosa i exposà les oscil·lacions de l'ànim i la supremacia de la bellesa i el sentiment.
La seva fama va ser enorme, ja en el seu temps, la seva obra va ser admirada per Aristòtil i Sòcrates, i Plató la considerà com una musa més. De l'illa on va néixer, en deriva la paraula lesbianisme i del seu nom el sinònim safisme.




http://mujeres-riot.webcindario.com/Safo_de_Lesbos.htm
https://ca.wikipedia.org/wiki/Safo_de_Lesbos
 http://lapasiongriega.blogspot.com/2008/10/safo-de-mitilene.html

HILDEGARDA DE BINGEN

(1098-1179) Va nàixer a Alemanya. la van deixar al monestir de monjos de Disivodemberg, que albergava una cel·la per a dones dirigida per Jutta Von Spannheim, qui es convertiria en mare i instructora de Hidegard. Tenia  huit anys i havia començat a tindre visions als tres, però no va ser fins a passats els quaranta quan va començar a escoltar una veu que li deia que escriguera i dibuixara tot allò que absorviren  els seus ulls i orelles.

Era abadessa benedictina, científica, escriptora, il·luminadora, mística, compositora i pot ser la primera sexòloga de la història. És la primera persona al món de qui es conserva música escrita, i a l'any 2012 va ser nomenada Santa. Predicava en públic per les places utilitzant música i text, el seu repertori musical era un dels més extensos de tots les autores medievals.

Hildegarda de Bingen va viure en una època de floriment de la literatura religiosa escrita per dones, referit per alguns com "el moment de les Mares de l'Església".  Va escriure "Physica", un text sobre les ciències naturals, així como el tractat mèdic "Causae et Curae". Als dos texts, descriu el món natural i mostra un particular interès en les propietats curatives de les plantes,els animals i les pedres. Les seues composicions musicals són audaces i molt diferents dels estils de l’època

Són obres que comprenen amplis registres, amb melodies molt treballades, on la música és tan important como la poesia. Es pot dir que constitueixen construccions com les traceries gòtiques fetes música.

 

La primera descripció de l'orgasme femení des del punt de vista d'una dona va ser la seua. Tenia una idea molt peculiar de la sexualitat, tenint en compte que era monja i que vivia en el segle XII. Per a ella, l'acte sexual era quelcom bell, sublim i ardent.




 Webgrafía: http://www.yorokobu.es/hildegard-von-bingen-orgasmo-femenino/
                     
                       https://ca.wikipedia.org/wiki/Hildegarda_de_Bingen

                        http://www.hildegardiana.es/34physica.html 

El dubte del coneixement

 El dubte del coneixement

Què és el coneixement?

La dona observava la paret mentre pensava, pot ser és el que fa que siguem infeliços, el que ens ajuda a ser millors o el que ens provoca preocupacions quan estem en el llit, tan sols acompanyats per la foscor. Desprès d’unes quantes hores la dona es va cansar de pensar se n’anà a fer altres coses però el dubte encara habitava en ella. Les preguntes l’atacaven com si fóra una qüestió de vida o mort.

Què passaria si nosaltres no tinguérem coneixement?

Seríem més feliços sense ell?

I si és una prova divina?

Un moment. Realment estic pensat si existeix algun déu?

Al final de tant pensar va acabar meditant sobre el sentit de la vida, va entrar en pànic al pensar com d’insignificants som els humans i no sols nosaltres. També els animals, les plantes...

Pot ser nosaltres som cèl·lules de un cos més gran.

Podríem estar  tots dormits en una simulació i la mort sols és despertar.

Parlant de despertar … podria ser la vida només un somni molt llarg?

Estic….
boja

Pel seu bé va parar de pensar en eixes coses, a aquest pas l’eixirien canes de tant pensar o pitjor, agafaria alguna malaltia. Definitivament, en aquella estona, li agradaria no tindre aquell coneixement.

El seu gat Buttercup es va posar en la seua falda i totsdos van caure rendits al son.

Comtessa de Dia

 A principis del segle XII,  va néixer a Occitània, una nova manera d’expressar-se entre cavallers i dames de la noblesa, era l’amor cortès. Havia agafat forma a dins dels castells medievals en un entorn propici per a la música, la poesia i el divertiment, i transmés per joglars, trobadors i trobairitz.  

Les trobairitz foren la contraportada femenina als trobadors que viviren i crearen música i poesia a l’Occitània dels segles XII i XIII. Elles eren compositores i poetes que desenvolupaven el seu art en les corts occitanes d’aquells segles. Mentre que el trobador solia ser membre de la noblesa però també trobàvem d’origen humil, les trobairitz només podien ser d’origen noble i eren casades amb importants nobles d’àmbit provençal.

Beatriu de Dia, coneguda com a Comtessa de Dia (finals del segle XII - mitjans del segle XIII) fou una trobairitz occitana de la qual n'han pervingut alguns poemes, però de la seva vida se'n sap molt poc, ja que són diversos els personatges històrics documentats que podrien correspondre a aquesta trobairitz.

La petita biografia (vida) que ha arribat als nostres dies diu el següent:

"La Comtessa de Dia si fo moiller d'En Gilhem de Peiteu, bella domna e bona. Et enamoret se d'En Rambaut d'Aurenga, e fez de lui mantas bonas cansos".

Geogràficament, sembla clar que se situa a Dia, una ciutat sobre el riu Droma, en el comtat de Provença. Una hipòtesi és que fou esposa de Gilhem de Peiteu (o Guillem de Poitiers), comte de Viennois, que visqué entre 1158 i 1189, i per tant fou també contemporània de Raimbaut d'Aurenja, de qui es diu que estava enamorada i a qui sembla que anaven dedicades algunes de les seves cançons.

Bell amic, amable i bo.

quan us tindré en el meu poder?

Si pogués jeure amb vos una nit

i fer-vos un bes amorós!

Sapigueu que tindria gran desig

de tenir-vos com a marit,

amb tal que em concedissiu

de fer tot el que jo voldria

 Cantava la dama Beatriu comtessa de Dia al seu cavaller estimat. Tota una declaració d’amor carnal d’aquesta poeta occitana del segle XII, una trobairitz de la història, una dama del cant i una autèntica mestra de l’amor cortès.

La trobairitz Beatriu comtessa de Dia. 
Cançoner amb la glossa ‘Una dama que cante’

Del total de 2.500 textos poètics que s’han conservat, unes 46 cançons estan repartides entre 20 noms de trobairitz . I entre aquests hi aparareix el d’Azalais de Porcairagues, Clara de Anduza, Garsenda de Folcarquier, Beatriu comtessa de Dia i d’altres que ignorem, però que totes han estat i són una autèntica joia de la poesia trobadoresca, i que la història fins fa ben poc les ha oblidat.

Raimbaut d’Aurenga, comte d’Orange i trobador a qui Beatriu comtessa de Dia va dedicar les seves cançonseyenda

Bibliografia

http://www.mujeresenlahistoria.com/2013/01/la-trovadora-beatriz-de-dia-1140-1175.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Beatriu_de_Dia

http://www.musicaantigua.com/la-condesa-de-dia-la-misteriosa-trovadora-medieval/

https://femenisingulars.wordpress.com/2013/10/16/beatriu-comtessa-de-dia-una-dama-que-cante/

Com Èdip

       

                          Vent de llibertat,
                          criat entre llops,
                              presa de les pèrdues
                              a un camí infinit:
                              com Èdip, presa del meu destí.
                
                              Res del que tinc és meu:
                              és del camí,

                              i així visc i així camine
                              i caic i plore i sagne
                              i m'alce, desorientat...
                              i em busque, i em trobe
                              i trobe esperances

                              i torne a endinsar-me
                              a l'ull de l'huracà.

                               David Ortiz

Fotograma Èdip, rei. Pier Paolo Passolini