Charles Baudelaire

 

Charles Baudelaire va ser un poeta francés. Es incluït en els poetes maldits de França del segle XIX, degut als continguts melancòlics i despressius de la seua literatura i la seua vida bohemia acompanyada del consum de drogues, les quals han sigut claus en la obra de Baudelaire per l'estudi que ha fet l'autor d'elles.



                                                 Lletanies de Satan

Oh tu, el més bell dels Àngels i el més savi,
oh Déu privat d'elogis, i per la sort traït,

Satan, pietat d'aquesta meva gran misèria!

Oh Princep de l'exili, tu, víctima d'un tort
i que, vençut, et recuperes, sempre fort,

Satan, pietat d'aquesta meva gran misèria!

tu que ho saps tot, gran rei de coses subterrànies,
domèstic remeier dels grans ofecs dels homes,

Satan, pietat d'aquesta meva gran misèria!

 tu que als leprosos i tot, als pàries maleïts,
ensenyes per amor l'amor del Paradís.

Satan, pietat d'aquesta meva gran misèria!

 

Renée Vivien

Renée Vivien

Renée Vivien, nascuda amb el nom de Pauline Mary Tarn (Londres, Anglaterra, 11 de juny de 1877-París, 18 de novembre de 1909), fou una poeta britànica que va escriure les seves obres en francès.

Vivien va néixer al si d'una família rica, de pare britànic i mare nord-americana, a la localitat de Jackson (Michigan). Va créixer a París i Londres, i després d'heretar la fortuna del seu pare als 21 anys, va emigrar per instal·lar-se definitivament a França.

A París, la manera com Vivien es vestia (a vegades, amb robes d'home) i vivia era tan notòria dins el moviment bohemi com ho eren els seus versos. Va viure com a lesbiana sortida de l'armari i va mantenir una relació important amb l'escriptora i hereva nord-americana Natalie Clifford Barney. També va desenvolupar una obsessió que perduraria durant la resta de la seva vida per la seva amiga d'infància i veïna, Violet Shillito, una relació que mai es va consumar. L'any 1900, Vivien va abandonar aquest amor cast quan va conèixer Natalie Barney. L'any següent, Shillito va morir de febre tifoide, una tragèdia que Vivien, corroïda per la culpa, mai va superar.

A finals de 1901, la tempestuosa i, a vegades, gelosa relació amb Natalie Barney, ja havia acabat. Vivien va considerar les infidelitats de Barney massa estressants. Després de trencar amb ella, va ser Natalie Barney qui mai es va resignar a la separació. Va fer tot tipus d'esforços per recobrar Vivien fins a la seva mort. Això va incloure enviar amics comuns a visitar-la (per parlar bé d'ella) per dur-li flors i cartes demanant a Vivien que reconsiderés la seva decisió.

Vivien era una dona de món i molt culta, especialment per ser una dona a finals de les èpoques victoriana i eduardiana. Va passar hiverns a Egipte, va visitar la Xina i explorar l'Orient, com també Europa i els Estats Units. Els seus contemporanis la van considerar bella i elegant, de cabells rossos, ulls marrons amb centelleigs de color daurat en els iris, de parlar suau i presència andrògina.

La causa de la seva mort va ser reportada en el seu moment com a "congestió pulmonar", però el més probable és que es degués a una pneumònia complicada per l'alcoholisme, l'abús de drogues i l'anorèxia nerviosa. Va ser enterrada al cementiri de Passy, ​​en la mateixa zona residencial on va viure.

Durant la seva curta vida, Vivien va ser una prolífica poeta que va ser coneguda com la "musa de les violes", títol provinent del seu amor per aquest tipus de flors. La seva obsessió per les violes (com també ho va ser pel color violeta) era un record de la seva amiga d'infància, Violet Shillito.

Pequeño poema erótico 

Y echo de menos a Safo y la busco. 

… Y echo de menos y busco tu dulce beso. 

¿Qué mujer sabría complacerme y apaciguarme? 

¿La que trajera las voluptuosidades antiguas 

Sobre los labios sin maquillaje e iguales a los tuyos? 

Lo sé, mentías, tu risa sonaba hueca, 

Pero tu beso fue lento, estrecho y sabroso, 

Se demoraba, y ese beso alcanzaba el alma, 

Pues fuiste a la vez la serpiente y la mujer. 

Pero acuérdate de la forma que te amé… 

Yo, ¿ya no soy nada en tu carne? 

Si jamás Lloraste mi nombre en el instante sin defensa, 

Acuérdate de ese grito seguido de un gran silencio. 

Ya no sé amar los bellos cantos ni los lirios 

Y mi casa se parece a las grandes necrópolis. 

Yo que querría cantar, permanezco muda. 

Yo deseo y busco y sobre todo echo de menos…

Marina Tsvetàieva

Marina Ivànovna Tsvetàieva (9 d'octubre de 1892 - 31 d'agost de 1941) fou una poeta russa, considerada entre les més originals del segle XX a Rússia.
Filla d'un professor especialitzat en Belles Arts, va estudiar a Moscou i en la Sorbona i va viure molts anys en l'estranger. És considerada com una de les figures més rellevants de la literatura russa del segle XX. Va ser una dona de passions categòriques, voluntariosa i resolta. Tota la vida va sentir per Pasternak afecte, a pesar de ser casada amb un oficial de l'exèrcit tsarista. La seva obra no va ser ben vista per Stalin i el règim bolxevic. 
La seva rehabilitació literària va iniciar-se en la dècada de 1960. La poesia de Tsvetàieva brolla a partir d'una complicada personalitat de dona excèntrica i d'un disciplinat ús de l'idioma. Entre els temes de l'obra, destaquen la sexualitat femenina i la tensió de les emocions privades de la dona. Va emigrar a l'estranger en 1920 i va tornar a Rússia en vespres de la guerra contra el feixisme hitlerià, a què hi havia maleït en els seus versos quan es trobava encara en l'emigració. El maig de 1922, Tsvetàieva i Alya van deixar la Unió Soviètica i es van reunir amb Efron a Berlín. En aquesta ciutat, va publicar els reculls Separació, Poemes a Blok i el poema La donzella del The Tsar. L'agost d'aquell mateix any, la família es va traslladar a Praga. El 31 d'agost de 1941, Tsvetàieva es va penjar. La van enterrar al cementiri de la ciutat dos dies després, però no se sap exactament on es troba la tomba. S'ha rumorejat sovint que no es va suïcidar (sembla que agents de l'NKVD van entrar a la casa i la van forçar a suïcidar-se). No s'ha pogut corroborar aquesta versió.


“EL TEU NOM, UN OCELL A LA MÀ...”

El teu nom, un ocell a la mà,
el teu nom, tros de gel a la llengua.
Un sol, únic moviment dels llavis.

 (Yuri Annenkov, Desnudo recostado)

El teu nom, amb les seves cinc lletres.
Piloteta atrapada a ple vol,
picarol platejat a la boca.

Quan es llança al llac silent la pedra,
fa un sanglot com qui diu el teu nom.
En el lleu ressonar de peülles,
en la nit, el teu alt nom retruny.
I ens el diu igualment a les temples
el cruixit del gallet que espetega.

El teu nom –però, oh, impossible!-,
el teu nom és com un bes als ulls,
en el fred dolç d’immòbils parpelles,
el teu nom és un bes a la neu.
Glop gelat i celest de la font.
És profund, amb el teu nom, el son.

          (Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)

Emily Brontë

Emily Brontë (30 de juliol de 1818-19 de desembre de 1848) va ser una poeta i novel·lista britànica, pertanyia al moviment romancista i les seves obres eren principalment de ficció, ella era germana de Charlotte Brontë i d'Anne Brontë.

Després de la mort de sa mare i les seues dues germanes majors en un pensionat, son pare i la seua tia materna, van decidir deixar als infants una gran llibertat. Aleshores Emily va crear junt amb Charlotte, Anne i el seu germà Branwell un món imaginari: Angria, on es desenvolupaven les històries que ells inventaven. Més tard, Emily i Anne van fer pinya, creant els països de Gondal i Gaaldine, segons sembla més austers i més realistes.

Va escriure molta poesia utilitzant els personatges del país imaginari de Gondal, o relativa a la seua experiència personal amb la natura o a les seues opinions filosòfiques. Alguns dels seus poemes relaten experiències de tipus místic.

Emily i les seues germanes van decidir editar l'any 1846 un volum amb llurs poemes, assumint elles el cost de l'edició, a causa dels prejudicis de l'època, van utilitzar pseudònims masculins, i així Emily esdevingué Ellis Bell, també va publicar l'any següent la seva única novel·la Cims borrascosos que va obtenir cert èxit i que es l'obra més destacada de l'autora.

Finalment va morir de tuberculosi el 19 de desembre de 1848 i està soterrada a la fossa familiar de l'església de St. Michael and All Angels, a Haworth, Yorkshire de l'Oest.

Remembrança

Tan i tan fred sota la terra, i molta neu al damunt,
allunyat, tan allunyat, i fred en l’horrible tomba!
¿És que he oblidat, amor únic, què he de fer per estimar-te,
separada al fi per l’ona del temps que tot ho separa?
¿Ara, quan em trobo sola, no em volen ha els pensaments
alts per damunt les muntanyes, cap aquella riba nord,
per llurs ales descansar on bruc i falgueres tapen
per sempre el teu noble cor, per sempre, per sempre més?
Tan i tan fred sota la terra, i quinze desembres ja
en quests turons s’ha fos per ser noves primaveres:
és fidel, naturalment, tota ànima que recorda
després de llarguíssims anys de canvis i patiments!
Amor dolç i jovenívol, perdona si jo t’oblido,
mentre els forts corrents del món se m’enduen mar endins;   

Pintura Spring de Gabriel Balazs

altres desigs i esperances em vénen preocupar,
sols desigs que et cobricelen, però que no et feriran!
No ha existit després cap llum que m’il·luminés el cel,
mai no ha brillat un matí resplendent com fou aquell;
tota ma felicitat devia a la teva vida,
tota ma felicitat en ta tomba és sebollida.
Quan el temps de daurats somnis s’hagué, però, esvanit,
i ni la desesperança podia tot destruir,
aleshores vaig aprendre com podem amar la vida,
sempre més forta, i sense l’ajut de cap esperança.
I vaig contenir per fi plors de passió inútil,
i arranqui ma voluntat del delit per encalçar-te,
negant-li severament l’anhel ardent d’apressar-se
cap al fons d’aquella tomba que ja era més que meva.
Encara ara no goso deixar-lo esllanguir del tot,
no goso al dolor lliurar-me del record que m’embolcalla;
després d’haver begut tant de la més divina angoixa,
com puc cercar altre cop el món que em sembla tan buit?

Traducció per: Francesc Parcerisas

Pagina: Visat

Anna Akhmàtova

Anna Andréievna Gorenko, (Bolxoi Fontan, 11 de juny (Jul.) / 23 de juny de 1889 - Domodédovo, prop de Moscou, 5 de març de 1966), va ser una destacada poeta russa filla d'una noble família d'origen tàrtar. Va estudiar llatí, història i literatura a Kíev i a Sant Petersburg. Comença d'escriure molt jove i, davant del rebuig del seu pare, que no volia veure el seu nom relacionat amb una cosa tan poc respectable com la poesia, pren el cognom de la seva àvia tàrtara, Akhmàtova. Es va casar amb Nikolai Gumiliov en 1910, el més excel·lent escriptor del grup acmeista, amb qui va viatjar per Itàlia i França, on va publicar els seus primers poemaris: Vietxer (El vespre, 1912) i Txiotki (El rosari, 1914) .  

Era una lectora incansable, llegia en les seues llengües originals a Baudelaire, Dant, Horacio i Shakespeare. Durant molts anys va ser silenciada pel règim soviètic. Els seus poemes es van prohibir, va ser acusada de traïció i deportada.
El 1940, les autoritats soviètiques li permeten la publicació d'un petit recull de poemes. Akhmàtova sobreviu fent traduccions i assajos. Mentrestant, va escrivint el seu Poema sense heroi (1940-1962), un poema llarg i obscur, ple de símbols i referències culturals poc clares. Al seu retorn a Leningrad, en 1944, va produir la seua obra més important, "Requiem", publicada a penes en 1963.
Amb la pujada al poder de Khrusxov, Akhmàtova publica algun dels seus poemes inèdits. Als anys seixanta comença a rebre reconeixements a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i a l'exterior, on fins i tot li permeten de viatjar. Rep el Premi Internacional de Poesia (Taormina, Itàlia, 1964) i el nomenament de Doctora Honoris Causa per la Universitat d'Oxford. En 1965 va ser anomenada Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Oxford. "El córrer del temps", la seua última obra, és un balanç de la seua trajectòria de 1910 a 1965.

Els temes que tracta la poesia d'Akhmàtova són universals: l'amor, la mort, el temps, la pàtria, etc. La força i l'expressivitat del seu llenguatge poètic neixen de la senzillesa, la sobrietat del to i uns ritmes àgils i variats. Arreu d'Europa, Anna Akhmàtova és traduïda i coneguda de manera creixent des dels anys seixanta.  


(Tota aquesta informació i el poema següent l'he extret del llibre "Antologia de la poesia Universal" d'Ed.62 a cura de Miquel Desclot, publicada el 2010)

 LA DONA DE LOT

La dona de Lot, que anava darrere, es tombà i es convertí en columna de sal. Llibre del Gènesi

I l'home just seguí l'emissari de Déu,

gegantí i resplendent, per la muntanya negra.

Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:

No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,

la plaça on tu cantaves, l'eixida on vas filar...

Els finestrals deserts de la casa alterosa

on et naixien fills, fruit d'un vincle feliç.

Un esguard! - I, aglevats per un dolor mortal,

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

El cos esdevenia de cop sal transparent

i les cames lleugeres s'arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.