I llavors, Déu li va donar
la Vida a l’home,
i era tan bella i delicada
que l’home no sabia
què fer amb ella
i sols era feliç dormint.
Al dematí, però,
tornava la congoixa
i li venia aquell
desig enorme de plorar,
i duia als seus braços la Vida
com qui duu un nen de bolquers,
com qui duu un setrill de nitroglicerina...
De vegades la duia com si fos un real
i volia mostrar-la,
però tots en tenien i no li feien cas,
i callava, tristíssim...
Ja t’has menjat el berenar?
Vicent Andrés Estellés |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada