dissabte, 2 de febrer del 2019

Sylvia Plath





Sylvia Plath va nàixer a Boston l'any 1932 i va morir a Londres 1963. Només tenia 31 anys quan es va suicidar. Els seus poemes reflexen la seua angoixa, els seus conflictes, la pròpia visió de si mateixa i la fascinació pel suïcidi. Es coneguda la seua obra poètica en anglés, concretament, per ser una de les principals autores del gènere de la poesia confessional.



Carta al novembre

Amor, el món
de sobre canvia, canvia de color. La llum del carrer
s'esberla entre les travelles
del laburn com cues de rata a les nou del matí.
És l'Àrtic,

aquest petit cercle
negre, amb herbes colrades de seda; cabells d'infants.
Hi ha una verdor en l'aire,
suau, delectable.
M'acotxa amorosament.

Ruborosa i càlida,
penso que potser sóc enorme,
sóc tan estúpidament feliç,
amb les botes d'aigua
que xipollegen i xipollegen pel roig preciós.

Aquesta és la meva propietat.
Dos cops al dia.
M'hi passejo, tot flairant
el bàrbar boix grèvol de verdíssims
fistons, ferro pur,

i la paret de vells cadàvers.
Me'ls estimo.
Me'ls estimo com la història.
Les pomes són daurades,
t'ho imagines?

Els meus setanta arbres
que sostenen les boles daurades i turgents
en una sopa letal espessa i grissa,
amb milions
de fulles d'or metàl·liques i sense alè.

Oh amor, oh celibat!
Ningú més que jo
camina per mullena fins a la cintura.
Els ors irremplaçables
sagnen i aprofundeixen les boques de les Termòpiles.


ETS

Com els pallassos, més feliç cap per avall,
peus cap a les estrelles, crani de lluna,
brànquies de peix. Amb bon sentit, fas que no a l'ocell dodo.
Cargolat com un cabdell sobre el teu eix,
rastreges la fosca com les òlibes.
Nap silenciós des del quatre
de juliol al dia dels Innocents.
Oh forment, petit pa peu!

Imprecís cpm la boira i esperat com el correu.
Més llunyà que Austràlia,
Atles geperut, la nostra gamba viatgera.
Protegit com un capoll, tant a recer
com una anxova dins un pot d'escabetx.
Nansa d'anguiles, tot tremoladissa.
Belluguet com un cigró.
Correcte, com una suma ben feta.
Pissarra nova, on hi ha la teva cara.


















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...