Voldria ser
tornar-me de vidre,
voldria ser de lluna per
vestir-me de nit,
voldria ser de pedra per
sentir-me en la terra
i tramuntana o boira per
venir de molt lluny.
Voldria ser paraula per
estimar el silenci,
voldria ser pollancre
per poder abraçar el vent,
voldria ser gavina per
no conèixer límits
i mirar-me les coses des
dels ulls d’un infant.
Només sóc una dona, per
sort sóc una dona,
i tot el que desitjo ho
trobo dintre meu:
jo també sóc de pluja,
jo també sóc de terra
i dono, com un arbre, un
fruit no madurat;
sóc com la nit, obscura,
llunyana com un astre,
com un ocell que emigra,
com un infant perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada