dimecres, 15 de maig del 2019

Fumiko Hayashi

Fumiko Hayashi, als sets anys la seua mare es va anar amb el gerent de la tenda del pare, temps després es varen fer comerciants itinerants, darrere de graduarse es va traslladar a tokyo amb el seu amant i després de diversos amors es va casar amb el pintor Rokubin Tezuka, la qual cosa l’hi va permetre comensar la seua carrera de escritora i relacionarse amb altres de la professió.

Al 1933 va ser detinguda per estar suscrita al periodic oficial del antigament ilegal partit comunista el akahata (literalment bandera vermella) encara que darrer nou dies va ser alliberada. fumiko mai prestaba interés en la politica encara que més tard col·laboraria entusiasmadament amb la propaganda militar a la guerra.

A la guerra sino-japonesa al 1937, hayashi treballava com a corresponsal de guerra per al diari Tokyo Nichi Nichi Shimbun

Al retorn seu a japó va adoptar a un xiquet i es va ficar a viure al extraradi per a fugir de els bombardejos. després de la guerra es va mudar a tokio.

En els últims quatre anys anteriors a la seva defunció va tenir una gran activitat literària: durant aquest temps va publicar 11 novel·les per lliuraments, 22 volums d'altres novel·les i més de 30 històries curtes, algunes de les quals sobresurten d'entre les seves obres més exitoses.4 va ser en l'època de postguerra quan Hayashi va aconseguir el cim de la seva carrera literària i la seva obra va guanyar una major rellevància i prestigi.4

Molts dels seus treballs giraven entorn a la dona de espíritu libre y les relacions tormentoses. un dels treballs més coneguts es Hōrōki. les obres de fumiko son conegudes per la seua temàtica feminista. Hayashi il·lustra en els seus textos les grans ideologies socialistes del feminisme japonès que pretenen aconseguir amplis objectius en lloc de celebrar els èxits individuals d'un seguit de dones poderoses.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...