La mort no és el final, continua amb els vius!

Van cridar a la porta de baix. Vaig agafar el telèfon tremolant i una veu pausada va interrogar-me.

”ets tu el senyor cristof?”

”si…, sí sóc jo!” vaig dir amb el cor a la gola “per què?”

”mire, sóc un investigador de la comissaria, vinc a… millor deixe-me pujar” i va trencar la conversa amb un cop de porta.

L’espera va ser llarguíssima, poc a poc el so de les goteres i de les trepitjades es va fer insuportable, ressonava en mi fins que el grinyol de la porta ho va trencar i va deixar pas a la imatge altíssima i esvelta d’aquell personatge: trets afilats, cabell vermell, mirada penetrant i una llarga gavardina. I llavors va dir amb veu forta:

-”seiem?”

Res més vam fer això aquest individu, va deixar cap girada una fotografia damunt la taula i va sentenciar.

“abans que res, té altra qüestió?”

sense pensar ho vaig dir tremolant

“ no, no”

Àgilment va agafar la fotografia i li va fer una ullada entre els seus ossuts dits, llavors va dir.

“no hi ha dubte, ha sigut un suïcidi” Mentre girava la fotografia.

I el misteri era resolt, la foto era de la meua estimada.

Aquestes paraules van il·luminar tota l'habitació van ressaltar tots els quadres on ella hi era, va semblar com si les parets tremolaven al temps de que estes es separaven. I jo, jo cada vegada em feia més petit.

L'investigador es va alçar i es va anar sense fer soroll.

El silenci li va provocar un terratrèmol de pensaments, preguntant-se si tenía la culpa, si ell era el culpable d’aquella mort, però ella només era feliç amb la seua presència.