Martí

Martí

Sagnants els ulls,

tancada la boca,

l'oïda no entén.

Al dia, la nit,

i a la nit, només l’adéu.

Un estel em trau l’espurna.

No vull, tinc por.

Mare, vine,

estic sola.

Calfa’m el cos,

dus-me amb tu.

Te’n vas sense dir res.

Dóna’m la mà,

recolza’t amb mi.

Acusada la nit,

acusada eixa copa.

Aquell somriure

graciós,

atractiu,

malvat.

“No vull guerra,

no em mates”.

Només colps i crits.

Llàgrimes pels voltants,

pèls per terra.

Només sang,

sang bruta.

Tan prop del final,

tan prop.

La força és per a ells,

per a mi, només la llum.

Món sofert,

món brut,

món acabat.

Martí: seràs astúcia i valentia,

un poema d’igualtat.

Seràs llei escrita,

faràs somnis,

tots els que tu vullgues.

Sabràs endur-te el cel.

Darrere anirem totes.

M’ensenyaràs

els teus invents,

el teu futur.

T’escolte,

em crides,

ja véns.

Pel fosc camí aguaites.

Plors s’enduen en el són.

I ara, què? Tinc por.

On sóc?

Esmolades armes m’acaronen la pell.

Adéu a les aigües.

Adéu a la infància.

I ara, què? Tinc por.

On sóc?

Rialles de nen,

necessiten amor de mare.

Martí, deixa’t veure.

I ara, què? Tinc por.

On sóc?

Un molest nus a l’estòmac.

Per què no vens?

No et veig.

I ara, què? Tinc por.

On sóc?

El pare no hi és,

la mare plora,

el cel està fosc.

Vénen per mi,

t’has quedat en l’altre món.

I ara, què? Tinc por.

On estas?

No em deixes.

 

València, 19 de febrer del 2019 

Mar Miralles Lozano