Si parlem a nivell personal, de cadascú de nosaltres, aleshores sí: l’oblit és necessari per continuar
vivint. És impossible viure més o menys bé amb tu mateix, estar tranquil en la mesura d’allò possible,
si pretens no oblidar coses dolentes que t’han passat al llarg de la teua vida. És clar que hi ha
esdeveniments que no es poden oblidar de cap manera per molt que ho intentem, però sí podem
oblidar, encara que siga parcialment, a persones o grups que ens han fet mal, o dades que afecten de
manera directa a la nostra vida, i paradoxalment considerem ara que no necessitàvem conèixer, inclús
que ens penedim de conèixer, que podríem haver evitat.
I tot això ho dic des de la perspectiva incerta d’un adolescent de 17 anys, és una qüestió la
meua perspectiva de la qual anirà canviant i desenvolupant-se al llarg del temps. Nogensmenys,
ja he tingut, com tothom i per desgràcia, experiències en la meua vida que m’agradaria oblidar per
complet, cal fer un “ajo y agua” i continuar, no podem viure amb rencor.
Recorde un magnífic drama bergmanià de Woody Allen que vaig veure fa unes setmanes, Another
Woman, en el que Gena Rowlands interpreta a una professora de Filosofia prop dels 50 anys que un
dia descobreix que des del seu estudi pot escoltar les sessions de psicoanàlisi d’una consulta contigua:
les commovedores confessions d’una de les pacients la porten a analitzar en profunditat la seua pròpia
vida, que, a partir de llavors, li sembla buida i basada en l’autoengany i la por a les emocions. I ací està
l’altra cara de l’oblit: que no és absolut, que en qualsevol moment podem recordar coses del passat que
ens danyen, i reconsiderar la nostra existència i el per a què.
Per altra banda, està la memòria històrica: ens venen que en aquest aspecte també és millor oblidar i
fer les paus, però precisament en el cas concret d’Espanya, això no cola: no podem, com a ciutadans
conscients (que la majoria, al parèixer, no ho són), ignorar el nostre passat i fer les paus amb criminals.
Ni oblit, ni perdó, perquè com deia cert filòsof d’origen hispanoamericà el nom del qual no recorde,
“els pobles que obliden la seua història estan condemnats a repetir-la.”
vivint. És impossible viure més o menys bé amb tu mateix, estar tranquil en la mesura d’allò possible,
si pretens no oblidar coses dolentes que t’han passat al llarg de la teua vida. És clar que hi ha
esdeveniments que no es poden oblidar de cap manera per molt que ho intentem, però sí podem
oblidar, encara que siga parcialment, a persones o grups que ens han fet mal, o dades que afecten de
manera directa a la nostra vida, i paradoxalment considerem ara que no necessitàvem conèixer, inclús
que ens penedim de conèixer, que podríem haver evitat.
I tot això ho dic des de la perspectiva incerta d’un adolescent de 17 anys, és una qüestió la
meua perspectiva de la qual anirà canviant i desenvolupant-se al llarg del temps. Nogensmenys,
ja he tingut, com tothom i per desgràcia, experiències en la meua vida que m’agradaria oblidar per
complet, cal fer un “ajo y agua” i continuar, no podem viure amb rencor.
Recorde un magnífic drama bergmanià de Woody Allen que vaig veure fa unes setmanes, Another
Woman, en el que Gena Rowlands interpreta a una professora de Filosofia prop dels 50 anys que un
dia descobreix que des del seu estudi pot escoltar les sessions de psicoanàlisi d’una consulta contigua:
les commovedores confessions d’una de les pacients la porten a analitzar en profunditat la seua pròpia
vida, que, a partir de llavors, li sembla buida i basada en l’autoengany i la por a les emocions. I ací està
l’altra cara de l’oblit: que no és absolut, que en qualsevol moment podem recordar coses del passat que
ens danyen, i reconsiderar la nostra existència i el per a què.
Per altra banda, està la memòria històrica: ens venen que en aquest aspecte també és millor oblidar i
fer les paus, però precisament en el cas concret d’Espanya, això no cola: no podem, com a ciutadans
conscients (que la majoria, al parèixer, no ho són), ignorar el nostre passat i fer les paus amb criminals.
Ni oblit, ni perdó, perquè com deia cert filòsof d’origen hispanoamericà el nom del qual no recorde,
“els pobles que obliden la seua història estan condemnats a repetir-la.”
 |
| Caràtula d'Another Woman |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada