El misteri de la mort

Tinc por quan pense on acabaré quan el meu cos no siga capaç de suportar-me. Sé que arribarà el moment que els meus òrgans deixaran de funcionar i em moriré. Però, per què he de morir-me? No entenc el sentit de la vida.

A l’escola ens han ensenyat que les funcions vitals dels éssers vius són nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Després que un nadó ix del ventre de sa mare, es desenvolupa i es fa madur. Des del primer moment, ens ensenyen a parlar i a escriure, anem a l’escola, l’institut i la universitat, adquirim coneixements i ens formem per a ocupar un lloc de treball.

Amb una esperança de vida de 85 anys, més de la meitat d’eixe temps ens el passem fent feina. També estimem, odiem, gaudim i plorem, experimenten emocions que vivim tan intensament que sovint ens oblidem dels sentiments de les persones que tenim al nostre voltant.

Fa temps vaig tindre un malson que no oblidaré mai. Era la festa de final de curs de l’escola, i la meua amiga Belén va vindre corrents a dir-me que uns homes havien assassinat el meu germà. Vaig buscar a ma mare, que tenia el cap de Jordi en les seus mans: l’havien decapitat. Em vaig despertar, estava en xoc. La impressió em va durar molt. De fet, abans, quan cada any apagava les espelmes del pastís d’aniversari, només desitjava una cosa: ser immortal.

Recorde que em passava vesprades plorant i pensant que algun dia tot s’acabarà. Ara, en la classe de Filosofia sobretot, solc parlar d’aquest tema amb la meua amiga Berta. Ella es riu però no té respostes a les preguntes que li faig i m’acompanya en eixos dubtes. No m’importa parlar de la mort, però sé que hi ha molt poca gent capaç de mantenir una conversa sobre el tema.

Sóc jove i confie tindre molta vida per davant, però no estic lluny de la idea de la mort. Ara mateix, ma tia Amparo està molt malalta. Vaja, està morint-se. Sembla estrany, però encara que jo seguisc viva, hi ha alguna cosa en mi que sent que s’apaga. Pense de seguit en ella, com deu estar i què deu sentir.

Només tenim una vida: doncs aprofitem-la! Sovint em calfe el cap quan pense què pot haver més enllà del que coneixem, però sé que només conec una part molt petita del que hi ha en el món. I la mort és encara un gran misteri.

València, 22 de març del 2019

Mar Miralles Lozano